La caiguda de Catalunya el 1939 sota les tropes franquistes, ajudades pels dictadors Adolf Hitler i Benito Mussolini, va provocar l’exili de mig milió de catalans, molts dels quals a França, abans de ser ocupada pel nazisme i controlada pel col·laboracionisme francès. Un any després, el 4 de maig de 1940, naixia a París l’Organització, que acabaria esdevenint el Front Nacional de Catalunya (FNC), partit independentista i progressista que el 1990 es va dissoldre integrant-se a ERC i que no té res a veure amb els usurpadors que actualment s’ha apropiat d’aquestes sigles. Fent de la necessitat virtut, l’històric FNC va fer seva la vella aspiració de la “unió sagrada” de tots els catalans contra l’invasor, semblantment als diferents fronts nacionals que van sorgir a Europa contra l’ocupació nazi.
Els militants de l’FNC provenien d’Estat Català, Nosaltres Sols, Esquerra Republicana de Catalunya, la CNT i de la Federació Nacional d’Estudiants, entre d’altres. Van aconseguir col·laborar amb els serveis dels aliats i amb els governs francès, britànic, polonès i nord-americà durant la Segona Guerra Mundial, per la qual cosa van ser reconeguts i guardonats per aquests governs amb medalles i certificats per la seva lluita contra el feixisme.
Un cop derrotades les tropes feixistes a l’Àfrica, els aliats volien fer un desembarcament a Europa. Per aquest motiu, les xarxes clandestines de l’FNC a l’interior van fer arribar plànols i informes als serveis secrets aliats per tal que la badia de Roses fos el lloc triat, a més de compaginar-ho amb accions de propaganda independentista contra el règim franquista. Finalment el primer desembarcament es va fer a Itàlia, i el darrer a l’Estat francès, però no a Catalunya. A l’exterior, els militants de l’FNC i altres organitzacions separatistes s’havien integrat a la resistència francesa per tal de fer arribar cap a Barcelona els qui s’escapaven dels nazis o bé fent accions de boicot i sabotatge de l’administració ocupant i col·laboracionista francesa.

Contra l’ocupació nazi
Gràcies als contactes de l’independentista Joan Massot, el juny de 1939 s’havien mogut fils per fer possible la creació d’un exèrcit de voluntaris catalans alineats amb les potències democràtiques, a l’estil del que ja s’havia fet en la Primera Guerra Mundial. Eren uns contactes que Massot havia fet a través del Deuxième Bureau –que és com s’anomenava col·loquialment el servei d’informació de l’exèrcit francès– i de la coneixença amb un amic íntim del president i ministre de Defensa francès, Édouard Daladier.
Arran del gran nombre de refugiats i de deportacions que l’esclat de la Segona Guerra Mundial va causar, aquests catalans per la llibertat, enquadrats dins de les Chaînes d’évasion (cadenes d’evasió), recollien persones provinents de Suïssa. A través dels Pirineus les portaven cap a Barcelona, on se’ls facilitava documentació falsa per poder arribar a Lisboa. Passaven jueus, grups de pilots nord-americans, britànics i escamots que havien estat llançats en paracaigudes sobre territori francès per fer sabotatges.
Des de Perpinyà van salvar nombrosos aviadors francesos que desitjaven continuar la lluita a favor dels aliats. Recollien armes, recuperaven agents britànics llançats en paracaigudes sobre França i col·laboraven amb la resistència francesa. Ho van fer a través de la xarxa Louis Brun que es va estrenar el 23 de juny de 1940, organitzada per Manuel Valls de Gomis i Jaume Cornudella, líders de l’FNC a Perpinyà, que van esdevenir homes de màxima confiança del Coronel Paul Paillole, el primer cap del servei d’intel·ligència francès a passar-se a la Resistència. Van ser els encarregats de passar un ministre belga i un de francès i altres autoritats polítiques perseguides pels nazis.
A partir del febrer de 1943, el coronel francès Noetinger, integrat a la xarxa de la Resistència de Tolosa de Llenguadoc, va decidir crear una altra xarxa dedicada específicament a facilitar el pas cap al nord d’Àfrica de tots els que desitgessin incorporar-se a les Forces Françaises Libres. Per aquest motiu van contactar amb l’FNC i amb Manuel Valls de Gomis, que tenia el carnet número 2 de l’organització, per coordinar la Xarxa Maurice (que actuava al llarg de la costa mediterrània, de Marsella a Catalunya, i de Tolosa fins a l’Arieja). Valls de Gomis, l’únic català guardonat com a just entre els justos per De Gaulle, el rei d’Anglaterra i el president dels EUA, va salvar centenars de vides, a més d’ajudar la Resistència.
La Xarxa Maurice estava integrada per 316 agents, 61 dels quals van ser detinguts i 33 deportats a camps de concentració nazis. Tres d’aquests eren militants catalans per la llibertat: Jaume Sabater, Pere Llussà i Joaquim Casamitjana. De febrer de 1943 fins a l’estiu de 1944, la xarxa Maurice va passar per la frontera 329 francesos i 359 aviadors aliats abatuts pels alemanys i rescatats per la Resistència. És en aquest marc que el 24 d’agost de 1944 republicans catalans i espanyols integrats dins de la novena companyia de la Segona Divisió Leclerc van formar part dels primers blindats que van entrar a alliberar París dels nazis, un dia abans que ho fessin el gruix de les tropes aliades.

Camins de llibertat
Els anys de combat contra el feixisme que van desencadenaren la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial, el Pirineu va revifar i va tornar a ser aquell territori de pas (mai de barrera) i generador de vida –sovint en la desesperació– que va tenir abans del gran despoblament de finals de segle xix i començaments del xix del qual ja no es va recuperar mai del tot. En un període molt curt de temps (1936-1945), el trànsit humà de sud a nord i de nord a sud va ser d’unes xifres impressionants de centenars de milers d’exiliats (uns 500.000) i refugiats de sud a nord (1939) i de desenes de milers d’evadits i refugiats (uns 80.000) de nord a sud (1939-1945) juntament amb el trànsit doble de militants clandestins, guies “passeurs” de muntanya, estraperlistes, contrabandistes, militars regulars i espies de diverses nacionalitats.
De tot plegat n’ha quedat una traça humana per camins de muntanya, petits poblets, bordes i masies que en la darrera dècada, i des de la creació del Memorial Democràtic de la Generalitat, s’han començat a catalogar i divulgar. El projecte més reeixit d’aquests és l’anomenat Camins de llibertat en el que s’ha traçat la ruta dels jueus que fugien de la persecució i l’extermini. Actualment, la Fundació Reeixida (www.reeixida.cat) s’ha proposat complementar les rutes existents dels camins de llibertat d’evasió, però fent conèixer la feta pels militants independentistes catalans en el transcurs de la Segona Guerra Mundial, via l’Alt Empordà, la Garrotxa i la Cerdanya.
Per aquest motiu, el mes d’abril passat va començar un periple de presentacions de la iniciativa dels Camins de llibertat al Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera i al Museu d’Història de Catalunya. Posteriorment es va fer una travessa popular per un dels recorreguts –entre Banyuls de la Marenda i Portbou–, durant la celebració de la Via Pirinenca, i un acte històric davant del monument al President Lluís Companys de Sant Cebrià de Rosselló, a la Catalunya del Nord, que va estar encapçalat pel president a l’exili Carles Puigdemont i per familiars de membres de la xarxa de resistència i evasió Louis Brun. Finalment, les rutes encara van ser presentades en una comissió del Parlament britànic.
La Fundació Reeixida també ha fet gestions amb els ajuntaments afectats a banda i banda de la frontera perquè es senyalitzin adequadament els punts per on passaven aquestes rutes, ja que el projecte és nacionalment rellevant: teixeix comarca, aporta activitat cultural i obre rutes per a fer senderisme i esport físic. La fundació també s’ha reunit amb el Memorial Democràtic, el Govern, la Federació Excursionista de Catalunya i ambaixadors afectats i ha geolocalitzat les rutes a través de l’APP Wikiloc, amb les explicacions dels passadors que hi van prendre part.
Alguns d’aquells passadors de la llibertat van ser vallesans d’origen o adopció, com ara Martí Colet i Mateu (Vila-rodona, 1909- Sabadell, 1978), Josep Tramunt i Bussom (Barcelona, 1906- Sabadell, 1996) i Jaume Font Marí (Mollet del Vallès, 1918 - Barcelona 2010).

Magí Colet, de Sabadell
Nascut a Vila-rodona (Alt Camp) l’any 1909, Magí Colet de ben jove es va traslladar a viure amb la seva família a Sant Just Desvern, on va ser un dels membres fundadors de Nosaltres sols!, i l’any 1931 va esdevenir secretari de Daniel Cardona. Posteriorment, va passar a militar a Estat Català (EC) i a treballar al cos de vigilància de la Comissaria General d’Ordre Públic de Catalunya, on va actuar amb contundència contra els elements incontrolats que després dels Fets de Maig 1937 feien estralls a la rereguarda.
El gener del 1939 va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià, al Rosselló. Va entrar en contacte amb la resistència francesa i, per les seves accions de guerra, va assolir el grau de sergent. Va formar part del grup 423, a la Corrèze, amb base a Bort-les-Orgues.
L’octubre del 1944 va passar a territori català amb les unitats guerrilleres de la Unió Nacional Espanyola (UNE) que van entrar per la Vall d’Aran. El seu escamot es va establir al port de la Bonaigua. Després va tornar a entrar a l’Estat francès i a Perpinyà va col·laborar en l’edició d’Opinions. Butlletí Interior del Front Nacional de Catalunya. Va rebutjar la condecoració que li van oferir els aliats pels serveis prestats durant la Segona Guerra Mundial.
L’any 1947, amb documentació i identitat falses, va retornar a Catalunya i es va establir primer a Lleida, després a Barcelona i finalment a Sabadell, on va treballar en una empresa tèxtil. Més endavant va regentar un magatzem de ferros i material elèctric al número 34 del carrer de la Borriana, prop de la Rambla de Sabadell, propietat del militant del Front Nacional de Catalunya Joan Fusté.
Magí Colet va ser un dels representants del sector històric de l’FNC quan se’n va escindir el PSAN. Tant ell com Josep Tramunt, militant històric d’Estat Català i posteriorment de l’FNC, tots dos residents a Sabadell, guardaven encara armes de diferents tipus amagades des de la fi de la Segona Guerra Mundial i veien amb simpatia la idea de crear un grup armat, i per aquest motiu tenien una intensa relació amb els militants joves del Vallès de l’FNC.
Des de 1948 fins al 1974 va ser membre del Consell Nacional de l’FNC. Va ser un dels fundadors d’Òmnium Cultural i de l’Assemblea de Catalunya de Sabadell, ciutat on va morir l’any 1978.

Josep Tramunt, de Sabadell
Nascut a Barcelona el 1906, Josep Tramunt va estudiar Filosofia i Lletres. Amb setze anys va ingressar a Nosaltres Sols! i posteriorment a Estat Català, del qual va presidir el Casal del barri de la Prosperitat de Sant Andreu.
Durant la Segona República el president Francesc Macià el volia enviar a Madrid com a membre d’una comissió de joves, però va rebutjar l’oferiment per no anar “a la capital de l’Estat que ens ocupa”. Després dels fets del 6 d’octubre de 1934 es va exiliar a França.
Durant la Guerra Civil va ser responsable de Defensa Interna i de les Milícies d’Estat Català. Va participar en diverses accions contra elements incontrolats de la FAI.
A la fi del conflicte, exiliat a l’Estat francès, va ser reclòs al camp de concentració de Sant Cebrià i després al d’Agde. Posteriorment, es va poder instal·lar a Orleans, on treballava en una fàbrica amb el seu company Vicenç Borrell.
Quan la Gestapo preguntava per ell, va poder fugir gràcies a l’ajut de Jaume Ros cap a la França no ocupada, i va arribar a Perpinyà. El 10 de setembre de 1941, amb documentació falsa, va ser enviat per Estat Català a l’interior per millorar la infraestructura del Servei d’Informació Militar de Catalunya (SIMCA). Accidentalment va caure detingut només sis dies després d’arribar a Barcelona, on de resultes de les pallisses va patir la lesió de tres vèrtebres i li van trencar el braç esquerre, a més de patir un simulacre d’afusellament. Va passar-se 211 dies incomunicat en una cel·la de la Model. L’any 1945 va ser intervingut a l’Hospital Clínic de les lesions a la columna.
El 1957 va ser jutjat per reunió clandestina i propaganda il·legal. El 1976, amb motiu del 36è aniversari de la mort del president Companys, en nom de l’FNC va fer una edició de tres mil cartells commemoratius que es van exhaurir ràpidament. Va morir a Sabadell el 1996.

Jaume Font, de Mollet
Nascut a Mollet del Vallès l’any 1918, Jaume Font i Marí de ben jove va entrar a l’escoltisme, sota el guiatge de Josep Maria Batista i Roca i l’organització Palestra.
Després de la guerra del 1936-39, va passar la frontera cap a la Catalunya del Nord, on va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià de Rosselló. Se’n va escapar i va retornar a la Catalunya del sud.
A Barcelona va treballar als jutjats militars i a l’Auditoria de Guerra, cosa que li va permetre alliberar presoners i falsificar papers per a salvar vides. Va ser col·laborador de l’organització militar de l’FNC .
Sempre va defensar que la Guerra Civil va ser una guerra contra Catalunya, motiu pel qual, juntament amb Martínez Vendrell, va començar la instrucció de militants durant la dècada dels quaranta.
Va intervenir en accions reivindicatives, com la col·locació de banderes catalanes de grans dimensions a la Sagrada Família i a altres llocs. També va muntar una estació de ràdio per poder parlar amb tot el món, ubicada en un automòbil que anava emetent mentre circulava, a fi de no ser descobert.
Així mateix, va impulsar l’escoltisme clandestí, a Terrassa i a Barcelona, i va ser cap de l’Agrupament Escolta Guerau de Liost. Això li va permetre, anys més tard, posar en contacte joves provinents de l’escoltisme amb Martínez Vendrell, perquè enfortissin l’organització armada que començava a funcionar altre cop a partir de finals dels setanta, EPOCA.
Les seves relacions li van permetre buscar feina per a alguns dels militants de l’organització que vivien en la clandestinitat.
A la dècada dels noranta va fundar la Fonoteca Jaume Font i va donar la seva docxumentació a l’Arxiu Nacional de Catalunya.