El sector vallesà de la serra de Collserola forma part de la unitat de paisatge que engloba aquesta serralada abrupta que s’estén entre les valls baixes del Llobregat i el Besòs. Immers en ple àmbit metropolità de Barcelona, el Parc natural de la serra de Collserola constitueix el gran espai verd de la conurbació, un entorn natural que reequilibra el territori més transformat del nostre país i aporta benestar i qualitat de vida als milions de persones que viuen al seu voltant.
Els vessants orientats a nord, més suaus, humits i ombrívols que els del solell barceloní, davallen cap a la plana vallesana dels municipis de Montcada i Reixac, Cerdanyola del Vallès i Sant Cugat del Vallès. Es tracta d’un àmbit eminentment forestal, sobretot de pinedes i alzinars prou ben desenvolupats després de la davallada del darrer segle en l’activitat agrícola, ramadera i forestal. Uns usoa agraris que secularment havien estat difícils i circumscrits als rodals més planers i fèrtils. A causa de l’escassa productivitat de la terra, el poblament hi ha estat poc dens, de masos aïllats, que van viure amb la vinya la seva època més puixant, amb un màxim al segle XIX que, amb l’arribada de la fil·loxera va deixar pas als cereals de secà i l’horta.
Tot i això, l’emplaçament estratègic de Collserola l’ha convertir en un indret ocupat ininterrompudament de fa mil·lennis, como ho testimonien els assentaments ibèrics, romans i medievals, i el ric patrimoni que encara es manté. El fet de constituir la muntanya a la vora de Barcelona va convertir Collserola en lloc prioritari d’estiueig fa un segle, amb la construcció de nombroses edificacions modernistes, així com d’equipaments de salut i lleure. A mitjan segle XX, la pressió urbanística de la metròpoli es va enfilar costers amunt i van aparèixer nombroses urbanitzacions sense gairebé cap planificació i sovint al marge de la legalitat vigent.
Avui dia, tot i la declaració de parc natural, continua sent un espai fortament tensionat, amb una elevada pressió urbanística, sobretot a la vora urbana –que pràcticament ha aïllat Collserola de la resta d’espais naturals–, i una demanda creixent per al lleure i l’ús públic que duu a la xifra més de sis milions de visites anuals. En aquest context, la conservació dels sistemes naturals i el manteniment de l’activitat agrària resulta més que complicada. L’equilibri entre la preservació dels ecosistemes –i el seu valor per al benestar de les persones, més encara en un context de canvi climàtic–, i la pressió de l’ús públic i les transformacions urbanes és el gran repte que ha d’afrontar Collserola i que marcarà el seu futur.