Tocats per la pedra seca
Una colla de voluntaris de Castellar del Vallès recuperen i difonen amb passió l’impressionant patrimoni de barraques de vinya, marges i elements d’arquitectura popular dels voltants de la vila
Vicenç Relats
(text i fotografies)
El Centre Excursionista de Castellar del Vallès ha estat des que es va fundar l’any 1953 un defensor del patrimoni cultural i natural de la vila i, des de l’any 2007, té al seu si un grup de recerca format per veïns voluntaris, sobretot jubilats, que restauren les nombroses barraques de vinya i documenten sobre marges i altres construccions de pedra en sec que hi ha al municipi. Amb una gran passió, descobreixen, arreglen i donen a conèixer l’impressionant arquitectura rural que hi ha amagada a la muntanya, entre antigues feixes avui colgades pel bosc.
És sabut que Castellar té destacades construccions arquitectòniques: des d’un castell medieval i diverses ermites romàniques, fins a la grandiosa església parroquial d’estil neogòtic, dedicada a Sant Esteve, coneguda popularment com la Catedral del Vallès. En canvi, és molt menys coneguda l’abundosa arquitectura popular d’autor anònim que té escampada a les serralades dels seus voltants. Un veritable tresor que converteix el seu terme, juntament amb el del poble veí de Sant Llorenç Savall, en els més rics del Vallès en aquesta arquitectura tradicional i referents de la pedra seca a Catalunya.
Barraques de vinya
“A Castellar, el fort de la vinya i de les seves barraques va ser entre el 1720 i fins a l’arribada de la fil·loxera el 1891, que en va eliminar el conreu”, explica Joan Roura, el més veterà i un dels iniciadors de la colla dels tocats per la pedra castellarencs. Amb vuitanta-dos anys, aquest enginyer industrial jubilat és també un dels fundadors de l’Associació per la Pedra Seca i l’Arquitectura Tradicional (APSAT), que agrupa entitats d’arreu de Catalunya, de la qual n’és el vocal de Formació.
En aquell període d’un segle i mig llarg és quan més vinya hi va haver al Vallès, perquè va coincidir amb una crescuda poblacional a Catalunya i amb l’autorització per part del rei Carles III, l’any 1778, de poder exportar a Amèrica, fet que va possibilitar el comerç d’esperit de vi –per fer rom i aiguardent– fins llavors vedat al catalans. Anys més tard, la falta de vi que hi havia a França, des que la fil·loxera hi va fer estralls a partir del 1865, també va afavorir-ne la demanda. Vint-i-sis anys més tard, però, la plaga també va arribar a Castellar i a tot el Vallès.
“La fil·loxera és com una papallona que amb els seus ous ataca les arrels dels ceps i les deixa sense saba. No pot volar més de quatre quilòmetres i es creia que no podria travessar el Pirineu, però el 1879 va entrar a la península per l’Empordà, la part més baixa de les Alberes”, explica el saberut i actiu ancià. “En morir els ceps, els rabassaires, amb contracte de rabassa morta, van entregar les terres als propietaris, que en no trobar pagesos per cultivar-les van deixar que hi cresqués bosc”, sintetitza.
A la colla de restauradors hi ha jubilats de tots els oficis, entre els quals tres enginyers, treballadors industrials, un fuster-artista, un manyà, un mecànic, un comercial, un físic, un lletraferit i fins i tot un metge. Hi contrasta el més jove, Enric Sallés, un fisioterapeuta de 34 anys que treballa a les tardes i hi pot dedicar els dimarts al matí. “Això que fem és com jugar al Lego, que quan comences no ho pots deixar”, explica aquest aficionat al senderisme que té passió per trescar pel bosc i traça per localitzar barraques.
Un lloc accessible i acollidor
A més de la reconstrucció total o parcial de la barraca, n’arrangen l’entorn immediat perquè resulti un lloc acollidor i un aixopluc per als excursionistes. En moltes ocasions també els cal obrir camins per poder passar entre la malesa i accedir a les construccions. Hi ha feina per tothom perquè mentre uns desbrossen la vegetació, d’altres treuen arrels que malmeten les barraques i els marjals mentre d’altres busquen i traginen pedres. I a l’hora clau de posar les pedres i les lloses a lloc no sempre es posen d’acord. “A vegades hi ha discussions acalorades de si aquesta pedra ha d’anar així o aixà”, explica irònic Joan Vilatersana, un manyà que ha estat l’últim a incorporar-se al grup.
Una de les principals amenaces a aquest patrimoni de l’arquitectura rural tradicional ve de la transformació de finques de secà plenes de bancals en camps amples on hi puguin treballar tractors. “Aquestes feines es fan amb maquinària pesada, que arrasa marges, barraques, cossiols i tot el que troba”, explica Joan Roura, que afegeix que “si per casualitat, fent un pou fons troben aigua, la transformació encara és molt més gran”. També resulten problemàtiques determinades tales de bosc, que hi abandonen les brancades i deixen impracticables antics camins.
Una feina que no té preu
Per als recuperadors de la pedra en sec aquestes construccions no tenen preu. “Sentim que restaurar-les és una responsabilitat que no podem defugir”, indica l’expert restaurador. “Per a nosaltres una barraca és una relíquia arquitectònica en ella mateixa; un fòssil cultural que prové de les primeres èpoques de la història de la humanitat i, el seu valor és fruit del treball i l’esforç que hi van dedicar els nostres avantpassats per fer un entorn adaptat a les seves necessitats”, afirma. Això va propiciar construccions de mides i funcions diferents, totes de gran utilitat per a les feines del camp. “La barraca servia de refugi i aixopluc, tant per al pagès com per a l’animal que l’ajudava en les feines del camp”, exemplifica Roura, que sosté que “la seva sobrietat i la seva bellesa immutable fan que albirem en cadascuna un monument a l’esforç i al treball abnegat, com un santuari, on s’intueix la quotidianitat dels nostres avantpassats”. I, sense regatejar gens de transcendència a la tasca que fan, argumenta que “mantenint el llegat de la pedra seca també mantenim la memòria històrica del nostre poble i l’estima per la nostra gent, donant a aquests monuments del passat el valor que es mereixen, fent de pont amb les generacions actuals”.
De fet, l’activitat del grup té una voluntat del tot pedagògica. Enumeren i posen nom a cadascuna de les barraques restaurades perquè es puguin identificar i estan enllestint l’edició d’uns fulletons amb catorze circuits de pedra seca i patrimoni, on hi haurà senyalitzades les barraques i altres elements trobats, amb les coordenades de la seva geolocalització. Amb la mateixa intenció instructiva van fer un bosc de pedres dedicat als escolars, amb pilons de rocs que els infants poden muntar i desmuntar per fer les pròpies creacions. També han ideat un recorregut pensat per a les escoles on els nens i nenes poden conèixer algunes de les construccions de pedra en sec i saber com havien treballat i viscut els avantpassats de la contrada.
De les fonts a la pedra seca
L’inici del grup actual de restauradors de la pedra seca ve d’una experiència inicial d’alguns que recuperaven les fonts del terme de Castellar, en la qual hi participava de forma entusiasta Ramon Vila, que va morir d’accident, la memòria del qual els ha esperonat a continuar un projecte que ell empenyia. En el seu treball voluntari també mantenen la divisa d’un altre dels iniciadors del grup, Pere Cardona, mort fa anys, que els va deixar tot un lema com a llegat: “com que no cobrem hem de fer les coses bé, perquè si cobréssim podríem dir que pel que cobrem ja esta bé”, deia.
Castellar té una gran complexitat geològica i això fa que entre les pedres que es troben a les diverses barraques n’hi hagi de conglomerats, gresos, calcàries, dolomies, granit, quars, llicorella, còdols de riu i d'erosió, de torturà, etc. No els ha estat gens fàcil aprendre la tècnica de la pedra seca –un art declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO–, tan estesa a tota la mediterrània i que a la península ibèrica va tenir els primers vestigis en un sepulcre d’Antequera (Andalusia), datat 2.800 anys abans de Crist. “Vam trigar més d’un any a acabar la primera barraca i a aprendre’n la tècnica”, confessa Roura. Calculen que la vida d’una barraca no va més enllà dels dos segles perquè la coberta, que és el més fràgil, s’acostuma a ensorrar. “El més complicat és fer la cúpula amb falsa volta o volta per aproximació, que es fa aixecant les parets desplaçant-les cap al centre, jugant amb la posició, la inclinació i la mida de les pedres en un joc de contrapesos”, explica el veterà enginyer.
La part final de l’obra és el coronament de la barraca, que es fa dipositant terra damunt del sostre, de manera que tapi totes les escletxes i que no hi hagi juntes per on s’escoli l’aigua. Amb el temps la terra se solidifica i reforça el conjunt de la construcció. El detall final és plantar-hi lliris blaus –de barraca– que hi fan una arrel que creix en superfície –no cap ensota– i que ajuda a consolidar-la. El darrer toc de gràcia és, encara, posar-hi el caramell, una pedra de forma vertical que, segons la tradició, era una protecció contra les pedregades, ja que espantava les bruixes a les quals s’atribuïen les maltempsades.
Un equip de restauradors similar al de Castellar del Vallès és el Grup Ballestar, de Sant Llorenç Savall, que els van prendre com a referents i que ja porten més de tres-centes construccions trobades i unes cent-cinquanta de reconstruïdes. Una feinada pacient del tot meritòria que poc a poc va creant escola.
Carpeta Paisatges vius i viscuts
