D’on surt en Vicenç Viaplana, artista?
Jo em vaig criar al carrer, soc del carrer de Corró, de Granollers, i la meva primera universitat va ser aquesta, el contacte amb la gent, donant importància a les confiances personals de la gent que t’acompanya (i de la que no t’acompanya). Són elements que vas interioritzant sense voler: que els saps i no els has après pas. A la nostra generació el carrer era una veritable escola i ara es pot dir que, en aquest sentit, els carrers han desaparegut: potser són carrers digitals. Els carrers eren el punt de trobada inesperada: anar a un lloc sense saber qui trobaries en aquell mateix lloc o en el trajecte d’anar-hi. Trobar algú inesperadament i encetar una conversa sobre temes no pas pensats era molt enriquidor. És l’essència del que ens fa humans i creatius perquè les dèries personals es barregen amb les de les altres persones que et trobes i, d’aquesta confluència , és ben problable que s’iniciï un procés enriquidor, creatiu.

És d’aquí que neix l’art?
L’art és un concepte molt ample. Jo faig un art físic en tots els sentits: amb una implicació física del meu cos, de la matèria i dels materials que utilitzo. Aquesta implicació tangible i que el resultat final sigui un quadre comporta que l’obra final s’hagi de veure presencialment perquè qualsevol reproducció, per molta fiabilitat que tingui, no serà mai el mateix. Això és entrar en un món artístic molt ancestral però terriblement actual alhora.

La pintura com a procés, doncs.
La pintura m’ha portat a camins que només m’hi podia portar la pintura. I això és una experiència diària: quan entro cada dia a l’estudi els primers cinc minuts no sé ni sabré pintar: no sé res. En aquells primers minuts vaig ben bé a les palpentes. Però aleshores, tot va fluint, va arribant com si la memòria es destapés i t’engegués. Aquesta mateixa embranzida et porta a anar descobrint camins cada dia i això és el més apassionant de tot aquest procés. Seria una mica com quan busques la sintonia adequada a la ràdio i, de cop, la trobes. En quest moment hi ha un veritable impuls creatiu, com una molla que et dispara cap a endavant, i el procés racional desapareix per convertir-se en un coneixement creatiu. Per això em molesta tan art hipercomentat, racionalitzat, art que necessita de la crossa de l’argument i de les referències perquè crec que precisament el més important de tot aquest coneixement artístic, la seva essència, és que sigui una comunicació que no hagi de passar pels sistemes convencionals de la raó.

“Durant el procés de creació de la sèrie de “sota el Sui” em preguntava si era una resposta instintiva, vital i primària a la situació política que es vivia en el país en aquells anys."

L’entorn també és important en aquest procés creatiu?
Realment un pintor explica el paisatge perquè ell també és el paisatge, el genera. Per exemple, la sèrie de “sota el Sui” m’agafa en un moment en què estava fent altres coses i decideixo d’una manera bastant inesperada deixar l’estudi de Granollers i venir a pintar a sota la muntanya del Sui. Sense cap tipus de prèvia: no volia pas pintar aquest paisatge, ni aquella posta de sol que s’hi genera, ni totes aquelles idees tòpiques del paisatgisme artístic usual. Una vegada aquí em vaig adonar que la mà m’anava sola, la pintura era més forta que jo. Notava que hi havia una simbiosi ben certa amb tot el que m’estava rodejant: que jo i el que pintava formàvem part d’aquest mateix paisatge i que, alhora, també el definíem. L’entorn m’havia acceptat: jo abans era un forani, una peça discordant d’aquest paisatge, i en ara sento que estic acceptat, en soc un element més. Els arbres, els animals que hi viuen fan el que han de fer i jo pinto: formo part d’aquest paisatge.

La teva exposició antològica als Espais Volart de la Fundació Vila Casas de Barcelona es titulava “Els llocs de la pintura”.
Sí, va ser en una reunió amb Àlex Susana, director d’art de la Fundació, i Natàlia Chocarro, directora de projectes externs, que ell va tenir la idea de posar-li aquest nom. I a mi em va semblar meravellós. Durant el procés de creació de la sèrie de “sota el Sui” em preguntava si era una resposta instintiva, vital i primària a la situació política que es vivia en el país en aquells anys i si era una manera de reivindicar la terra, la llibertat i la vida sempre canviant i en constant transformació davant tant obscurantisme. Eren aquells moments en què senties l’impuls de pertànyer a algun lloc, i que tot i que estàvem rebent per tots costats, això, aquest sentit de formar part d’alguna cosa, de pertànyer a un territorri, no ens el podrien pas prendre mai ni ningú. I que aquesta és la nostra força. Em preguntava, en aquell moment, si una obra amb imatges vegetals podia transmetre un misstge reivindicatiu, perquè ho veia com un símbol: potser d’aquí a cent anys algú veurà aquesta obra i entendrà alguna cosa.

El teu art és compromès.
Jo el sento així. Sempre l’he sentit així: cada quadre que he fet ha estat un compromís, aquella forma i la manera de fer-la ha tingut sempre un posicionament polític i també un posicionament artístic contra determinades maneres d’entendre l’art.

I doncs?
Quan vaig començar, als anys setanta, l’art conceptual va néixer d’un activisme al carrer, era un art que va néixer per enfrontar-se a uns poders determinats i també a uns poders artístics determinats i a una manera d’entendre l’art com a negoci. I jo crec que aquest esperit és un dels gran motors de l’art. Potser si jo hagues sigut un nano que hagués anat a una acadèmia artística i m’haguessin educat en uns altres preceptes hagués entrat en una altra dinàmica, però crec en aquest punt transgressor i d’enfrontament a la sacralització de l’art, de saber trencar amb el que ja saps fer i justament per això, perquè ja ho has fet, en fas una altra, de cosa. Em molesta l’artista que repeteix mil vegades el mateix treball perquè sap que funciona. Pinto justament per ser lliure i la llibertat ha de comportar risc. En canvi, veus que hi ha un mercat, sobretot uns mercats internacials, que encasellen uns artistes amb un tipus d’obra molt concreta i que realment tenen una bona cotització i es venen molt bé, però han perdut la seva llibertat creativa. I no els envejo gens.

Entens l’artista com a una mena d’explorador que va avançant.
Sí, perquè la cultura neix sempre a partir de substrats successius i si es nega l’experiència i el coneixement d’aquests subs­trats les persones que hi podrien arrelar i fer una obra artística rica i suggerent es nega sistemàticament la pos­sibilitat del procés de creació a la gent. I això és una tragèdia. Per això mateix, no estic mai aturat en un mateix punt artístic tot i que això sovint també et fa pagar un preu. Hi ha modes i estils que de cop i volta són els que imperen. La pintura, durant molt de temps s’ha considerat com una cosa anacrònica que no té massa interès i encara ara la major part del que és l’art institucional, pagat per les grans institucions, no passa per la pintura sinó que van a parar a altres camins més neoconceptuals –que no deixa de ser una pràctica neocostumista– perquè hi ha una sèrie d’elits que s’hi intal·len i són llocs de poder. Què has de fer? Doncs anar a la teva i ja és prou la satisfacció diària de tenir el privilegi de pintar.

“Pinto justament per ser lliure i la llibertat ha de comportar risc.”

Però el resultat sempre és una proposició de gaudi o de reflexió per a les persones.
Sí, tot i que entenc perfectament que el ciutadà general no vagi a veure pintura a exposicions perquè tot el que d’una manera usual els arriba pels conductes normals és molt pobre i molt poc enriquidor, i és dificil que els transmeti il·lusió. Sovint hi ha molt soroll de fons que no deixa destriar les coses banals de les autèntiques.

Què vols dir?
Mira, quan a la gent se’ls explica la història de l’art veus que se’ls desperta alguna cosa, perquè hi ha de tot i és un món molt ric, que no s’acaba mai. Però si només s’explica l’anècdota de la subhasta en la qual s’ha venut no sé quina obra per no sé quants milions, no s’està fent referència a l’art, sinó a una altra cosa. I malauradament el contacte de l’art amb les persones, en general, és fent referència a aquests altres factors. No fa gaire un amic de Granollers, professor d’una escola del Maresme em va explicar que havien fet un treball sobre artistes vius que havien exposat a la Fundació Vila Casas i em va demanar que hi anés un dia a parlar amb ells perquè havien treballat una peça meva i volien conèixer l’artista. Va ser molt interessant i divertit perquè la canalla de seguida s’il·lusiona i connecta amb tot. Aquest amic em va explicar que aquest contacte amb els artistes l’havien començat a fer perquè es tracta d’una escola que vol promoure la creativitat artística i que quan havien començat a convidar artistes van preguntar, abans de res, allò tan típic de què volien ser quan fossin grans. I tots van anar contestant: metge, bomber, etc.

“Hi ha una gran part de la nostra societat que considera que l’art és una cosa del passat i no com a un element transgressor que pot moure a canvis."

Cap volia ser artista.
No, cap no volia ser artista i ell els ho va fer notar. Un alumne, tot eixerit, va saltar i va dir que ell no volia ser artista perquè “tots els artistes estan morts”. I això és el que els arriba a la canalla. El meu amic, doncs, va voler mostrar que no, que hi ha artistes ben vius i que treballen ben compromesos amb el que fan. Això fa gràcia, però evidencia un problema de país: si la canalla, en general, veu l’art i els artistes com una cosa passada i morta, com volem que l’art formi part de la nostra vida?

La simplicitat i l’honestedat de la canalla.
Sí, i això vol dir que hi ha una gran part de la nostra societat que considera que l’art és una cosa del passat i no com a un element transgressor que pot moure a canvis i que és un món apassionant i interessant. Jo crec que tot plegat és negar al gènere humà el coneixement artístic que, a més, crec que és una part que li és consubtancial. Cal dir que és un punt de vista modern que no existia fa temps, quan el paper de l’artista a la societat era rellevant i necessari.

I el paper de l’artista continua sent necessari?
Jo crec que sí. L’artista ha d’aportar un punt de vista diferent, alternatiu i que tingui implicacions socials. El coneixement científic aporta explicacions que són importants per la societat, però el coneixement artístic també perquè ciència i art són dues formes de coneixement. Hi ha un factor determinant: els artistes han perdut la veu pròpia o bé, d’alguna manera, s’ha delegat algú perquè parli per l’artista. Fins i tot, quan es parla de “comissari” d’una exposició (una expressió que a mi no m’agrada) sembla que aquesta figura hagi de fer de portaveu de l’artista i per aquí es comença a perdre la seva visió concreta. És evident que les exposicions han de tenir la figura del curador, de qui té cura d’aquell esdeveniment artístic, que l’organitza, que reuneix per afinitats diferents artistes, etc. Però el que no pot ser és que l’artista no tingui la seva veu diferenciada. La matèria primera és sempre la que genera l’artista i, paradoxalment, hi ha exposicions en les quals té molta més rellevància la veu del curador que, aleshores, es converteix, efectivament, en un comissari que sovint ha determinat el que és bo o és dolent, o l’obra que es mereix ser a l’exposició o no. El que, en defintiva, ha anat establint el cànon artístic del moment.
Hi ha alguna manera de sindicar el artistes que defensin aquesta veu?
Sí, hi ha hagut intents d’agrupar-nos. El que passa és que, quan he participat en alguna aventura d’aquestes, temes importants com, per exemple, el dret de seguiment d’una obra concreta, queden lluny.

“Potser les persones, que formem part d’un canvi constant, també som paisatge.”

El dret de seguiment?
Sí, amb aquesta iniciativa es defensava que en cada transacció comercial que es fa amb una obra artística, semblantment com passa en el món de la música, s’establís que una part correspongués a la persona que n’és l’autora. Però hi ha tot un entramat fiscal que ho fa difícil i el fracàs en iniciatives importants com aquesta fa que els intents de sindicatura d’artistes hagin estat inoperants. I és evident que anar més enllà i fer una vaga d’artistes, ara com ara, … [riu] Però ves a saber!

Però sí que, històricament hi ha hagut agrupaments diverses dels artistes avantguardistes i tota mena de manifestos.
Sí, però fixa’t que els manifestos i els avanguardismes anaven contra els altres artistes, els anteriors, diguem. L’avantguardisme es va acabar i ara no n’hi ha: van implosionar. La darrera gran vanguàrdia artística va ser l’art conceptual de la dècada dels seixanta-setanta del segle xx. Aquest va ser el gran moviment d’avantguarda artística que s’oposava a les anteriors pràctiques però, curiosament, el que s’està fent ara en art no pictòric és una mena de neoconceptualisme amb performances, etc. Cal tenir present, però, que el gran postulat de l’art conceptual es centrava en la negació que l’art fos un objecte i que pogués ser comercialitzat. Aquest nou moviment no segueix pas aquest precepte i pretenen fer grans exposicions en el museus i les galeries. Una gran perversió, crec. Els que vam estar involucrats en el primer moviment conceptual no vam fer-ho per arribar aquí. El més greu és que això ara, ho paguen les institucions.

Com es mou el món de l’art, actualment?
Es mou a nivell global i aquí tenim aquesta tendència de mirar tot el que es fa a fora amb una mirada acrítica. I hauríem de pensar que això (o allò) és el que es fa a fora, però potser no és el que hem de fer aquí. Hem importat impulsos de fora que crec que són desastrosos i, en canvi, com a societat no hem sabut valorar el que tenim aquí, potser a una cantonada, i que potser respon molt més a una creativitat viva i potent. Potser ens ha faltat un punt d’orgull, de reivindicar la nostra veu. De fet, l’art té un punt d’orgull: de dir que “encara que només sigui jo que ho dic, el meu art esdevé una manera de transmetre tota una cosmovisió”.

Tu t’arrisques molt. No ets artista una estona al dia: et lleves com a artista somies com a artista.
Això és veritat. Dins de l’estudi faig una petita part de la feina perquè durant tot el dia tens la teva obra al cap i vas fent i desfent el quadre. El moment de l’estudi, amb la pintura a la mà, quan ja executes, és la punta d’un iceberg perquè allò que fas té molta més profunditat, que és invisible i que has anat destil·lant de mica en mica, en un procés que a vegades és dolorós i tot. Hi ha moments en què m’adono que penso en formes, com si la pròpia forma determinada tingués un llenguatge que vaig destriant i, en pensaments, la vaig modificant afegint-hi elements que et resulten imprescindibles. Hi ha moments que no hi trobes sentit, a aquest pensament. Però en tot aquest procés, aquella forma, modificada segons una mena d’intuïcio que ella mateixa genera, es fa evident: ha encaixat en algun lloc i ja tens el quadre que buscaves. Cada vegada que faig un quadre ell mateix ja s’ha fet i desfet moltes vegades. Després ve la reflexió: allò que he pintat només són formes, com és que poden transmetre alguna cosa? Sembla que hi hagi com una mena d’algoritme estrany en determinades proporcions capaç de generar una intuïció en el cervell, una mena de química elemental que aporti un tipus de coneixement nou.

I que és un coneixement que pot ser compartit per altra gent.
Aquest és el miracle. Hi ha una mena de connexió a distància que fa que tot allò que has anat generant com a art, connecta amb altres persones que ho accepten i fins i tot es poden emocionar. Pensem en l’obra de Miró, amb quina mena de pensament fa que aquella taca de pintura concreta, amb aquella deformació exacta, a ulls de l’espectador arribi a ser tan de veritat que sàpiga que era exactament aquell el lloc d’aquella taca i que exactament aquell era el to i la forma determinada que havia de tenir. Quan en Miró la troba, sembla com si tot l’univers al seu costat encaixés perfectament, en una cosmogonia perfecta. I quants altres artistes ho treballen i no ho aconseguiexen? Milions.

Una experiència específicament humana.
Sí, com a humans, som capaços de fer i d’entedre l’art quan, a més, l’art no té una uitlitat gens palpable i ni evident. I, en canvi, potser és vital com ho és també la música o la poesia. L’art com a producte, aquesta manera comercial de veure el coneixement artístic va minvant aquesta característica tan humana. Jo, per exemple, tota aquesta sèrie del Sui la veig molt vinculada al territori. M’agradaria molt que es pugués ensenyar en el seu territori, perquè també forma part d’aquest paisatge, hi encaixa perfectament. Això em fa pensar el que deia Ernst Gombrich, un historiador de l’art molt important, quan explicava que els primers quadres de paisatgistes van aparèixer a la Xina al segle xi amb uns paisatges que es difuminen i una pintura molt subtil i evocadora. Doncs entre el segle xi i xii el monjos budistes feien aquestes obres en uns papirs que s’enrotllaven i en determinats dies els exposaven i ho utilitzaven com a eina perquè a la gent que podia veure aquells paisatges els fes entrar en un estat d’ànim concret que els permetés imbuir-se en un tipus de pensament diferent de l’habitual. En acabat ho tornaven a guardar i, per tant, era una mena d’art que ells consideraven útil perquè generava un estat d’ànim que feia canviar a qui el veia des d’abans de veure aquests paisatges a després. Això és molt revolucionari i transgressor.

Això també passa amb els teus quadres.
No ho sé, però només aquesta experiència tan antiga ja dona sentit al que faig. Perquè, per una mena d’economia, tot el que realment és inútil, desapareix de la humanitat. Vull dir que aquesta experència de coneixement que explica Gombrich amb el paisatgisme del segle xi i xii, d’alguna manera, s’ha anat transmetent perquè comportava un canvi en qui l’observava. I que, per tant, té algun sentit encara ara. De fet, aquells mateixos espais buits de l’època dels monjos budistes també els trobem en obres més actuals (en els famosos Gossos en coble de Goya o fins i tot a las Meninas de Velázquez o a Caminant damunt un mar de boira de Friedrich). Tota aquella atmosfera, que en fons és semblant, ve de molt enllà i va molt lluny.

És una mirada molt interesant!
L’art es llegeix molt parcialment, però si fas aquesta connexió entre artistes antics i moderns és molt més fàcil entendre’n el sentit, el perquè i com ha anat evolucionant fins i tot estilísticament. I el sentit que té. Mirar l’art així és molt didàctic perquè entre les tècniques utilitzades al segle xi a les que fa servir Miró hi ha un salt molt gran i que, a més, estan d’acord amb els gustos i maneres de cada moment, però en el fons de tot és el mateix coneixement artístic. I que potser tampoc s’allunyen gaire d’altres experiències artístiques com la literatura o la música.

Veure el canvi i constatar la continuïtat.
Potser les persones, que formem part d’un canvi constant, també som paisatge. Tu reps un sentit de la realitat ja modificada per altres que t’han precedit, i que també acabes modificant poc o molt amb unes petites mutacions que van generant una altra vegada la realitat. I en la mesura que es té intenció de fer art, es van generant uns patrons, una intuïció que es va fent general. Fas un pas més: com quan en física hi ha algun element que fa canviar tot el paradigma, que fa fer una mena de canvi d’òrbita que divergeix i alhora perfecciona la realitat. La que és.