Els estudis de Ràdio Matadepera són l’escola i el punt de partida d’una llista inacabable de locutors i locutores que després fan carrera a les emissores d’abast nacional. Però Maria Glòria Farrés (Terrassa, 1934) ha fet el camí invers: de ser una veu destacada a Ràdio Terrassa ara és una figura molt estimada a l’espai hertzià de Matadepera, el poble on viu des de fa prop de quaranta anys. La ràdio és la principal dedicació d’aquesta oradora jubilada i alhora activa que, amb vuitanta-set anys, ha rebut la menció d’honor dels premis Ràdio Associació.
De fet, la Maria Glòria Farrés és d’aquelles que van a contracorrent, perquè el gènere que defensa a les ones vallesanes no és altre que el radioteatre, especialitat que avui és gairebé anecdòtica al dial, però que ha estat el seu ofici com a professional. Concretament, Farrés va treballar a la ràdio del 1951 al 1958, i després s’hi va tornar a incorporar el 1980, i com aquell qui diu no s’ha separat del micro.

Llegir-ho tot en veu alta
Farrés va entrar a la SER Ràdio Terrasa quan tenia 16 anys. Recorda que l’afició comença “quan a casa arriba una ràdio enorme. El que m’atreia era la capacitat per captar les ones amb l’antena, i després aquelles veus, com enraonava aquella gent!”. A banda de les estones de ràdio, de jove, la Maria Glòria tenia el costum de llegir-ho tot en veu alta: “El meu germà gran em deia que el tenia avorrit”, però va ser ell mateix que la va conduir cap a la ràdio: “Coneixia el director de les veus de radioteatre, Joan Llenas,” que justament buscava veus femenines, i li va dir: “tinc la meva germana que és un plom...”, i va passar les proves. “Hi vaig entrar molt contenta. Aleshores hi havia un interès molt profund pel to de les veus. Ara no ho és tant! Buscaven una veu vellutada, i després que entressis a la interpretació teatral”. Era una ràdio plena d’homes, i reconeix que havia donar “algun cop de colze” per fer-se valer: “No estava previst que poguessis ocupar un lloc una mica preminent”. Sempre “hi havia el poderío masculí, i a partir d’aquí s’havia de capejar com fos”. Per això “calia estimar molt el que feies, no perdre-ho”. Però hi vaig ser molt feliç.
Aprendre a fer ràdio va ser força natural per ella, i el Joan Llenas li va transmetre el caràcter dramàtic: “M’anava indicant com modular la veu, cridar o no tant, i m’emportava els papers a casa”. La Maria Glòria es considera força autodidacta, però tenia referents a Ràdio Barcelona, com l’Encarna Sánchez en la seva interpretació d’Escarlata a Lo que el viento se llevó, o l’Isidre Sola a Taxi Key. L’altre referent que no oblida és Maria Matilde Almendros. El radioteatre era un fenomen social que ara costa d’imaginar: “S’arribava a endarrerir l’hora dels enterraments per no coincidir amb la radionovel·la”.
El repertori teatral que es feia aleshores eren clàssics castellans: “Perez Galdós, Benavente,... i mica en mica es van anar fent clàssics catalans”. La Maria Glòria també va ser copresentadora del programa “El Cigronet”, un espai infantil, a qui el personatge central, amb veu estrafeta, se li escapen frases en català. Un dels programes que va presentar va ser “Nosotras”, als anys 50, un magazín dirigit a les dones: entrevistes, pediatria,... “Cada dia era un empatx de lectura per preparar els programes, i després presentar-los”. Entrava a l’emissora a les 9 del matí, i a vegades tornava a les 2 de la matinada.

Anada i tornada
La trajectòria professional de Farrés s’atura del 1958 al 1980, “perquè em caso. Volia formar la família”. Aleshores “estava ben posicionada, havia fet tot el que es podia fer, tenia proves a Radio Nacional,... Conec el meu marit a la ràdio, el Rafael Peris. Ell havia d’anar a posar en marxa una sucursal a Galícia i no hi havia temps per rumiar: havíem de marxar ja!”. Van viure cinc anys a Galícia i hi van tenir tres fills: “En tornant tenim el quart a Barcelona”. Després va sorgir l’oportunitat de tornar a fer radioteatre, per omplir algunes hores: “Aleshores vaig centrar-me en el teatre radiat”. Aquesta etapa s’acaba el 1989 amb la mort del seu marit, quan estaven fent episodis de Yerma, de Lorca. “Després la vàrem interpretar en públic, a l’Auditori de Terrassa, en un acte dedicat a ell, amb el teatre ple”, explica.
Aquí es va acabar la trajectòria a la ràdio egarenca, però de seguida els de Ràdio Matadepera li van proposar de fer un programa: “Per a mi va ser un caramel: un programa fet per a mi, dit per a mi i posant-hi la meva música”. Va néixer “Adagio”, l’espai setmanal en què explicava una obra o un autor: “Se’m va ocórrer de portar un personatge cada setmana, i que aquest portés la música que havia marcat un moment de la seva vida”. La Maria Rosa va es va enamorar de la música fent radioteatre: “No sé si la música em va descobrir a mi o què”. Quan participava en els muntatges “buscava aquells punts musicals per encoixinar una escena, i d’aquesta manera vaig descobrir moltes músiques desconegudes, sobretot la clàssica”. Quin “Adagio” seria el de la senyora Farrés? “Tinc Haendel, Mozart i preferentment Mahler. Quantes coses que li he d’agrair, a la música!”

Radioteatre sobri
“Adagio” fa poc que ja no s’emet: “Fer un guió cada setmana, m’esgotava”. Farrés és conscient dels límits que li posa el físic, i es centra –que no és poc– en la direcció i la producció de les obres de teatre: “Fem tres assajos cada dilluns i el següent divendres l’enregistrem com si fos en directe, sense editar”. Li porten les obres de la biblioteca i després “les triem i després jo mateixa les adapto al format radiofònic.”
És un radioteatre sobri, sense narrador i amb pocs efectes sonors: la música només és un separador. “Faig que les veus treballin els personatges. El que fem és que la gent construeixi la seva escena”. Per Farrés, el problema que té aquest gènere en l’actualitat és que costa mantenir un grup professional, però tot i així “em pregunto per què no es fa l’esforç”, un esforç que sí que fa el seu equip amateur: “Tenim quinze veus amb les que puc jugar. I una cosa maca és que els que són avis s’adonen que poden servir d’alguna cosa, i a més treballen amb gent de vint anys i s’ajuden entre ells”. No s’hauria de deixar morir.