Sant Miquel del Fai, paisatge de llegenda
L’emblemàtic espai natural, monumental i turístic al cor del Cingles de Bertí reobrirà al públic el mes de març, sota la gestió de la Diputació de Barcelona
Mariona Relats Molins
(text)
Sant Miquel del Fai és un paratge natural d’interès històric i arquitectònic, emmarcat dins d’un paisatge únic, al cor dels Cingles de Bertí, que ha donat lloc a infinitud de llegendes. Enclavat entre cingleres calcàries que formen grutes i coves que contrasten amb els tons vermellosos d’aquests cims espadats, configura un indret emblemàtic del Vallès i de Catalunya, carregat de màgia i d’espiritualitat.
L’any 2017 la Diputació de Barcelona va adquirir un conjunt de 70,5 hectàrees del paratge als darrers dels propietaris que l’havien explotat com a atractiu turístic, amb l’objectiu de convertir-lo en una àrea recreativa integral, que en remarqui la singularitat d’espai natural i cultural. Finalment, després d’anys de treballs d’arranjament d’instal·lacions, per adequar-les a unes normés de més seguretat, la reobertura es preveu pel mes de març vinent.
Antoni Pladevall, un dels màxims estudiosos del paratge, va escriure: “Déu escampà bellesa i atractiu sobre el Fai, però els homes des de la més remota prehistòria han adoptat el lloc i l’han embellit fent-lo més atractiu i bell si així es pot dir”. I és que, en tot el replà de Sant Miquel del Fai, s’hi endevina aquesta mà humana que al llarg del temps ha anat modelant els elements naturals del paisatge i obrint camins, canalitzant l’aigua en estanys i facilitant accessos a les grutes i a la gran cascada. El passat monàstic hi és especialment present pels edificis que parlen de la presència de monjos al Fai des del segle x: l’edifici gòtic que havia estat l’antic priorat, l’església-cova de Sant Miquel, que té la singularitat d’estar construïda sota una gran balma, i l’església de Sant Martí, situada a un quilòmetre de distància dels altres dos edificis. La trajectòria humana en aquest indret, sobre la qual s’ha escrit tant, ha estat llarga i s’acompanya de testimonis arqueològics des de ben antic, però arriba també fins a les restes d’una central hidroelèctrica que hi ha als seus peus, de mitjans del segle xx, que va aprofitar la força de la seva aigua per produir energia.
Excursionistes pioners
Com en tants altres paisatges del patrimoni català, els primers redescobridors d’aquest espai natural van ser els excursionistes, que hi van fer rutes i van descriure’l com un lloc de gran bellesa. Si bé l’encís de Sant Miquel del Fai sobretot va ser cantat pels poetes romàntics catalans del segle xix, la fama de l’atractivitat de l’indret va traspassar les fronteres del país fins. Literats francesos com Thèophile Gautier i George Sand –pseudònim masculí d’Amandine Aurore Lucile Dupin– o el polifacètic poeta anglès Lord Byron també van visitar el Fai, on hi van veure marbres puríssims, jaspis preciosos i sorres d’or que només existien en la seva imaginació desbordant.
Una estàtua de bronze de mida natural dd l’escriptor Josep Pla ocupa un lloc al bell mig del conjunt monumental de Sant Miquel del Fai, perquè també va escriure sobre la visita que hi va fer als anys setanta del segle xx i sembla que és l’únic que, amb el seu to irònic, va confessar que no en va quedar precisament meravellat.
Llegendes
Les llegendes, que han fet volar la imaginació sense límits, són el principal referent literari del Fai. Són llegendes inspirades en l’espectacularitat d’un paisatge marcat per coves i gorgues d’aigües embravides i per una vegetació indòmita que invita a la creació de petites històries carregades de màgia, a manera de rondalles populars. Les llegendes més simbòliques són potser les que parlen de la fundació del monestir. N’hi ha una de molt antiga i que es transmetia des de principis de segle xvii que explica que, sota unes immenses roques, un pastor de la contrada va descobrir una petita imatge de Sant Miquel Arcàngel, molt vella i de color daurat. El genoll del sant estava mig esborrat a causa de l’escarbotar dels bous que acompanyaven el pastor a les roques. Es diu que el pastor li va fer construir una petita capella on l’anava a venerar cada dia i que hauria esdevingut el punt de partida per a la construcció posterior del monestir.
Aquesta llegenda es complementa amb una altra que també explica els orígens del paratge. Es diu que molts anys abans d’existir el monestir dedicat a Sant Miquel Arcàngel, les coves de la zona estaven dedicades a la deessa Venus. Amb l’arribada del cristianisme, l’arcàngel va enfonsar als abismes del Fai i als seus gorgs totes les dones d’aigua que hi habitaven i que eren símbol de paganisme. La tradició diu que, des de llavors, les nits de lluna plena i en especial la nit de Sant Joan, fan ressonar les seves veus per la vall i els cingles i que quan algú es disposa a ajudar-les cau al fons de les aigües i no en pot sortir mai més.
Carpeta Paisatges vius i viscuts
