Tres turons damunt la sella
Un paratge natural captiva quan el panorama és ric en diversitat, colors i formes, com passa en un itinerari – a peu o en bicicleta– a l’entorn de la Garriga
David Ramon
(text i fotografies)
Busquem llocs elevats, el domini de l’espai: “He mirat aquesta terra”, resa Salvador Espriu. El gust pels panorames no s’escapa de les debilitats humanes: cobegem aquell lloc no gaire conegut ni concorregut, i el valorem més quan per arribar-hi cal certa perícia o esforç.
A la recerca del racó encomiable recomanem un itinerari entorn de la Garriga que inclou un d’aquests tresors paisatgístics. La proposta consisteix en una sortida de 27 quilòmetres damunt la sella d’una bicicleta de muntanya amb una exigència entre mitjana i alta, segons la forma física. També es pot fer a peu, perquè es tracta d’una versió ciclable i escurçada del sender de petit recorregut PR-33, ruta circular a banda i banda del riu Congost i amb una notable diversitat d’experiències sensorials.
Vistes aèries sobre la Garriga
Sortim del centre de la Garriga i fem via cap al nord de la vila, el Polígon Nord, d’on surt el camí de l’ermita de Sant Cristòfol de Monteugues: cal seguir la marca blanca i groga del PR en sentit Est. És una pista amb alguns pendents forts que s’enfila pel Torrent de l’Enrabiada i transcorre una zona emboscada de pins i alzines, on un segle enrere tot eren vinyes. Quan la vegetació ho permet hi ha vistes aèries sobre la Garriga. Si alcem la vista, de tant en tant apareix la referència de l’alzina de can Valls. Al cap de 6,3 quilòmetres –des del Polígon Nord– arribem a l’ermita romànica de Sant Cristòfol, documentada el 1021.
Mentre reposem a l’esplanada del davant, podem seguir dos camins: un, cap a l’oest, porta directament a la masia de can Plans; l’altre cap a l’est, duu a la masia de can Valls. Pedalem per aquest segon fins al punt més elevat de la ruta. Camí de l’arbre monumental, trobem la bonica masia que dona nom a l’alzina, Can Valls de Monteugues, documentada ja al segle xv i que ara s’utilitza els caps de setmana. Just passada la casa és quan el camí guanya alçada de forma més pronunciada i alhora s’obren les primeres vistes lliures de brancam. L’alzina, a 755 metres, és la més gran del parc del Montseny, amb un tronc ramificat de cinc metres de perímetre, que delata més de tres segles de vida. A l’ombra de la seva copa arrodonida gaudim de la visió privilegiada de la plana del Vallès i dels Cingles de Bertí. Per alguns serà el racó més bonic de la ruta, i no ho discutirem.
Podríem desfer el camí, però seguim la mateixa via fins tombar la carena per la part obaga. Si continuéssim cap a la dreta podríem arribar a un punt emblemàtic de l’excursionisme garriguenc, la Roca Centella, amb unes vistes espectaculars. Ho deixem per una altra ocasió: tombem a l’esquerra i iniciem un descens força tècnic per anar a parar a la meitat del camí que havíem descartat a Sant Cristòfol. Passem per la creu de Can Plans, ubicada en una esplanada que també és repartidor de camins. A la dreta baixaríem cap al torrent de Vallcàrquera, però continuem recte. Tornem a guanyar alçada per arribar al balcó natural de la masia de Can Valls.
El mas és un allotjament rural habitat de forma permanent. Cal respectar els estadants, humans i animals, però això no treu que ens aturem a contemplar, cap a ponent, un bon tram dels cingles de Bertí. I a migjorn, la conca del Congost amb la Garriga als peus. L’horitzó el componen els relleus de la serralada litoral i el mar. A l’est de la mirada, els turons verds de sobre la Garriga.
L’excursió continua amb el descens pel camí de les Pomeretes, amb forts pendents fins al nucli urbà de Figueró (oficialment Figaró). Un cop aquí podem tornar a la Garriga amb tren, però cal tenir present els pocs combois que s’aturen a l’estació. L’altra opció és el camí fluvial del Congost, que representa una experiència ben diferent: cinc quilòmetres planers de ribera que recomanem especialment a la gent que va a peu. Els ciclistes hauran de preservar la comoditat, la seguretat i la preferència dels vianants en els seus trams estrets.
Força i amunt!
Però la nostra ruta vol més recompenses per a la vista. Ens disposem a tornar a guanyar alçada, i agafem forces per seguir el camí cap a Montmany. Val a dir que caldrà fer uns cinc quilòmetres sobre asfalt, però per a la gent que va a peu hi ha corriols que segueixen la ruta d’Els sots feréstecs de Raimon Casellas fins a la masia de l’Ullar. El tram de carretera ens regala l’aproximació als peus de cingleres monumentals, mentre que el marge dret ens imparteix tota una lliçó de geolologia sobre aquest Vallès que va ser fons marí. El quitrà s’acaba al gran casalot de l’Ullar i amb les pitjors vistes del dia: piles de vehicles atrotinats, construccions de mala qualitat, algunes enrunades,... un monument en hores baixes. El conjunt inclou la capella gòtica de Sant Pau de Montmany, també en situació ruïnosa.
Ens refem aviat: el camí recupera el ferm de sauló i afrontem els darrers empits de l’itinerari. Gaudim de diferents perspectives dels rebrecs dels Cingles. Les últimes rampes ens deixen als peus de la torre quadrada del telègraf òptic del segle xix, al costat del santuari de Puiggraciós, a 699 metres d’alçada. La construcció, que va fer molt de servei durant les guerres carlines, empetiteix la minúscula capella romànica originària del santuari, situada ben a prop. La Mare de Déu es venera ara a l’església neoclàssica de l’abadia custodiada per monges benedictines.
Bo i fent la volta a la torre, no és difícil veure els pirineus orientals i fins i tot el Canigó, però més a prop el Tagamanent, que ens ha anat observant al llarg del camí. Darrere seu, el Matagalls. Amb la vista resseguim el Pla de la Calma, el Sui i el Turó de l’Home treu elcap. A sota veiem bona part de la ruta que hem fet. Al sud s’obre de bat a bat gairebé tota la plana del Vallès.
El retorn cap a la Garriga es pot fer per múltiples vies. Recomanem baixar per la urbanització del Serrat de l’Ametlla del Vallès però tombar a l’esquerra aviat, per la pista ampla. Al repartidor de les planes de Can Miquel podem prendre un camí cap a l’est que baixa força dret fins a la font dels Tremolencs, i després d’uns metres de pista de terra ja entrem a la urbanització del mateix nom. Només cal seguir les indicacions per tornar al centre de la Garriga.
Carpeta Paisatges vius i viscuts
