El cafè amb llet està massa calent. Sempre demana que la llet sigui tèbia o natural, però sembla ben bé que mai l’escoltin. O encara pitjor: que l’escoltin i no li facin cas. Que la ingorin expressament. Que els seus desitjos no comptin. Que sigui invisble. Últimament aquesta és precisament la sensació que té: que és completament translúcida. Que més que una forma corpòrea és una presència etèrea, una mena de fantasma útil i silenciós, que tothom percep però ningú veu realment.
Ja li va dir una bona amiga fa anys, que això passa precisament quan ets dona i arribes a una certa edat. Una certa edat. Indeterminada, potser entre els cinquanta i els seixanta anys. Quan el cos es rebel·la més violentament que a l’adolescència i tot, però ningú no en parla. Quan t’acalores i t’excites i hiperventiles. Quan tens tanta gana que devoraries neveres senceres amb un berenar senzill. Quan el desig s’adorm i les idees s’aclareixen. Quan ja saps el que vols.
I ella vol la llet tèbia o freda. No així, bullint. Bufa, arrufant els llavis i sent desitjos d’aixecar-se i marxar, de dir-li a la joveníssima cambrera que això no és el que ella ha demanat i que no s’ho pensa prendre, que ciao. Però es va prometre a ella mateixa que gaudiria d’aquesta mitja hora cada dimarts i això farà. S’esperarà una mica; molt, tenint en compte el fum que surt de la tassa i, després, es pendrà el cafè amb calma, gaudint d’aquesta mitja hora de llibertat imposada entre deixar la petita a judo i recollir el mitjà a guitarra.
A vegades es diu a si mateixa que devia estar boja en el moment que va decidir tenir fills amb el seu segon marit. Que com se li va acudir de pensar que seria una bona idea. Tenir-ne cinquanta i pocs i marrecs petits no acaba d’encaixar. Ella ja havia fet la feina de procrear quan era jove i amb el seu fill gran en tenia més que suficient per satisfer el seu instint de mare, però el seu segon marit no tenia fills, era més jove, volia experimentar la paternitat i ella, mira, entre l’enamorament i aquesta tendència malaltissa a no saber dir que no, va cedir. I ara, quan ja hauria d’estar pensant només en ella, va amunt i avall i reparteix tot l’amor que té entre un marrec d’onze anys i una marreca de vuit. De vuit. Quina bogeria això de la seva filla petita, perquè la nena és encara molt petita i ella, a vegades, hi ha dies com avui que se sent molt gran. I aquesta sensació de cansament que l’acompanya no es paga amb tot l’amor dels seus fills petits, que sí, esclar que se l’estimen, però com fan els petits, amb un moviment de supervivència, d’utilitat. Porta’m aquí, em cal això, què hi ha per sopar ?, on és el pijama? , i el meu llibre nou quan arriba? , quan tindré mòbil?, el papa no hi és?, anirem de vacances al mateix rollo de casa que l’any passat?
Una barreja de demandes i de queixes que només es mitiga amb les abraçades i els somriures a la porta de l’escola, amb els bona nit mami i, quan tenen el que volen, ets la millor mare del món mundial.
Les seves amigues, les que va fer quan el seu fill gran anava a l’escola, se la miren i li diuen que l’admiren, que ara elles estan en una altra fase amb els grans ja a la universitat i tan independents, que quina energia que té i que com pot ser que pugui amb tot. I ella té por de dir-los la veritat, que no, que no pot amb tot, que només ho fa veure.
Que vol anar de viatge amb elles, com fan elles, un parell de cops l’any. I sortir a sopar els divendres a aquell japonès del que ara tothom parla i que costa un ull de la cara, la veritat. I fumar els porros que elles fumen, de tant en tant, al jardí fantàstic de la més estupenda, els diumenges a la tarda després de berenar.
Elles ho fan això i ella no pot. Només ho pot fer de tant en tant, molt de tant en tant, quan organitza l’agenda del seu marit perquè estigui amb la canalla sol unes hores, sense campionats de judo a l’altra punta de Catalunya o recitals musicals que sonen, encara, fatal.
I en dies així, pare i fills se’n van plegats al cinema o a sopar i s’ho passen extraordinàriament bé, i els nens tornen dient que el papa és fantastiquíssim i que ella s’ha perdut la millor pel·lícula del mil·leni i se sent malament. Malament perquè s’ho ha perdut, i malament, també, ho reconeix, perquè quina ràbia que ell sigui l’heroi, el divertit i ella la mare avorrida i pràctica. La mare que, a més, els ha abandonant per anar a fumar porros amb les amigues. Immoral.
Cada dimarts, quan s’asseu aquí a l’Espinassa, al centre de Granollers i veu passar les mares joves amb els cotxets o les noies embarassades amb cara de felicitat té el desig furibund i intern de dir-los que vigilin, que no es deixin enganyar per aquesta idea romàntica de l’amor maternofilial, que el preu és alt, que et tornes útil i necessària, sí, però també invisible, translúcida. Que pel camí de ser mare perds la dona que va voler ser-ho.
La dona que sabia com li agradava el cafè amb llet i que hagués dit educadament que li fessin bé o que no se’l prenia. Que hagués exigit, perquè sí, perquè ella podia exigir el que volgués, que li fessin com ella l’havia demanat. Això ho feia quan encara era visible, quan tenia el cos i la veu d’una dona d’entre trenta i quaranta anys, quan no notava aquest cansament, aquest desaparèixer progressiu i lent.
I aquesta idea, mira, ara, li provoca un somriure. Desaparèixer, diu. Com si fos possible. Com si de tan traslúcida pogués esdevenir transparent i després invisible i després no ser-hi, de veritat. I s’imagina per un moment el seu mòbil sonant. És el seu marit, esclar, que no la troba enlloc. No l’han trobat a la porta de judo, ni a l’escola de música. Tampoc a casa, a les banyeres, els deures, els sopars o les rentadores. No l’han trobat amb el fill gran. No l’han trobat a la feina on abans manava i ara no perquè va demanar reducció de jornada per cuidar la canalla. No l’han trobat ni tan sols a la casa de l’amiga estupenda fumant i rient.
No l’han trobat enlloc i ell la busca desesperadament. I tan desesperadament. I aleshores, potser aleshores, s’adonen tot plegats que no és translúcida com es creuen sinó que és corpòrea i que fa tantes i tantes coses que els mantenen vius i feliços i comfortables que no s’ho poden ni imaginar.
Potser amb aquest fer-se invisible recuperaria el seu cos i la seva voluntat. Potser la veurien i l’enyorarien i seria, de nou, important. No important en un sentit pràctic sinó important d’importar.
Potser tot és tan senzill com aixecar-se sense pendre’s el cafè que encara fumeja, oblidar-se el mòbil i marxar.
Al cap i a la fi, si és translúcida, ningú ni se n’adonarà.