Els Xaragalls: allà on el Vallès s’esmuny cap al Llobregat

L’espai paisatgístic, configurat de torrents i rieres inhòspites, va començar a atraure excursionistes de terrassa arran d’un mapa editat el 1959

Carles Rué (text)

Quan es van establir les unitats de paisatge de Catalunya, per part de l’Observatori del Paisatge, la unitat de l’entorn vallesà de les que es van posar sobre la taula que potser més va sorprendre d’entrada, va ser la denominada finalment Xaragalls del Vallès. Més que per la realitat paisatgística a la qual donava protagonisme –i de la qual ja eren conscients els atents observadors d’allò que trepitgen– la sorpresa potser va venir sobretot pel nom. Allò que els tafaners excursionistes o la pagesia i el paisanatge d’Ullastrell, Castellbisbal i Viladecavalls en deien, o en diuen encara, senzillament torrents i rieres, zones, diguem-ho clar, incòmodes, inhòspites i improductives, deixades estar com un inconvenient natural a permetre, ves quin remei, prenien a partir d’ara una nova dimensió paisatgística posada sobre el mapa sota la denominació de Xaragalls del Vallès.

La cartografia
La zona, més enllà de la visió purament utilitarista que comentàvem de la pagesia sobre aquests trams d’escorrenties concretes, com ja hem dit, poc o gens valorada, va començar a ser més o menys ensumada pels excursionistes terrassencs i de la zona gràcies sobretot a partir de les sis edicions, entre el 1959 i el 1986, del mapa excursionista de Sant Salvador de les Espases editat per la històrica editorial vallesana Alpina. Aquesta emblemàtica cartografia, no actualitzada ni reeditada des de fa gairebé quatre dècades, incloïa –o inclou, pels que encara la conserven–, gran part de l’extensió de la nova unitat paisatgística dels Xaragalls, tot i que els relleus on es troba Sant Salvador de les Espases, la intrèpida ermita enlairada dalt d’un escarpat cogulló, balcó de Montserrat i de la vall del Llobregat, formen ja part d’una altra realitat paisatgística clarament diferenciada, la dels conglomerats de les serres del Cairat i de Puig Ventós, un apèndix de relleu agudament rebregat fent partió amb el riu Llobregat i el massís de Montserrat, de la unitat de paisatge veïna de les serres de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Certament, més enllà de donar a conèixer aquesta aspra i rosta zona del Cairat i Sant Salvador de les Espases, entre la vall del Mimó i Sant Pere Sacama i la Puda i el Llobregat, així com el traçat del camí Romeu a Montserrat entre Terrassa i Monistrol, la cartografia esmentada va tenir la virtut de fer entrar el cuquet de deixar-se perdre de tant en tant per aquesta zona de xaragalls que cobreix gran part del vell i esquinçat mapa entre Ullastrell i Castellbisbal, descobrint el característic paisatge d’ensotades rieres entre llargues i estretes carenes i altiplans d’aquesta banda del Vallès que s’esmuny clarament cap al Llobregat.

Clissar els xaragalls
Així doncs, serà trescant per aquestes petites elevacions, carenes i altiplans entre els vessants d’Ullastrell i Castellbisbal i a tot estirar cap a les valls de Sant Muç, ja a tocar de Rubí, que millor clissarem els xaragalls, discrets en alguns indrets, però en d’altres formant escarpats ja ben impressionants on caldrà fer una bona marrada per tal d’estalviar-se’ls si el que voldrem serà saltar d’una carena a la següent. De tant en tant, allà on l’altiplà ho permet, més enllà de la contemplació de les àmplies vistes, es pot anar seguint els camins i corriols que voregen els migrats cultius de secà, els boscos i la brolla mediterrània, i que, així que poden, s’aventuren entaforant-se xaragalls endins. I tot voltant pels fondals podrem contemplar certes curiositats naturals provocades per l’evident erosió, com el salt de la Botzegada, al torrent de Ca n’Elies, afluent del de Pegueres, o la formació geològica anomenada el Pilar coronat, al torrent de Ca n’Oliveró, també afluent del de Pegueres, a prop del petit nucli de les Casetes de Ca n’Oliveró, i el tram de la riera de Gaià anomenat barranc de la Riba de la Llonga, a prop d’Ullastrell, potser un dels de més encant i feréstec de la zona. I encara, esquivant urbanitzacions i algun o altre nyap fet sense massa traça ni mirament, anirem clissant els vells testimonis rurals, que clarament llangueixen, de les pairalies i masies com can Ribot i can Canyadell, a l’altiplà per on serpenteja la carretera que baixa a Castellbisbal venint de Terrassa per la de Martorell (bon traçat per veure alguns dels xaragalls més impactants), o Ca n’Ametller, Can Segarra i Can Morral del Molí, a la banda d’Ullastrell baixant cap a la riera del Morral i Santa Maria de Vilalba. Una ancestral i vella pagesia que se’ns en va, se’ns esmuny de les mans, talment com els xaragalls, rieres i torrents, avall, cap al riu Llobregat.
Els Xaragalls: allà on el Vallès s’esmuny cap al Llobregat

Una imatge de la vista des del mirador d’Ullastrell. Foto: Consell Comarcal del Vallès Occidental.

Una imatge de la riera de Gaià, a Ullastrell. Foto: Consell Comarcal del Vallès Occidental.

El Pilar Coronat, al torrent de Ca n’Oliveró. Foto: Jordi Gironès/https://paisatgesgeologics.blogspot.com/

La riera de Gaià. Foto: Consell Comarcal del Vallès Occidental.

Torrents per on s’escola l’aigua

Xaragall no és, diguem-ne, una paraula gaire utilitzada tot i que d’entrada tampoc sona com una raresa extravagant. També, se suposa que depenent de la contrada, sentirem anomenar aragall, escorrentia, escorranc, corregall, barranc, còrrec, xòrrec, rasa..., i d’altres maneres més, que la llengua és pròdiga en paraules. O, senzillament, torrent, que segurament era i és el terme més clarament utilitzat a la contrada més enllà del xaragall més nouvingut (però que deu sonar millor que Torrents del Vallès, o ves a saber, que ja ens està bé). Prengui el mot que prengui, però, un xaragall, o un torrent, és, primerament, un pas visiblement erosionat per on s’escorre l’aigua. Si forma una lleu erosió, potser no passa de ser una rasa, però si parlem de grans erosions, sobrepassant l’escala humana, aleshores segurament serem davant d’un canyó, d’un congost o d’un engorgat, tot i que aquests dos últims termes solen ser usats quan l’erosió és més rocosa i forma un pas estret. Per tant, un xaragall, seria un curs d’aigua amb els vorals visiblement erosionats, ni molt petit ni molt gran, en gran part provocat per l’erosió de les argiles barrejades amb grava i còdols que formen majoritàriament els sòls de la contrada en qüestió, talment el més visible fenomen geològic que configura la unitat de paisatge dels Xaragalls del Vallès. Com en moltes coses, no hi ha una frontera exacta on el fenomen deixa de ser estipulat com a xaragall i on ja podríem parlar de canyó. Per si de cas, i com dèiem, el pagès i la gent del terrer en general, tirant cap a la simplificació, sempre n’han anomenat torrents i rieres. I para de comptar. Amb la característica destacable, això sí, que s’hi han format i s’hi formen –que els fenòmens geomorfològics són ben vius–, grans talussos verticals, alguns de desenes de metres de caiguda, on, sigui dit de passada, no calia anar-hi a fer res de bo, ja que els rodals immediats són exposats, argilosos, pedregosos, de mala petja, i, per tant, no gens aptes ni per plantar-hi quatre hortalisses, com sí veiem, per exemple, als vorals de molts cursos d’aigua de la plana vallesana i a tocar del riu Llobregat.

Una imatge de la font de la Botzegada al torrent de Ca n’Elies,. Foto: Vicenç Moliné/772.cat

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 12€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara