El grup vallesà Joe Fields & The Folkytonks va ser premiat el mes d’octubre passat en el marc dels Texas Sounds International Country Music Awards, un certamen que se celebra anualment a la localitat texana de Marshall i que reconeix els nous talents de la música country tant dins com fora dels Estats Units. Els vallesans hi van obtenir el guardó Texas Balladeer of the Year 2022 (Cantautor Texà de l’Any 2022), i ho van fer després d’haver actuat en una gala que va aplegar una vintena de bandes i solistes provinents de països com Bèlgica, Hongria, Sud-Àfrica, el Canadà o els EUA.
“Anar fins a Texas a tocar unes cançons que havia compost literalment a la cuina de casa, va ser un somni fet realitat. Que a més ens donessin un premi va ser tota una sorpresa i ens ha servit per tenir més repercussió. Però el millor de tot plegat va ser l’experiència de conviure durant diversos dies amb músics d’arreu del món”, destaca Joe Fields, líder del grup i alter ego del músic, fotògraf i dissenyador web Josep Ponsà, (Sant Quirze del Vallès, 1978) que va viatjar als Estats Units amb el guitarrista i productor dels Folkytonks, Aleix Garriga (Lliçà de Vall, 1977).
“El millor d’anar a Texas va ser poder-hi compartir impressions i llenguatge musical amb gent de tot arreu, amb la qual vam assolir un punt de camaraderia molt bonic, malgrat que no tots dominéssim a la perfecció la llengua comuna, en aquest cas l’anglesa. Tot i ser una competició, el fet d’haver-hi diferents categories és agraït, perquè reconeix la varietat de punts forts que defineixen cada artista”, afegeix Garriga, originari de Lliçà de Vall i establert a Sant Feliu de Codines, on dirigeix el seu propi estudi de gravació, la Llar de Folk.
Va ser en aquest estudi on es va gravar el primer disc de Joe Fields The Folkytonks, Lost in the Fields, que va sortir l’octubre de l’any passat i on ressonen variants del country que van del honky tonk al western swing. Ponsà cita com a principal influència el country neo-tradicionalista de les dècades dels vuitanta i els noranta. Garriga apunta més enrere, cap a corrents com el bluegrass o el country rock dels setanta. “Fent aquest disc ens hem acabat de trobar. Aprenem l’un de l’altre i ens complementem fent tasques diferents dins del grup. En Josep és el compositor i rostre més visible. Jo m’encarrego d’arranjar, produir i fer la direcció musical des d’un pla més discret”, destaca el guitarrista.

Una cançó de George Strait
Tant a Ponsà com a Garriga, la passió pel country els ve de ben joves. Ponsà va començar a escoltar-lo quan encara era un adolescent, de la mà del seu germà gran. ”Tenia 14 o 15 anys, anava a l’institut i va ser la primera música de la qual em vaig enamorar. Quan la professora d’anglès ens va demanar que portéssim cançons que ens agradessin per treure’n la lletra a classe, jo vaig optar per When Did You Stop Loving Me, de George Strait. Després, amb 17 anys, me’n vaig anar a estudiar anglès a Staunton, a l’estat nord-americà de Virginia. Allà hi vaig veure en directe Ricky Van Shelton, i em vaig acabar d’enganxar a la cultura nord-americana”, recorda.
La guitarra encara va trigar uns quants anys a agafar-la. “De petit n’havia après alguns acords, però em feia molta vergonya tocar-la en públic i només ho feia quan era sol a casa. Al 2015, una noia a qui vaig conèixer em va convèncer per formar un grup de versions, The Billy Joe’s, amb els quals vaig tocar i cantar durant un any, fins que ens vam separar. Aleshores vaig seguir pel meu compte i vaig adoptar el pseudònim de Joe Fields, que vindria a ser la traducció a l’anglès del meu nom i el meu segon cognom, i vaig donar sortida a alguns temes propis que havia anat component però encara no m’havia atrevit a mostrar”.
Garriga també va descobrir el country quan encara era un adolescent. “Pràcticament vaig començar a tocar la guitarra tot imitant allò que solia escoltar a través del programa Country Express, que presentava Joan Tortosa a Ràdio 4”, explica.

De Diluvi als Folkytonks
El 1992 va formar el grup de country rock Diluvi, un nom essencial de l’escena vallesana de la dècada dels 90. Des de 2001, any en què es va dissoldre la banda, ha impulsat projectes com el grup de versions Dusty Roads o Pel Broc Gros, que el 2007 va passar a ser el seu projecte solista, Aleix Garriga i els Brocs. El 2009 va publicar el primer disc en solitari, Doncs. Actualment compagina els Folkytonks amb el grup de country Red Pig Crossing i el combo de blues Això No Té Nom.
Ponsà i Garriga van coincidir per primer cop durant un concert de Dusty Roads. “L’Aleix hi va anar a tocar, i jo a fer fotografies. Com que a tots dos ens agrada el country solíem trobar-nos a molts llocs, i quan vaig decidir gravar un disc em vaig posar en contacte amb ell perquè sabia que tenia un estudi”, recorda Ponsà. “Quan vam començar a tocar junts, en Josep encara estava bastant verd, però de seguida em vaig adonar que el material que portava era de primera, i que jo hi podia aportar alguna cosa. Sap fer melodies senzilles que poden atrapar a tothom, cosa que no és gens fàcil. I malgrat no haver-se format musicalment a nivell acadèmic, n’aprèn molt ràpid”, destaca Garriga.
La gravació de Lost in the Fields, doncs, va ser el punt de partida d’una aventura que els ha portat fins als escenaris texans i que ha posat el country d’accent vallesà cantat en català i anglès al mapa internacional.