Cent anys de la primera escola de Lliçà d’Amunt

Un conte escrit i il·lustrat per alumnes de les escoles lliçanenques recorda el centenari oficial de l’edifici escolar de Can Tuixells

Maite Mompart (text)

Per a les persones sempre hi ha una primera vegada per a tot, i, quan s’és infant, la primera vegada que es va a l’escola és molt important. Sempre que es recorda, les emocions fan reviure aquell nen o nena que es porta molt endins. Això mateix passa als pobles i, si es té curiositat i ganes de preguntar als pares i avis, és una manera de conèixer les arrels, d’entendre la vida dels avantpassats i la pròpia història.
Un dia el pare em va dir que ell havia anat a la primera escola que hi havia hagut al seu poble, Lliçà d’Amunt: a l’edifici situat al primer tram del carrer d’en Bosc, al costat de la masia de Can Tuixells. Per això tothom l’anomenava “l’escola de Can Tuixells”, en lloc de “las Escuelas Nacionales”.
Als primers anys del segle xx sembla que l’edifici escolar compartia algunes dependències municipals, concretament la secretaria, situada a la primera planta. Va ser durant el mandat de l’alcalde en funcions Josep Artigues (1920-1922) quan es va acordar una dotació pressupostària de 7.500 pessetes per a les obres d’adequació de l’edifici, cosa que es va oficialitzar amb la inscripció a la façana central: “Escuelas Nacionales 1921”. Ara, doncs, n’ha fet cent anys. Avui l’edifici pertany a Can Tuixells i es troba en desús.
En saber que el pare hi havia anat a estudi, jo aprofitava els dinars per fer-li un munt de preguntes: on era l’escola, com era, què feien?... De tant en tant, me n’explicava coses, com si anés a recercar a la seva memòria tots els records escolars.
El primer que em va dir és que en tenia molt bons records. El seu mestre va ser el senyor Policarpo Cabar Calvó, que es va fer càrrec de l’escola entre els anys 1926 i 1941, fins i tot durant els anys de la Guerra Civil.

El mestre senyor Policarpo
A l’aula del senyor Policarpo, com es coneixia popularment el mestre, hi havia nens fins a catorze anys i, segons els cursos, hi podien haver entre setanta i noranta infants. A les seves classes, els alumnes tenien responsabilitats en funció de la seva edat i del seu nivell de coneixements, de manera que als alumnes més avantatjats el mestre els encomanava l’aprenentatge dels més petits, en tasques com ara la correcció d’exercicis senzills, operacions matemàtiques i còpies curtes. El mestre era un home d’ordre, alhora tranquil i de bon caràcter.
El pare també tenia molt bons records dels seus companys. L’escola servia perquè tots els nens i nenes del poble, que vivien repartits per les masies escampades, es trobessin i fessin amistat i les seves trapelleries. N’hi havia d’aficionats a llançar rocs o a caçar nius d’ocells... També era la manera que les seves famílies valoressin la importància d’estudiar i que no tot era només treballar al camp.

La mestra Rosa Oriol
Però la gran diferencia respecte a l’ensenyament actual era la forma d’ensenyar que es feia als nens, que era amb molta disciplina i autoritària. En canvi, les nenes, que van tenir a la mestra Donya Rosa, com anomenaven la senyora Rosa Oriol Anguera, que va fer de mestra entre 1946 i 1966, influïda per la pedagoga Maria Montessori, va transmetre els seus coneixements amb diàleg i comprensió. I, a través de cançons, danses, poemes i teatre, les seves alumnes varen aprendre el català.

Un conte inspirat en l’escola
En ocasió del centenari de la primera escola del poble, durant el curs escolar 2021-2022 totes les escoles de Lliçà d’Amunt –les tres de primària i els dos instituts de secundària existents i fins i tot les escoles bressol–, tot aplicant el pla EDU360, han redactat i il·lustrat un conte inspirat en aquella primera escola, que ha editat l’Ajuntament. Ha estat una experiència molt enriquidora tant per a l’alumnat com per al professorat, ja que molts en desconeixien l’existència.
En el procés de coneixement de l’antic col·legi, va ser molt emotiu veure com els nens i nenes d’avui, disposats en fileres, es feien fotografies a la mateixa finestra on se la van fer alguns dels seus pares o avis. Això sí, no en blanc i negre, i res d’estar-se quiet per fer un única fotografia, ara en color. Se’n van fer un munt amb el telèfon mòbil.
També s’ha de dir que, a part de les visites a l’edifici de l’escola, va ser de gran ajuda per a la comprensió de tothom disposar del llibre L’Abans de Lliçà d’Amunt (Recull gràfic 1898-1975), on s’il·lustren amb fotografies les diferents èpoques de l’escola, on apareixen els alumnes i els mestres, amb explicacions detallades de cada etapa. I així, durant el curs escolar 2021-2022, s’han pogut celebrar els cent anys de la primera escola de Lliçà d’Amunt.
Cent anys de la primera escola  de Lliçà d’Amunt

Una imatge de les Escuelas Nacionales durant l’època republicana, amb la corona reial de l’escut retirada. Foto: l’Abans.

Una rajola commemorativa del centenari de l’escola.

Una visita d’alumnes de l’actual escola Rosa Oriol a la banda lateral del vell edifici escolar, en una activitat per conèixer-ne la història, guiada per l’artesana Roser Nadal, exalumna de Donya Rosa. Foto: Vicenç Relats.

Imatge del conte redactat i il·lustrat per alumnes de les escoles lliçanenques i inspirat en l’antiga escola.

Lectura i treball

Un dia el pare em va regalar un llibre escolar, titulat Lectura i treball, publicat l’any 1934, folrat amb roba i amb tapes recosides.
Aquell llibre era un tresor, un dels seus últims llibres escolars, de quan només tenia tretze anys. Després va venir la maleïda Guerra Civil Espanyola... Aquelles pàgines interiors contenien aventures de Robinson Crusoe, de Guillem Tell, El viatge de Gulliver al país dels gegants i també informacions científiques sobre els microbis o el gel artificial. Tots els textos estaven escrits en català.
Per als nens de l’època, per a qui allò més emocionant era anar amb tartana al mercat de Granollers, anar a l’escola els era una finestra oberta al món que els obria la ment a altres dimensions, més enllà de la vida dura de pagès.
Als anys seixanta, nosaltres, els seus fills, encara vam anar a la mateixa escola. Les nenes hi van anar fins l’any 1971 i, quan l’escola es va desdoblar en dos edificis i es va construir la nova escola –a l’actual carrer de Folch i Torres, xamfrà amb el carrer de Barcelona–, s’hi van traslladar. Després del curs 1971-1972 les velles Escuelas Nacionales es van tancar i els nens també hi van anar.
El meu germà gran, que va anar a les Escuelas Nacionales fins al seu tancament, de tant en tant, en les converses amb el pare, també hi aportava els seus records. Segons ell, hi havia dues aules molt grans, una per a tots els nens i l’altra per a totes les nenes, i l’ensenyament era en castellà.
A cada aula hi havia nens i nenes de totes les edats i els més grans ajudàvem als més petits. Era totalment diferent de com és ara. Els nens i les nenes anàvem a l’escola a peu o amb bicicleta i, a l’hivern, ens escalfàvem amb estufes d’esclòfia. Nosaltres, per anar a l’escola, havíem de travessar la Costa de Can Puig, cosa que a l’hivern, a negra nit, feia una por terrible.

El llibre del pare de l’autora amb un text escrit per ell mateix quan era petit.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 12€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara