Ricard Efa, o simplement EFA, és un dibuixant i colorista sabadellenc que publica la seva obra –fonamentalment còmics– al mercat franco-belga. Un món que no ens és gens desconegut, perquè és d’on han begut revistes com Cavall Fort i Tretzevents, d’on han adaptat els mítics Barrufets, Lucky Luke, Sergi Grapes, Espirú... Ara, el Ricard ja té publicats vint-i-dos llibres d’historietes il·lustrades a França i això és el que li dona nom i el reclam perquè li encarreguin col·laboracions sovint no tan laborioses, però més ben pagades, com ara portades, per exemple, de la revista Spirou. Aquest reconeixement és el que l’any 2018 va dur l’EFA a ser nominat al Premi Eisner, el més prestigiós en el món del còmic a escala mundial, equivalent als Nobel o als Oscar. “No he calculat mai quant cobro a l’hora..., que no deu ser gaire, però puc viure d’allò que més m’il·lusiona”, afirma convençut.
Ara mateix està elaborant un còmic juvenil, una història de ciència-ficció que escriu directament en francès, amb dibuixos i guió seus. I anteriorment va il·lustrar un llibre sobre el pintor impressionista Claude Monet –que ja s’ha traduït a 11 idiomes– i un altre que versa sobre el pintor i gravador Edgar Degas, tots dos amb guió de Salva Rubio. Es tracta de biografies que situen el lector en l’atmosfera dels artistes, fets de manera no tan acadèmica com fan altres llibres. Es podria dir que aquests dos artistes han trobat una bona veta i que, si volguessin, podrien anar publicant volums així sobre altres pintors, que segur que es traduirien i es vendrien molt. Però el Ricard, tastaolletes com és, s’estima més conduir l’esperit creatiu cap a nous reptes.

Si vols viure del còmic, ves a França!
Ricard Fernàndez Villanueva va néixer al barri de Gràcia de Sabadell el 6 de desembre de 1976. Va anar a l’Escola Ribatallada i després a l’Institut Pau Vila, però no va acabar els estudis perquè, segons confessa ell mateix, “no he suportat mai la figura del professor, de l’autoritat, no m’agrada que em diguin què he de fer, és una mena d’anarquisme primitiu que porto dins; ara bé, quan una cosa m’interessa i no la faig obligat, vaig a fons!”. Va provar d’anar a l’Escola Illa quan encara hi ensenyaven “arts oficis”, però tampoc no li va fer el pes, de manera que “només tinc el graduat escolar”, aclareix. No obstant això, explica que, acabada l’escola, cada tarda anaven a la desapareguda Biblioteca de la Caixa amb els germans i que allà devorava llibres de tota mena.
Va començar a treballar en coses petites, però no hi durava gaire perquè tampoc no podia suportar que li diguessin què havia de fer. “És per això que treballo sol”, fa. Als 18 o 19 anys, amb uns amics van crear un fanzín que duia per títol Realitat virtual. Va conèixer altres joves amb inquietuds pel dibuix i van crear el Col·lectiu Gambutzins, amb el qual van aprendre els rudiments de la serigrafia bo i estampant samarretes. Finalment, amb dos companys més van trobar feina en una empresa sabadellenca dedicada a les pel·lícules d’animació. S’ho passaven de meravella, però ell en va plegar quan va confirmar que no es volia dedicar a l’animació, dibuixant fotograma per fotograma, i que ja tenir clar què volia fer: còmics!
Així, als vint anys es va començar a formar de manera autodidacta i algú li va aconsellar sàviament que si volia aprendre a fer còmics havia de tramuntar la carena. Va arribar al Festival d’Angulema i “vaig al·lucinar, és un festival familiar, on pares i fills comparteixen l’afició pel còmic, cosa mai vista aquí”, encara se sorprèn. En aquell moment va corroborar que el mercat franco-belga del còmic era a anys llum del nostre i que calia anar a França per aprendre’n. Així, els dos anys següents va visitar el país veí amb assiduïtat, va familiaritzar-se amb l’idioma per parlar d’igual a igual amb la resta de professionals i va aprendre a reconèixer el mercat, les editorials, la professió... Ben aviat, li van comprar un projecte que havia elaborat amb Toni Térmens i així “vam entrar al mercat francès, en part perquè no sabíem què fèiem i perquè no teníem els prejudicis que hauríem tingut si haguéssim anat a una escola de còmic prèviament”, assenyala. I des de llavors que el Ricard Efa viu principalment de crear còmics per al mercat francès, des de Sabadell.

Garrotins i aficions vàries
Des del 1998, el Ricard Efa i dos amics es disfressen i amenitzen un concurs multitudinari de garrotins en el marc de les Barraques de la Festa Major organitzat per la Sèpia Verda, un grup del qual són membres fundadors. Hi ha qui diu que aquesta és l’activitat més esperada de la festa, perquè tots tres, acompanyats d’un teclat, dinamitzen la sessió amb aquell humor tan típicament sabadellenc. Segueixen la pista del Carles Belda i l’Helena Casas, que amb el grup Pomada van portar l’encant del garrotí i la fal·lera per crear-ne a Sabadell.
L’altra afició que no ha abandonat mai el Ricard és tocar la guitarra i cantar en grups diversos. “Durant un temps formàvem conjunts efímers, alguns dels quals duraven tan sols per a un festa”, confessa. Després van crear Quimicefa i ara enregistren un disc amb Misèria. Perquè el Ricard és un cul de mal seient, per això sempre el trobes organitzant activitats diverses. Així, a més de ser professor de l’escola de còmic Joso, ha incentivat el Col·lectiu Bafarada –aglutinador dels dibuixants locals–, ha coordinat els números de còmic Paper de ceba... I segur que ben aviat el veurem muntar altres saraus, amb aquell esperit bonifaci però ferm, integrador, coherent, senzill i càlid que el caracteritza. Sempre tenint present l’esperit adolescent de la contracultura i l’ànima underground que no ha deixat mai de portar dins.