La Vall d’Horta és un dels indrets paisatgístics més admirats del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac. Pertanyent al municipi de Sant Llorenç Savall, la vall d’Horta, oberta i llarga, recull l’aigua que neix a la font del Llor –una surgència permanent procedent de les entranyes del Montcau– i forma la riera d’Horta, la qual, alimentada per diversos torrents adjacents, acabarà abocant el seu cabal tot barrejant-se amb el riu Ripoll.
Tot un seguit de masos i tres antics molins fariners aprofitaven les aigües de la riera tant per moure les moles com per al rec de les hortes. El mas de les Oliveres guarda des de la Guerra Civil la bacina de l’anomenada Mare de Deu dels ous per raó del cistell d’ous que la imatge d’argent de la verge porta a la mà dreta, una notable mostra d’orfebreria del barroc català, obra dels argenters barcelonins. Sota del plat, s’hi llegeix clarament la inscripció “Sant Llorenç Savall. Mare de Déu de la Salut”, en referència a l’advocació mariana i a la parròquia propietària de la imatge.
La salut era un dels béns més preuats entre els pobladors de la vall. Aquesta bacina, que anava itinerant pels masos de la vall, servia per recollir almoina entre els pagesos i, especialment, entre els assistents a les festes assenyalades, com ho eren els bateigs, casaments i enterraments dels parroquians de la Vall d’Horta. A la parròquia de Sant Llorenç se’n conserva una altra de molt similar, obrada en el mateix període, la qual era utilitzada per fer el recapte entre les cases del poble.

Les Oliveres, des del segle XII
El mas de les Oliveres pertanyia per indivís al senyor del castell de Pera i al monestir de Sant Llorenç del Munt. L’erudit sabadellenc Antoni Ferrando i Roig, que hi va passar diferents vacances d’estiu, va poder estudiar a fons i classificar la documentació del mas, que ja és esmentat l’any 1196 com a límit del proper mas de La Muntada, d’acord amb els pergamins que es conserven a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. L’establiment va ser fet a Jaume d’Oliveres. En el precari de Francesc Marquès, senyor del castell de Pera de l’any 1328, on consten la majoria dels actuals masos de la Vall d’Horta, el va confessar el seu propietari Berenguer Oliveres, com a home propi del senyor del Castell de Pera. L’any 1415 el senyor del Castell va establir al propietari el molí, les basses, el rec i l’aigua. En la segona meitat del segle xvi, es van produir diversos canvis al mas. Així l’any 1541, Pere Oliveres i sa muller Montserrada crearen un censal de 20.000 sous, a favor de certa causa pia, hipotecant com a garantia els masos Oliveres i La Codina, que li era incorporat. Anys després Valentí Oliveres va comprar terres dels masos Comadran i Rossinyol, ampliant la hisenda.
A la segona meitat del segle xix el cognom secular Oliveras es va perdre quan la pubilla, Rosa Oliveras i Mas, es va casar amb Carles Dalmau i Giol, cabaler del mas Dalmau de la Vall de Mur, que van residir a Les Oliveres des de 1870. Des d’aleshores, els propietaris són coneguts com els Dalmau de les Oliveres.
Durant la Guerra Civil Carles Dalmau i Valls (Sant Llorenç Savall, 1909-1999) es va fer escàpol i va ocupar el “Cau dels emboscats”, de la carena propera dels Emprius, juntament amb altres dos pròfugs, un de Castellar i l’altre de Terrassa, als quals a la nit els portaven menjar des del mas. Al fill d’en Carles, en Francisco, d’un any d’edat, li van amagar que tenia pare per evitar inconveniències en les sovintejades visites dels carrabiners.

L’Aurora, al front del mas
En morir en Francisco Dalmau, conegut com a Cisco, la seva vídua, l’Aurora Marta Lorenzo, és qui va tenir cura del mas i de l’hort, mentre que els camps de cereal els va cedir a un tractorista per a llaurar-los. Els fills d’en Francesc i l’Aurora no s’han dedicat a la pagesia. En Carles, que viu amb ella al mas, treballa de fuster al poble, i l’Emili és un reconegut mestre de bombers, membre del GRAF i especialista en focs forestals. Precisament el seu domini tècnic va permetre aturar a Les Oliveres l’incendi del 10 d’agost de l’any 2003, en crear un contrafoc a l’entrada del mas. A un quilòmetre d’allí, en Felip Fernàndez i quatre membres més de la seva família van morir ofegats pel fum quan volien escapar-se en cotxe de les flames.
Amb l’Aurora, a qui els seus vuitanta-cinc anys no l’impedeixen d’anar a collir les nous de l’arbre, conversem del mas i d’ella mateixa. Nascuda a l’aldea gallega de Domela, del municipi de Carvalinho, és una bona cuinera, una traça que, segons explica, li va llegar la seva mare. Comenta que de l’hort n’extreu una bona part del menjar de casa, fent conserves de tomàquets i d’altres hortalisses de temporada. Es queixa que la finca només li dona maldecaps i maleeix els senglars que entren pertot i es mengen els fruits. L’Aurora compta, a més, amb un corralet amb gallines, amb una gossa que no es mou del seu costat i amb un parell de gats. Darrerament en Biel Salles, un Jove de vint-i-un anys, net de l’Antoni Ferrando –abans esmentat– i la seva parella s’han instal·lat al mas per fer-hi de masovers.