Arrecerats sota la cinglera de Bertí, una peculiaritat antiga dels vilatans de Riells del Fai era la facilitat de saber quina hora era, tot mirant el cingle. El sol de l'estiu afavoreix el joc de llums i ombres xineses que marquen les hores als diferents rocalls. Es tracta d’una tradició secular fixada per les colles de segadors que, anys enrere, al juny o juliol, quan el blat era ros i les espigues torrades, iniciaven la sega. Una feina que havia de fer-se amb rapidesa, una feina dura, de gran desgast físic, que obligava a fer pauses cada hora per prendre beguda o menjar alguna cosa: "A les quatre comença; abans, l'aiguardent i el vi barrejat, amb un carquinyoli". I així cada hora.
El Turó de les Onze Hores marcava aquesta hora amb precisió, just al moment que el sol començava a il·luminar el voraviu d'una roca que fa regruix a la seva cara frontal, orientada a sud-oest: "beure un galeto i vi". Una hora més tard, cap al final de la cinglera de la Pineda, l'ombra d'una roca lliscant sigil·losament per la superfície de la Roca de Migdia, fins a creuar-se amb els dos forats que té a la mateixa base, allà on hi fan niu els corbs. Són les dotze en punt, hora important: "dinar: escudella i doble". A vegades, trencar el son amb una migdiada.

Precisió absoluta
Aquest saber va transcendir a tot el poble antic, a les riellenques i riellencs d'abans, que d'una llambregada a l'entorn sabien dir l'hora amb una precisió suïssa.
–Bon dia, Mercè!
– Bon dia, bonica!
– Que em podeu dir quina hora és?
La Mercè de Can Belloter gira el cap i mira el rocam de les costes d'en Batlles, allà on, a la dreta, hi nia l'àguila, al mig, el xoriguer i a l’esquerra hi fa niu la perdigoia, i tot seguit respon:
– Un quart de deu, maca.
– Gràcies, Mercè. Bon dia.
I és que la història de Riells és la història del cingle. L'aigua comporta riquesa i va atraure, de ben antic, la presència d'homes i dones treballant la terra. Aviat, dalt d'un turonet, l'església, que mil anys enrere havia estat romànica, protegia la plaça i tot un grup de casetes al seu entorn, formant la Sagrera. La resta de la població estava dispersa en múltiples masos que, de mica en mica, varen transformar les terres en camps de conreu, construint molins i basses, rescloses i recs, tot conreant les millors hortalisses. Un petit poble rural arrecerat sota la cinglera.
Fins fa cinquanta anys, la seva activitat econòmica era, encara, l'agricultura tradicional: vinyes i oliveres a les feixes arran la roca; blat i cereals a les zones de secà; hortalisses i farratges al regadiu. Les feines del camp marcaven el seu ritme vital: la sega, el batre, la verema, la recollida d'olives per l'oli. El calendari el seguien pels sants.
La gent del poble tenien el nom de la casa on vivien i un malnom, sovint enginyós, que els recordava que, fa cent anys, tots eren pagesos. Els homes tendien a ser murris però candorosos, amb la falta de malícia de qui no té res a amagar. Les dones eren menys confiades, però tocaven bé de peus a terra. Eren la parella ideal per viure en aquest entorn, amb la seva manera de ser i parlar, tocada pel cingle.

La creació d’un univers
Protegit del vent de nord, Riells del Fai ha viscut sempre a redós de la cinglera de Bertí i aquesta peculiaritat geogràfica ha marcat tots els aspectes de la seva vida i de la seva gent.
Talment com si fos la creació de l'univers, primer van ser els penya-segats, plegaments de terres que, en el seu daltabaix, provoquen que tota l'aigua del Moianès regalimi cap a Riells. Aquesta aigua irromp de diferents maneres: majestuosa, com ho fa el riu Tenes, saltant des dalt de tot de Sant Miquel del Fai; misteriosament, com el salt de la Llòbrega, a Vall de Ros, tot excavant a la roca vermella el Gorg de les Donzelles; discretament, de manera tan subtil com una font o un degotall amagat. D'una manera o altra, Riells ha viscut amarat de l'aigua de rius, de fonts i de pluja.
Tot aquest mullader hi fa créixer una fauna i una flora ben peculiar: ducs, àguiles, corbs i ratapinyades; guineus i gats mesquers; crancs, barbs i alguna anguila; papallones, libèl·lules i gripaus. Falgueres, crespinells, marfull, roldó i maduixeres. Alzinars i pinedes. Un bosc de ribera difícil de caminar, relliscós i ple de bardisses.
Filles de l'aigua són, també, uns altres éssers més complicats de veure: les dones d'aigua i peu forcat. Una mena de sirenes d'estètica germànica, amb cos de peix i una pitrera exuberant, minuciosament oculta rere una tofa de cabells rossos fil d'or. A les nits de lluna plena es banyen al racó de Vall de Ros, i amb els seus cants intenten ensarronar algun pagès babau que, embadalit, camini cap a la Font Fresca. De llegendes n'hi ha un munt, però totes solen acabar malament. Els monjos de Sant Miquel del Fai, tan antics com la mateixa cinglera, no permetien que l'univers, ni que fos imaginari, estigués ocupat per altres éssers que no fossin el seu Déu; i les dones d'aigua, de femelles gràcils i enjogassades, van esdevenir gràcils però temibles i plenes de maldat.

Regalims del Fai
Tot aquest món es pot recrear encara avui dia, després d'un xàfec abundós. Ens permet retrocedir en el temps i gaudir del creixement sobtat de la riera, de salts, gorgs, torrents i rierols, del Rossinyol i el Gat Menjat, de Sant Martí, del torrent de les quatre goles, o de l'Alzinella. I potser d'alguna font. Regalims del Fai.