L’espectacle de la natura sempre té un reflex estranyament simètric –que el subratlla i el fa real– en l’experiència de qui se’l mira. És per això que, sovint, per explicar la complexitat no hi ha millor vehicle que l’art i, en aquest cas, de la poesia.
Des de Puig d’Olena estant, doncs, l’any 1937 Màrius Torres escrivia “els núvols són més blancs, el cel més pur/ara és temps de morir, que la vida es reforça”. I és que el poeta lleidatà, afectat d’una infecció gripal que s’havia complicat greument, ja feia temps que s’estava al sanatori de Puig­dolena, a Sant Quirze de Safaja per alleujar la seva malaltia. Llastimosament, però, va morir-s’hi pocs anys després d’haver-hi arribat, i quan ell només en tenia trenta-dos.

El sanatori de Puig d’Olena
Situat a vuit-cents metres sobre el nivell del mar, el sanatori de Puig d’Olena, va tenir un gran prestigi per les seves condicions climàtiques, on els malalts amb tuberculosi pulmonar, afeccions cardíaques, nervioses o mentals, etc. eren sotmesos a un règim curatiu especial o de convalescència. Fundat l’any 1933 per la punya i l’empenta del metge i polític Francesc Ribas, el sanatori de Puig­ d’Olena estava inspirat en establiments similars europeus i combinava la més moderna plasticitat del moment amb l’arquitectura renaixentista autòctona. Va ser obra del l’arquirecte Antoni Fisas i Planas amb el suport de Maria Planas Cabot, que havia comprat els ter­renys on, conjuntament amb el doctor Ribas, van projectar el sanatori. De fet, per les instal·lacions del sanatori hi van passar –fins a l’any 1954, que va tancar– personatges com el president Lluís Companys, del qual el doctor Ribas era metge i amic personal, el pintor Antoni Tàpies o l’editor Josep Maria Castellet, entre moltes altres persones.

El paradís invertit
Màrius Torres va ingressar a Puig d’Olena a finals de l’any 1935 i al sanatori va conèixer Mercè Figueres –la Mahalta dels seus poemes–, una noia amb qui comparteix lectures, passejos i converses. L’escriptora i periodista de Mollet, Mònica Boixader explica en un lluminós article a el Núvol –“Mahalta era una pàtria”– l’estreta relació que tots dos van crear des del sanatori on s’estaven. Separats sovint a les mateixes dependències, s’escriuen cartes gairebé diàries en les quals “mentre no es llegeixen, s’intueixen rere uns finestrals entelats i, quan poden, es visiten una estona. I així, el sanatori, aquell món blanquinós de moribuns i d’espectres, amb l’ajut del paisatge boscós de fora i de les paraules imminents de dintre, es converteix en una mena de paradís invertit­”, explica.
És en aquest paradís invertit, en aquesta simetria estranya, doncs, que Màrius Torres escriu poemes que impregnen per sempre el paisatge de Puig­dolena. La seva producció literària és d'una gran qualitat i riquesa tècnica i està molt marcada pels esdeveniments personals i els esdeveniments públics. “Com la molsa que a la pica /cria la font; així t'escau la melangia/ tan dolçament, que per rendir-me no et caldria/més ornament” escriu Màrius Torres a ”Cancó a Mahalta”. Poeta amb els cinc sentits, en deixa un altre de lliure que es sobreposa a les coses i les persones, refent-ne els angles i donant-los, doncs, una explicació nova, suggeridora.

Les coses de Màrius Torres
L’any 1955 el sanatori de Puig d‘Olena, poc després del seu tancament, es va convertir en un preventori benèfic que, en un principi va acollir noies de la zona de Vic i, més tard, es va obrir a necessitats de les barriades de Barcelona. L’any 1988 va signar el primer conveni amb la Generalitat de Catalunya com a Centre Col·laborador de la Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència i el centre va esdevenir un CRAE (Centre Residencial d'Acció Educativa). Tot i això, Puig d’Olena conserva la pàtina amb la qual Màruis Torres va impregnar cada racó de l’antic sanatori i, amb cura, els actuals responsables mantenen la seva habitació i les seves coses, intactes i vives.