Al número 19,
Vallesos va tractar àmpliament de les ermites i aplecs de muntanya, conscients de la vigència d’aquestes celebracions que, malgrat que en molts casos compten amb centúries d’antiguitat, mantenen un interès que s’actualitza amb iniciatives diverses. Una de ben singular és el
Repte de les ermites, llançada per l’entitat Calella Marxa el febrer d’aquest any, consistent en visitar-ne un mínim de trenta, de les seixanta que proposen en un territori vertebrat per les serres del Montnegre i el Corredor, no pas amb els límits estrets del Parc Natural, sinó en un sentit més ampli, amb els del mar, la Tordera, l’AP-7 i la riera d’Argentona, amb parts de les comarques del Vallès Oriental, el Maresme i la Selva. L’objectiu és difondre el patrimoni històric que són les edificacions religioses de muntanya –diem
ermites per simplificar, però inclou temples de monestirs i de santuaris, esglésies parroquials, capelles…–, en el medi natural que les envolta. En teniu més informació a
ermitesmontnegreicorredor.blogspot.com.
El
Repte ha tingut bona acollida i sovint s’ha trobat una reacció de sorpresa: tantes ermites hi ha per aquestes muntanyes? Com s’entén que n’hi hagi tantes en territoris tan poc poblats? Vist des d’ara, pot semblar que al Montnegre i al Corredor hi havia un grapat de masies escampades on hi vivien quatre gats que per tenir vida social havien de baixar als pobles de la plana, i no era pas així. Per començar, perquè no eren quatre gats.
Serres habitades
Als pobles de muntanya s’assoleix el màxim històric de població durant el segle xix. Al tombant del xx comencen a anar-se’n els propietaris més benestants. Viure a un poble de la plana o a Barcelona vestia més que estar-se en una casa de pagès, per molt pairal que fos, però els masovers i petits propietaris seguien a les masies vivint de la terra, del bestiar, dels recursos geològics –com ens recorden els vells forns de calç o de rajoleria– i dels boscos –sobretot del carboneig, però també de la fusta, feixines, pela del suro, rodells, soques de bruc, elaboració de pega… Hi havia una intensa activitat econòmica i una intensa vida social que va decaure sobtadament amb l’èxode rural de la dècada de 1960, quan també se’n va anar la gent més humil atreta pels salaris estables de les fàbriques o feines dels entorns urbans. Després, les masies que van quedar actives eren tan poques que va desaparèixer gairebé tot allò que conformava el teixit social perquè una societat no pot funcionar si no té una mínima quantitat de gent.
El despoblament rural, fet actual
Cent anys enrere, a Catalunya n’érem molts menys, però estàvem molt més escampats. N’érem 2’3 milions i ara en som 7’7; hem més que triplicat en el conjunt, però si ho miréssim poble per poble, veuríem que una minoria han multiplicat la població per molt i una majoria ni l’han multiplicat ni tan sols l’han mantingut, sinó que n’han perdut. Segons dades de l’
Atles del món rural 2022, en el 75% de la superfície total del territori català hi viu el 9% de la població, i en el 7 per cent hi viu el 64 per cent de la població. I en això els catalans no som gens originals. Diuen els experts que el 2050 dos terços de la humanitat viuran en grans ciutats. Per tant, mirat globalment, el territori català està molt més despoblat ara que fa un segle. Som molta més gent, els pobles i ciutats creixen molt, però les zones rurals es buiden i el desequilibri demogràfic és molt més fort.
Temples d’iniciativa popular
No podríem entendre la profusió d’ermites i d’esglésies de muntanya sense tenir-ho present, però cal precisar que l’origen d’unes i altres no és el mateix. Si les esglésies parroquials van ser impulsades pel poder polític i eclesiàstic, la majoria d’ermites han estat edificades per iniciativa popular, bé per una família en agraïment per la curació d’un dels seus membres, bé com una iniciativa col·lectiva per demanar protecció a un sant –sobretot en temps de pestes, com les que estan sota l’advocació de sant Sebastià o de sant Roc–, o bé per marcar el terme d’un poble o d’una finca. Aquesta funció ja la feien les que podríem considerar com les ermites de fa 4.000 anys, els dòlmens, monuments funeraris amb un marcat simbolisme espiritual i situats en llocs ben visibles per advertir als forasters que aquell territori ja tenia amo, que estava ocupat de feia generacions. Sembla clar que les ermites de muntanya enllacen, més que amb una religió concreta, amb aquesta espiritualitat ancestral i tel·lúrica, amb els rituals que fa 4.000 anys devien fer els nostres avantpassats a l’entorn de megàlits, coves, roques gravades o a l’aixopluc d’arbres centenaris que consideraven sagrats. L’adhesió a una religió determinada és un fet cultural influït per l’entorn familiar i social. En canvi, l’espiritualitat és una cosa molt personal que cadascú viu a la seva manera, i les ermites ens connecten instintivament amb el culte a la natura, a la Mare Terra o a les Deesses Mare paleolítiques.
El país ha canviat molt, però els aplecs de muntanya segueixen tenint molta tirada i una quinzena de les ermites i esglésies del
Repte han estat reconstruïdes o restaurades en les darreres dècades per grups de gent on s’hi barregen els qui són molt de missa amb els qui no hi van mai, però les estimen com a patrimoni cultural, històric o per un sentiment espiritual molt íntim que no vol ser enclaustrat per cap religió.
A la llista n’hi trobem de totes les èpoques, de les construïdes al segle xx a les que es van fer damunt de temples romans, com les de Sant Pau (Sant Pol), Sant Jaume de Traià (Argentona) o Sant Genís de Tapioles (Vallgorguina). L’herència de creences paganes queda palesa en elements com els comunidors, on el capellà acompanyat dels fidels exorcitzava el mal temps que amenaçava amb tronades i núvols negres comanats per alguna malvada bruixa, o implorava la pluja que posés fi a una llarga sequera; situats a pocs metres del temple, però sempre fora, de vegades és una taula de pedra amb una creu de ferro que passa força inadvertit, i de vegades són com torres o glorietes quadrades.
Divinitats precristianes
Algunes advocacions també delaten divinitats precristianes. Les nombroses esglésies o ermites sota l’advocació de sant Llop —al
Repte n’hi ha tres— solem trobar-les en verals ben muntanyencs, allà on el llop atemoria els pagesos, bosquerols i, sobretot, la mainada, fins que fou extingit al tombant del segle xx. Sant Llop fou bisbe d’Orleans i, diuen, acompanyava les tropes de Carlemany en les lluites per foragitar els sarraïns dels nostres comtats; en agraïment, li dedicaven els temples que fundaven a les terres reconquerides. La veritat, però, és que si els acompanyava, devia ser en esperit, perquè quan Carlemany travessa els Pirineus per primera vegada, aquell bisbe d’Orleans feia 155 anys que criava malves. Sant Llop és, de fet, el darrer d’una nissaga de divinitats amb poder sobre els llops i, per tant, capaços de protegir-nos de llurs atacs. Vindria a ser el fill del Pare Llop català, nét de l’etrusc Luperc i besnét d’un
Senyor dels Animals paleolític.
Una bona colla d’ermites es fan motivades per aparicions de la Mare de Déu. Al segle xix, van causar un gran impacte les del poble occità de Lorda, i això va provocar que se n’hi dediquessin moltes, en el
Repte n’hi ha dues. En el cristianisme oficial preval un déu superior masculí, però impulsat per la devoció popular s’hi van afegint una llarga llista de divinitats menors, els sants, i una deessa gairebé a l’alçada del gran déu, que és la seva mare. La jerarquia eclesiàstica la va haver d’admetre en un lloc principal del panteó cristià perquè el poble necessitava una divinitat femenina continuadora de les deesses mare del paleolític, i de les grans deesses del neolític i de les civilitzacions precristianes, com la sumèria Inanna, la fenícia Tanit, l’egípcia Isis, la grega Demèter o la ibera Neitin. Encara que, teòricament, la religió cristiana sigui considera monoteista, la pràctica quotidiana dels creients és d’un clar politeisme. El santoral cristià és un compendi de centenars de déus menors, tot i que només compten amb devoció popular aquells que ens poden solucionar algun problema real, sigui una malaltia, un mal d’amor, trobar un objecte perdut o protegir-nos de bruixes, de lladres o de feram; només posem fe en alguna cosa si ens és útil. Les ermites ens parlen d’això i de les vides, anhels, temors i creences dels nostres avantpassats remots i recents.
Carpeta Paisatges vius i viscuts
