El paisatge és canviant per naturalesa i sovint les infraestructures de comunicació el condicionen fins a desfigurar-ne l’essència original. És el que passa a Montcada i Reixac, travessada per carreteres, autopistes i sobretot pel nus ferroviari que creua de mig a mig el seu nucli urbà, a tocar del riu Besòs i a cavall de les serralades de Collserola i de Marina. Un conjunt urbà que tornarà a lluir destacats dels seus elements patrimonials un cop acabi l’ambiciós projecte de soterrament de les vies del ferrocarril de la línia R2.
Després d’anuncis múltiples que han acabat en paper mullat, ara ja hi ha licitades les obres que han de permetre el soterrament total de les vies, en un espai de cinc quilòmetres –des del barri barceloní de Vallbona fins ben passat el centre de Montcada– que configurarà un nou gran passeig urbà en superfície, des del qual es podran admirar la històrica Estació de França i les cases d’estiuejants d’estil eclèctic premodernista, ara amagades per les barreres protectores de les vies i per la falta de perspectiva visual que ocasionen. L’obra gegantina també facilitarà l’accés a espais tan emblemàtics com la Casa de les Aigües i la Casa de la Mina, lligades al Rec Comtal d’origen medieval, que són la joia del ric patrimoni aqüífer mil·lenari de la vila. Aquestes construccions estan properes entre si, en ple Parc de les Aigües, però ara del tot separades per les vies.

L’Estació de França
El projecte no serà una realitat completa abans de l’any 2030, però a hores d’ara la ciutat ja el comença a imaginar i a preveure en la seva planificació. I és que l’artèria urbana que és el Carrer Major –on hi ha la Casa de la Vila o la Torra Vila, també dita El Cactus, una de les principals cases d’estiuejants de finals del segle xix– veurà néixer en el seu paral·lel un gran passeig al carrer Colon, on ara hi ha l’Estació de França –l’estació principal de les cinc que hi ha al municipi. Una estació datada del 1887, tot i que va ser edificada sobre una altra de prèvia del 1854. I és que no és en va que la línia Barcelona-Granollers, que passa per Montcada, inaugurada l’any 1854, és la segona més antiga de Catalunya, dos anys després de la pionera línia Barcelona-Mataró. Amb el soterrament, l’emblemàtica estació perdrà els usos ferroviaris i serà substituïda per una altra, en un nou emplaçament, però el seu edifici està cridat a allotjar algun equipament principal.
Un xic més al nord de l’Estació de França, el nou passeig també enllaçarà directament i en superfície la Casa de la Vila, construïda el 1918 –que acull dependències municipals però no l’Ajuntament– amb la part del centre del municipi més a prop del Besòs, cosa que eliminarà el pas subterrani del carrer de Rocamora.

Cases d’antic estiueig
És, però, al primer eixample de Montcada, format pel carrer Colon i els carrers del seu voltant –just al costat de la cèntrica estació esmentada–, on reviuran amb més esplendor antigues cases d’estiuejants provinents de Barcelona, que, buscant la comoditat, es van establir ben a prop del tren. És aquí on es troben cases senyorials com Can Casamada –que actualment acull una escola bressol municipal– o el popular Cafè Colon. Aquest cafè és a l’interior d’un edifici construït l’any 1885 per ser un cafè-casino exclusiu per als estiuejants, que va incloure sala de ball i escenari per a orquestres i actuacions teatrals. L’any 1916 l’edifici va canviar de propietat i posteriorment va perdre el caràcter classista per passar a ser la seu de l’Associació Benèfica Instructiva (ABI), entitat cultural que va treballar per a la formació educativa del conjunt de veïns i veïnes de Montcada.

La Casa Larratea
A pocs metres de l’antic casino –també conegut com el casino dels senyors– lluirà amb més resplendor la Casa Larratea, datada del 1888, que integra molts elements modernistes, com ara els esgrafiats i un cancell que surt al jardí del seu darrere, a manera de glorieta. Es tracta d’un habitatge luxós que tornarà a viure una època lluminosa quan deixi d’estar tapada per la nosa de les vies. Ja actualment de propietat municipal, la Casa Larratea està en procés de convertir-se en un equipament d’arts plàstiques per a cursos, exposicions i tota mena d’activitats, connectada amb el parc Antiga Cerveseria. Aquest petit parc que hi ha just a l’altra banda del carrer havia estat, de fet, el jardí de la Casa Larratea, construïda l’any 1901 pel reconegut arquitecte Antoni M. Gallisà, per encàrrec del notari barceloní Manuel Larratea, que estiuejava a la vila.
La casa, però, va esdevenir llegendària quan l’any 1935 s’hi va instal·lar a viure la família jueva Cohn-Vossen, que va arribar a Montcada fugint de l’Alemanya nazi. Gerard Cohn-Vossen i la seva esposa, Sophie, van trobar en la fabricació de cervesa artesana el seu mitjà de vida i alguna cosa més. Perquè, ja ben entrada la postguerra franquista, el bon nom que va adquirir la seva cervesa va convertir el jardí de la casa en un veritable bier-garden, que va ser un lloc de trobada d’estiuejants i de gent d’arreu junt amb nombrosos montcadencs, sobretot als estius. Gràcies al recolliment que s’hi respira, el parc Antiga Cerveseria és actualment escenari de moltes activitats culturals i tindrà l’oportunitat d’un nou glamur com a centre d’art i d’artistes.

La Ribera i Can Sant Joan
Un bon tros més enllà del centre de la ciutat, la cobertura del tren també comportarà tot un nou paisatge i una nova vida als veïns del barri de la Ribera, crescut amb la implantació l’any 1946 de la fàbrica de pintures Valentine i amb la immigració arribada els anys cinquanta i seixanta. Un barri que el pas de les vies ha contribuït a suburbialitzar-lo i que experimentarà un veritable respir amb la caiguda de l’enreixat protector que l’encaixona.
Semblantment passarà al vell barri obrer de Can Sant Joan, a tocar de la cimentera centenària, que amb la desaparició de les vies quedarà més esponjat i plenament integrat al Parc de les Aigües amb el qual limita. Avui explotada per l’empresa Lafarge, en litigi amb l’Ajuntament que n’exigeix el tancament, la cimentera salvarà amb el soterrament el seu intercanviador de vies datat del 1903, tota una obra d’enginyeria industrial.
Gestionat per l’Àrea Metropolitana de Barcelona, el Parc de les Aigües és el símbol natural de l’aprofitament mil·lenari que es feia de les aigües del Besòs per part de Montcada, en el proveïment a la ciutat de Barcelona al llarg de la història. A l’edat mitjana ho va fer a través del Rec Comtal, que canalitza l’aigua provinent d’una sèquia que l’agafa en superfície en una resclosa situada en l’aiguabarreig entre els rius Ripoll i Besòs. Es va construir al damunt d’un aqüeducte romà, cosa que demostra que, de fet, l’antiguitat del patrimoni aqüífer de Montcada és bi-mil·lenari. Del segle xi al xv, l’aigua del Rec Comtal va resultar cabdal per moure els molins que van configurar l’estructura preindustrial barcelonina i per al reg dels horts de Sant Andreu del Palomar i de l’actual districte de Nou Barris que l’abastien d’aliments.
Posteriorment, al segle xvii, el proveïment es va haver de completar amb la construcció de la Mina de Montcada i el seu Reixagó, un element patrimonial especialment impressionant on es pot veure el primer tram a cel obert de Rec Comtal. En aquesta reixa grossa és on se separaven les aigües del Rec Comtal i les de la Mina de Montcada, de manera que una tercera part anava cap a Barcelona, per ser consumida com a aigua de boca, i les dues terceres parts restants es dirigien cap a la Comunitat de Regants del Rec Comtal, entitat creada per defensar-se dels excessos i mals usos que poguessin venir de l’Ajuntament de Barcelona. Del Reixagó en tenia una clau l’Ajuntament de Barcelona i una altra la Comunitat de Regants i hi havia el compromís sagrat que qualsevol operació que pogués afectar el repartiment de l’aigua exigia la presència de representants de les dues institucions.

La Casa de les Aigües
Amb tot, el 1878, que va ser un any de sequera extrema, la quantitat d’aigua del Rec Comtal i de la Mina de Montcada no van ser prou per abastir les fonts de Barcelona, cosa que va portar el seu ajuntament a construir la Casa de les Aigües. Quan la mina ja no donava prou va caldre obrir pous i la nova instal·lació inicialment es deia Els Pous de Montcada.
La tan reconeguda Casa de les Aigües és, doncs, una antiga central d’extracció i bombejat d’aigües captades del cabal subterrani del Besòs. Dins del seu recinte emmurallat i enjardinat hi ha un valuós conjunt arquitectònic modernista, que és una peça clau del patrimoni industrial català. S’hi poden visitar la casa del maquinista, la sala dels pous, la sala de control i la sala de màquines, on hi ha dues màquines de vapor vertical centenàries, úniques al món. Oberta al públic tots els caps de setmana, rep uns 3.000 visitants a l’any, que hi fan diversos itineraris i activitats. Aquest nombre podrà créixer molt quan desaparegui el gran obstacle ferroviari, que impedeix que hi accedeixin autobusos de turistes o visites escolars.
El soterrament de les vies també requerirà tallar un tram de vuitanta metres de llargada de l’emblemàtic Rec Comtal, considerat Bé Cultural d’Interès Local (BCIL), fet pel qual ha calgut descatalogar-ne un fragment. Amb tot, s’haurà d’assegurar el manteniment del cabal d’aquesta infraestructura emblemàtica que encara avui rega els horts de la finca de la Ponderosa, en una història de rec viu d’uns 800-900 anys. Poc abans d’arribar al terme de Barcelona, el Rec Comtal recondueix la seva aigua novament al Besòs i a partir del barri de Vallbona ja és un rec mort, un vestigi arqueològic que es pot anar trobant en diferents punts de Barcelona i ben singularment es pot visitar al jaciment del Centre Cultural el Born.