Carpeta Paisatges vius i viscutsPere Sala
“El paisatge és el rostre del territori i un mirall de la nostra manera de ser”
Ambientòleg format a la Universitat Autònoma de Barcelona, Pere Sala i Martí (Sant Feliu de Guíxols, 1975) dirigeix des del març del 2017 l’Observatori del Paisatge, un òrgan assessor del Govern de la Generalitat del qual ja havia estat coordinador des de la seva fundació l’any 2005. Ha organitzat l’elaboració dels “Catàlegs de Paisatge de Catalunya” que han classificat en un total de 134 els diferents paisatges que hi ha al conjunt del Principat, vuit dels quals al Vallès. La seva feina se centra en la integració del paisatge a les polítiques públiques, amb criteris de protecció i ordenació. Assessor del Consell d’Europa, assegura que el paisatge genera un dret de la ciutadania perquè va lligat al seu benestar. Sosté que Catalunya és un dels països amb més diversitat paisatgística del continent europeu, però alerta que falta encara molta sensibilitat per evitar-hi agressions. Defensa que cal injectar qualitat als paisatges banalitzats, més oblidats i menys valorats per tal que recuperin memòria i identitat.
Vicenç Relats (text i fotografies)
La paraula paisatge és molt àmplia. Com cal definir-la?
El paisatge és el rostre del territori, i, a la vegada, integra els sentiments i les emocions que ens desperta quan el contemplem. Una manera més quotidiana de dir-ho és que el paisatge és tot allò que veiem quan sortim de casa, o que veiem des de la finestra de casa. El paisatge, ja sigui urbà, periurbà, rural o natural, és una suma de capes i capes d’història, i és en definitiva un mirall de la nostra manera de ser i del nostre comportament com a societat.
Els paisatges no són, doncs, només estampes naturals bucòliques...
Certament. Hem de trencar l’associació entre paisatge de qualitat i paisatge escènic bonic. I això vol dir, en primer lloc, que hem d’afinar en l’observació. Perquè darrera d’una escena que ens atrau es poden amagar disfuncions i desequilibris territorials o socials que no es veuen a simple vista. Podem observar paisatges agrícoles magnífics, però els aqüífers poden estar contaminats per pesticides i nitrats, per exemple. El paisatge ha deixat de ser una postal per convertir-se en un indicador de la qualitat del medi, i alhora en un actiu per a les polítiques de desenvolupament, despoblament, salut i benestar, sobirania alimentària, energies renovables i lluita contra el canvi climàtic, educació, o en les de transició cap a una economia més sostenible.
Els paisatges tenen valors ben diversos: estètics, productius, socials, identitaris, sentimentals, històrics, espirituals... Uns pesen més que altres?
Efectivament, els paisatges atresoren una extraordinària diversitat de valors naturals, estètics, històrics, d’ús social, simbòlics i productius, que són reconeguts tant per la comunitat científica com per la població. I alguns d’aquests valors tenen una dimensió intangible, però no per això són menys rellevants. El treball que hem fet a l’Observatori del Paisatge en els últims anys a través dels catàlegs de paisatge ha estat precisament el de fer emergir aquests valors del paisatge, i ho hem fet de manera participada, de baix cap a dalt –amb les persones de cada territori– i de dalt cap a baix –amb una visió de conjunt.
Amb aquests valors, es pot concloure que el paisatge crea un dret ciutadà de nova generació?
Tenim dret al paisatge perquè està demostrat que el paisatge és un element més del nostre benestar i de la nostra qualitat de vida. Això significa que tenim dret a gaudir de paisatges agradables, harmònics i no degradats. Qui va convertir la qualitat del paisatge en un dret va ser el Conveni europeu del paisatge, que és el primer tractat internacional que reconeix jurídicament el paisatge, promogut pel Consell d’Europa i aprovat a Florència l’any 2000. El Conveni va ser un revulsiu per a les polítiques de paisatge a tot Europa, també a Catalunya, ja que va acabar d’empènyer l’aprovació l’any 2005 de la Llei de paisatge i la creació de l’Observatori del Paisatge.
L’Observatori del Paisatge assessora el Govern en criteris de protecció i ordenació, però la descurança i destrucció d’indrets valuosos no s’atura. No n’acabem d’aprendre, eh?
El paisatge tot just ha començat a penetrar en el debat ciutadà i polític i, per tant, la tasca de sensibilització i conscienciació que ens queda per fer és ingent. Hem d’apostar per paisatges de qualitat que repercuteixin positivament en el benestar de la població, generin oportunitats econòmiques, dinamitzin culturalment i socialment un territori. Ara que tenim una visió global del que s'està fent arreu d'Europa i del món en aquest àmbit, es pot afirmar que a Catalunya disposem dels instruments, de la legislació, del capital humà, la creativitat, i la capacitat d'iniciativa com per excel·lir, si ens ho proposem.
Què es pot fer des de l’Observatori per incidir a canviar polítiques urbanístiques no prou respectuoses?
La nostra tasca és la de fer emergir els valors dels paisatges, comprendre les transformacions que tenen els paisatges, definir juntament amb la societat objectius de qualitat paisatgística. Ens cal respondre a la pregunta de quin paisatge volem en el futur i intentar que tot això sigui ben considerat i integrat en el planejament territorial i en l’urbanístic. Aquesta tasca ens ocupa un munt d’hores. Ara bé, si bé l’urbanisme acaba determinant molt com és un territori, amb això no n’hi ha prou. Només per posar dos exemples: la política agrària –subvencions a determinats cultius, gestió dels regadius, etc.– també té una enorme influència sobre el paisatge; o la política turística basa bona part del seu producte i les seves estratègies en el paisatge, i alhora el transforma. Això vol dir que les solucions han de ser transversals i interdepartamentals.
Els estudis de l’Observatori han classificat 134 paisatges diferents en les 41 comarques catalanes i la Vall d’Aran. Sembla una diversitat molt notable...
És extraordinària. Per primer cop, disposem d’un mapa dels paisatges de Catalunya, amb el qual hem constatat com som un país amb una gran diversitat i riquesa de paisatges. Per les dimensions de Catalunya, és un dels països amb més diversitat del continent europeu. Per anar de Cardedeu a Sant Carles de la Ràpita, per exemple, creuaràs i gaudiràs d’un munt de paisatges diferents, i això no passa a gaire llocs del món. Això converteix el paisatge en un patrimoni de primer ordre. Ara bé, aquesta enorme diversitat no sempre va acompanyada de la qualitat paisatgística que desitjaríem. Com deia abans, falta encara molta sensibilitat. Hem d'injectar qualitat en aquells espais més banalitzats, els més oblidats i menys valorats socialment, per retornar-los un significat, que siguin capaços de recuperar la memòria i la identitat, i tot això fer-ho de bracet amb la població local.
Al Vallès sencer –amb dues comarques administratives– hi distingiu vuit paisatges diferents. Quins trets són els centrals per catalogar-los?
Una lliçó que hem après és que els paisatges tenen caràcter, és a dir, uns trets que li donen identitat i personalitat, i que aquests són diferents dels del paisatge del costat. No millors ni pitjors, sinó simplement diferents. El Montseny, per exemple, té unes característiques paisatgístiques que tenen poc a veure amb el paisatge de la Plana del Vallès, de la qual el propi Montseny li fa de fons escènic. Per això el coneixement de cada paisatge, de cadascun dels 134 paisatges, és molt rellevant, perquè entre altres coses, quan s’intervé en un territori cal tenir molt present quin és el seu caràcter. Aquest caràcter no ve definit només per allò que veiem –muntanyes, planes, boscos, conreus, pastures, pobles i ciutats, carreteres, àrees industrials i comercials, etc.–, sinó també per les relacions emocionals o de pertinença que s’estableixen entre les persones i el seu paisatge, és a dir, per allò que explica perquè les persones se senten part d’un indret i no d’un altre.
Les carreteres s’han convertit en miradors principals dels paisatges. De què hauria de servir això?
Les carreteres són avui la principal via d’accés al territori i quan anem d’un lloc a un altre ens permeten mirar i gaudir dels paisatges, ja sigui en cotxe, en bus, en bicicleta o fins i tot caminant –sobretot les més secundàries i menys transitades. Més d’un cop ens hem parat en un mirador o fins i tot hem reduït la velocitat en un tram determinat per contemplar una determinada vista. Planificar i gestionar les carreteres també des d’aquesta lògica pot contribuir a la redescoberta de paisatges i aspectes de la cultura de diferents racons del país, convertir-les en eines de sensibilització, i de retruc diversificar l’oferta d’activitats de lleure i de gaudi del paisatge.
El paisatge és el rostre del territori, i, a la vegada, integra els sentiments i les emocions que ens desperta quan el contemplem. Una manera més quotidiana de dir-ho és que el paisatge és tot allò que veiem quan sortim de casa, o que veiem des de la finestra de casa. El paisatge, ja sigui urbà, periurbà, rural o natural, és una suma de capes i capes d’història, i és en definitiva un mirall de la nostra manera de ser i del nostre comportament com a societat.
Els paisatges no són, doncs, només estampes naturals bucòliques...
Certament. Hem de trencar l’associació entre paisatge de qualitat i paisatge escènic bonic. I això vol dir, en primer lloc, que hem d’afinar en l’observació. Perquè darrera d’una escena que ens atrau es poden amagar disfuncions i desequilibris territorials o socials que no es veuen a simple vista. Podem observar paisatges agrícoles magnífics, però els aqüífers poden estar contaminats per pesticides i nitrats, per exemple. El paisatge ha deixat de ser una postal per convertir-se en un indicador de la qualitat del medi, i alhora en un actiu per a les polítiques de desenvolupament, despoblament, salut i benestar, sobirania alimentària, energies renovables i lluita contra el canvi climàtic, educació, o en les de transició cap a una economia més sostenible.
Els paisatges tenen valors ben diversos: estètics, productius, socials, identitaris, sentimentals, històrics, espirituals... Uns pesen més que altres?
Efectivament, els paisatges atresoren una extraordinària diversitat de valors naturals, estètics, històrics, d’ús social, simbòlics i productius, que són reconeguts tant per la comunitat científica com per la població. I alguns d’aquests valors tenen una dimensió intangible, però no per això són menys rellevants. El treball que hem fet a l’Observatori del Paisatge en els últims anys a través dels catàlegs de paisatge ha estat precisament el de fer emergir aquests valors del paisatge, i ho hem fet de manera participada, de baix cap a dalt –amb les persones de cada territori– i de dalt cap a baix –amb una visió de conjunt.
Amb aquests valors, es pot concloure que el paisatge crea un dret ciutadà de nova generació?
Tenim dret al paisatge perquè està demostrat que el paisatge és un element més del nostre benestar i de la nostra qualitat de vida. Això significa que tenim dret a gaudir de paisatges agradables, harmònics i no degradats. Qui va convertir la qualitat del paisatge en un dret va ser el Conveni europeu del paisatge, que és el primer tractat internacional que reconeix jurídicament el paisatge, promogut pel Consell d’Europa i aprovat a Florència l’any 2000. El Conveni va ser un revulsiu per a les polítiques de paisatge a tot Europa, també a Catalunya, ja que va acabar d’empènyer l’aprovació l’any 2005 de la Llei de paisatge i la creació de l’Observatori del Paisatge.
L’Observatori del Paisatge assessora el Govern en criteris de protecció i ordenació, però la descurança i destrucció d’indrets valuosos no s’atura. No n’acabem d’aprendre, eh?
El paisatge tot just ha començat a penetrar en el debat ciutadà i polític i, per tant, la tasca de sensibilització i conscienciació que ens queda per fer és ingent. Hem d’apostar per paisatges de qualitat que repercuteixin positivament en el benestar de la població, generin oportunitats econòmiques, dinamitzin culturalment i socialment un territori. Ara que tenim una visió global del que s'està fent arreu d'Europa i del món en aquest àmbit, es pot afirmar que a Catalunya disposem dels instruments, de la legislació, del capital humà, la creativitat, i la capacitat d'iniciativa com per excel·lir, si ens ho proposem.
Què es pot fer des de l’Observatori per incidir a canviar polítiques urbanístiques no prou respectuoses?
La nostra tasca és la de fer emergir els valors dels paisatges, comprendre les transformacions que tenen els paisatges, definir juntament amb la societat objectius de qualitat paisatgística. Ens cal respondre a la pregunta de quin paisatge volem en el futur i intentar que tot això sigui ben considerat i integrat en el planejament territorial i en l’urbanístic. Aquesta tasca ens ocupa un munt d’hores. Ara bé, si bé l’urbanisme acaba determinant molt com és un territori, amb això no n’hi ha prou. Només per posar dos exemples: la política agrària –subvencions a determinats cultius, gestió dels regadius, etc.– també té una enorme influència sobre el paisatge; o la política turística basa bona part del seu producte i les seves estratègies en el paisatge, i alhora el transforma. Això vol dir que les solucions han de ser transversals i interdepartamentals.
“El paisatge ha deixat de ser una postal per convertir-se en un indicador de la qualitat del medi.”
Els estudis de l’Observatori han classificat 134 paisatges diferents en les 41 comarques catalanes i la Vall d’Aran. Sembla una diversitat molt notable...
És extraordinària. Per primer cop, disposem d’un mapa dels paisatges de Catalunya, amb el qual hem constatat com som un país amb una gran diversitat i riquesa de paisatges. Per les dimensions de Catalunya, és un dels països amb més diversitat del continent europeu. Per anar de Cardedeu a Sant Carles de la Ràpita, per exemple, creuaràs i gaudiràs d’un munt de paisatges diferents, i això no passa a gaire llocs del món. Això converteix el paisatge en un patrimoni de primer ordre. Ara bé, aquesta enorme diversitat no sempre va acompanyada de la qualitat paisatgística que desitjaríem. Com deia abans, falta encara molta sensibilitat. Hem d'injectar qualitat en aquells espais més banalitzats, els més oblidats i menys valorats socialment, per retornar-los un significat, que siguin capaços de recuperar la memòria i la identitat, i tot això fer-ho de bracet amb la població local.
Al Vallès sencer –amb dues comarques administratives– hi distingiu vuit paisatges diferents. Quins trets són els centrals per catalogar-los?
Una lliçó que hem après és que els paisatges tenen caràcter, és a dir, uns trets que li donen identitat i personalitat, i que aquests són diferents dels del paisatge del costat. No millors ni pitjors, sinó simplement diferents. El Montseny, per exemple, té unes característiques paisatgístiques que tenen poc a veure amb el paisatge de la Plana del Vallès, de la qual el propi Montseny li fa de fons escènic. Per això el coneixement de cada paisatge, de cadascun dels 134 paisatges, és molt rellevant, perquè entre altres coses, quan s’intervé en un territori cal tenir molt present quin és el seu caràcter. Aquest caràcter no ve definit només per allò que veiem –muntanyes, planes, boscos, conreus, pastures, pobles i ciutats, carreteres, àrees industrials i comercials, etc.–, sinó també per les relacions emocionals o de pertinença que s’estableixen entre les persones i el seu paisatge, és a dir, per allò que explica perquè les persones se senten part d’un indret i no d’un altre.
“Tenim dret al paisatge perquè està demostrat que el paisatge és un element més del nostre benestar i de la nostra qualitat de vida.”
Les carreteres s’han convertit en miradors principals dels paisatges. De què hauria de servir això?
Les carreteres són avui la principal via d’accés al territori i quan anem d’un lloc a un altre ens permeten mirar i gaudir dels paisatges, ja sigui en cotxe, en bus, en bicicleta o fins i tot caminant –sobretot les més secundàries i menys transitades. Més d’un cop ens hem parat en un mirador o fins i tot hem reduït la velocitat en un tram determinat per contemplar una determinada vista. Planificar i gestionar les carreteres també des d’aquesta lògica pot contribuir a la redescoberta de paisatges i aspectes de la cultura de diferents racons del país, convertir-les en eines de sensibilització, i de retruc diversificar l’oferta d’activitats de lleure i de gaudi del paisatge.
