Derbi: les bales vermelles de Martorelles
Derbi, que és, senzillament, una reducció (un acrònim) de “Derivados de la Bicicleta”, era una empresa que havia creat l’any 1922 Simeó Rabasa i que, al cap d’uns quants anys, va començar a guanyar mundials de competició. Producció i equip competitiu eren una gran família: potser aquest era el secret de l’èxit
Ramon Vilageliu
(text)
El Tombas, tal com se’l coneixia a Lliçà d’Amunt, passava com una bala, amb una bata blava i els cabells enrera, enduts pel vent. Quan se sentia, de lluny, que engegava la moto que estava afinant al taller de sota casa seva, la canalla sortia al pati, expectant. I sí: al cap de no res el soroll eixordador s’acostava i un glop d’emoció mig entelava la mirada de qui, des de la reixa, el veia passar per davant, com el vent. Com una bala vermella perquè la moto n’era, de vermella.
I és que, encapçalats per Francesc Paco Tombas, i amb un irrepetible equip de professionals –Ruiz Riera, Garriga, Mingote, Vilageliu, Parés, Taulé, etc.– que s’havien format a les instal·lacions productives de Derbi, la marca vallesana va guanyar campionats mundials de motociclisme reiteradament i sense contestació. Producció i competició eren pràcticament el mateix i Derbi era una família. Una gran família.
Producció i competició
Ara que fa cent anys que Simeó Rabassa havia fundat a Mollet del Vallès el que havia de ser la llavor de la marca campiona del món, Ignasi Valls, Manuel Murillo, Juan Francisco Moreno, Diego Fernández, Conrad Maza, Joan Ruiz Riera –que havien estat treballadors de Derbi– i Josep Corbera –entusiasta de la marca de Martorelles– ho recorden tot, amb emoció.
“Quan Derbi guanyava una cursa, a la fàbrica es feia una gran festa: era el mundial de tothom”, diu Diego Fernández, que hi va treballar trenta-vuit anys i que és un dels intigadors del Grup 100 aniversari Derbi-Rabasa, que ha organitzat, durant aquest any 2022 un llarg enfilall d’actes. “De fet”, explica Ignasi Valls, “l’artífex d’entrar al món de l’alta competició va ser en Pepito Rabasa, germà de Simeó, i qui ho va potenciar va ser l’Andreu –que va continuar la tasca iniciada pel seu pare, Simeó–, però fins i tot Simeó Rabasa ja era aficionat i corredor amateur de curses de bicicletes, ja ho portaven a la sang”.
La competició, efectivament, formava part de l’essència de Derbi i així, abans d’entrar en el mundial de velocitat, ja hi havia motos de la marca Derbi corrent proves de pujada de costa de muntanya, proves d’acceleració, proves de regularitat i fins i tot motocròs, amb pilots com Antoni Palau, Pere Pi, Simó Pou o el mateix Paco Tombas, entre d’altres. I també, com el gat a la rata, corrent per totes les carreretes de la comarca. “Quan va arribar el Nieto”, explica Joan Ruiz Riera, “ell tenia quinze anys i anàvem a la Conreria, amb el Bonet, l’Iglesias i uns quants més. Des de sota el Masnou, l’Ángel Nieto els deia ‘os damos un minuto de ventaja’ i, passat el minut, a mi, que anava de paquet seu em deia ‘agárrate fuerte’ i amunt va, a passar-los a tots”. I és que tota la comarca començava a fer olor de gasolina. “L’empresa”, explica Ignasi Valls, “comença amb motos de gran cilindrada de 250 i 350 centímetres cúbics, pero fa el boom quan comença a fer ciclomotors, que va enganxar una època en la qual ja hi havia gent al país que volia ser autònoma: és el primer vehicle que arriba a les classes populars, obrers i gent del camp”, confirma.
Eren èpoques de gran activitat a la fàbrica i, com explica Juan Francisco Moreno, “el material entrava al magatzem a la planta baixa i les peces s’havien de pujar a la tercera planta, es muntava allà i tornava a baixar. I per fer tot això es va muntar una cadena aèria impressionant”. La fàbrica funcionava a tot gas i “es va arribar a mil treballadors”, explica Ignasi Valls, que treballava en el departament de personal i caixa.
Tècniques aeroespacials
Així, tot i que la mobilitat dels treballadors en aquella època era espectacular, n’hi va haver molts de fixos durant anys. “Vaig arribar de Granada a Catalunya al setembre i a l’octubre ja treballava a Derbi, i m’hi vaig estar més de trenta-cinc anys, fins al 2011”, explica Manuel Murillo. “De dilluns a dimecres ens dedicàvem a donar d’alta personal i de dimecres fins a final de setmana finiquitos a gent que anava altres empreses”, corrobora Ignasi Valls. Això es va acabar quan en Simeó Rabassa va propugnar la Unió d’Empresaris que aportar estabilitat a les plantilles de les empreses del Baix Vallès.
Entretant, amb els mundials aconseguits, la fàbrica Derbi creixia i, com explica Diego Fernández, “el departament de curses era, pràcticament, el departament d’investigació i desenvolupament de la fàbrica”. Aquest lligam tan estret entre una cosa i l’altra aportava força i il·lusió. Amb tot, com explica Joan Ruiz Riera, “la competició crema i gasta molt i quan s’ha aconseguit una fita, mantenir-s’hi, encara costa més”. Però tot i això, encapçalats per un Andreu Rabasa que, com explica Joan Ruiz Riera, “estava obsessionat per la tecnologia, voltava el món i estava molt ben informat de totes les novetats tecnològiques”, durant uns anys Derbi era molt més que un equip del mundial de motociclisme: era l’equip d’una família, la de tots els treballadors de la fàbrica, que vivia aquells títols com a propis.
Producte d’aquest anar i venir pel món de l’Andreu Rabasa –que va morir-se a l’octubre del 2022, als noranta-un anys– les motos Derbi adoptaven ben de pressa les últimes novetats tecnològiques. I no només s’aplicaven en les motos de competició. “El sistema d’arrancada de la Derbi Variant estava basat en tècnica aeroespacial”, explica Diego Fernández. I és que Andreu Rabassa fins i tot va visitar a la NASA per conèixer materials i novetats tecnològiques per aplicar a les motos.
Així, si la Derbi Antorcha –la popularment coneguda com a Derbi paleta– havia estat un gran èxit de vendes, la irrupció de la Derbi Variant va esdevenir un altre encert majúscul. Explica Ignasi Valls que “el mercat ja anava de baixa i el treballdor normal ja anava cap al cotxe, ja li era accessible. El mercat de les tricampiones trontollava i, de fet, amb la Variant es competia amb la la Mobillette (més rural) i la Vespino, que ocupava tot aquell mercat”. Era el mercat del jovent i del lleure, més que no pas el del treballador, per anar a la feina. I ho van aconseguir: “la Variant tenia molta més potència i qualitat”, explica Conrad Maza i, a més, fruit d’aquesta passió tecnològica van incloure-hi un dispositiu que permetia engegar-la prement un botó vermell del quadre d'instruments i que ha esdevingut l'estàndard per a tots els escúters i gairebé totes les motos.
Tots plegats recorden l’Andreu Rabasa com un puntal de Derbi en la competició i en el dia a dia de la fàbrica. Amb la rauxa de, fins i tot –com recorda Diego Fernández– “fer un coet espacial que va tirar des de Martorelles i va anar cap a Mollet”, però també amb la capacitat i el seny “de mostrar-se sempre obert i assequible, interessat en tot, tant en els problemes de fàbrica com en els temes personals dels treballadors”, indica Ignasi Valls.
A les curses i a la fàbrica
Com no podia ser d’altra manera, doncs, “la gent de les curses eren els responsables de secció de la fàbrica i, així, tot plegat anava evolucionant”, explica Joan Ruiz Riera. “Un dia l’Andreu Rabasa em va dir, ‘Tu vols fer de mecànic de curses? Doncs va, a voltar tres setmanes per tots els departaments de la fàbrica’ i a partir d’aquí, apreses totes les diferents tècniques, a fer curses!”, rememora en Joan. I, així, com recorda Juan Francisco Moreno, “el motor es feia amb la tecnologia que Derbi tenia en aquell moment i, així i tot, es guanyava el campionat del món als japonesos: això tenia un gran valor”.
“Per fer el carenat”, explica Joan Ruiz Riera, “es posaven un trossos de cordill enganxats amb cinta adhesiva i quan el vent bufava si l’aerodinàmica era correcta tots els fils marcaven en direcció al vent, però si hi havia un remolí o un rebuf el cordill es girava de cara al vent i el Vilageliu amb el Pere Putellas s’hi estaven setmanes corregint la penetració”. De fet, la moto és dissenyava directament a terra, amb un guix, fent les mesures i imaginant cada peça. “Fem-la petita, la moto, que de grossa ja ens hi quedarà!”, diu en Joan que demanava l’Andreu Rabasa.
Creure-hi
Anys després, el 1988, Derbi esdevenia importadora de Kawasaki per al mercat espanyol. L'empresa que havia fundat feia més de sis dècades encara va ser independent fins al 2001, quan va ser comprada pel grup italià Piaggio. El desembarcament italià a la fàbrica de Martorelles va significar l’inici del declivi de Derbi i, després, el tancament de la fàbrica, el 2013.
No hi ha cap dubte: l’equip de persones que va fer realitat el somni de guanyar el mundial de motocicletes era un grup de gent que, per sobre de tot, hi creia. Des del treballador de fàbrica, al mecànic de competició o l’administrativa de producció, tothom hi creia. Per això, es feien festes a la fàbrica quan es guanyava una cursa i també, per això, anys després, amb la celebració del centenari de la fundació de l’empresa, tota la gent que hi va treballar, amb l’ajuntament de Martorelles i les institucions del món de l’esport i del país, s’hi van volcar. Tohom recordava les bales vermelles i com l’enginy vallesà havia guanyat el mundial, com qui diu, des de casa
Retrat de família
