La Tela és una torre modernista de principis de segle xx; de teulada punxeguda i colors tardorals, creix solemne i imponent al mig de Granollers, envoltada per un jardí. Ens trobem amb la biòloga Clàudia Pla-Narbona (Sant Cugat , 1995) per parlar sobre el reconeixement que ha rebut fa poc. L’estudi que ha premiat la Institució Catalana de la Història Natural (ICHN) es titula Beure del fang i pretén aprofundir en aspectes poc estudiats del mud-puddling, “un comportament que tenen les papallones i altres insectes que consisteix en libar i extreure nutrients de substrat que no sigui el nèctar o les plantes, com ara del fang o dels marges de les rieres, de la suor, dels excrements, de la carronya o de la fruita podrida”.
D’ulls inquiets i veu afable, la Clàudia porta les respostes preparades i explica, abans de res, que aquest projecte el lidera ella, però és feina de tot un equip i que el treball tot just comença, que aquest ajut servirà per tirar-lo endavant. “Fa tres o quatre anys que es recull informació, però encara no hi ha una base de dades prou completa, prou sòlida per extreure’n resultats. Cal dir que va ser per un recull bibliogràfic d’una estudiant de grau, la Irene Abat, que vam poder redactar el projecte sobre els abeuradors”.
Hi ha alguna cosa poètica, li comento, en això que els insectes adquireixin nutrients d’allò que els humans repudiem, i ella em respon que “a la natura, el concepte de deixalla no existeix, tot s’aprofita i no hi ha res que sigui més o menys important. I és gràcies a això que l’ecosistema funciona, perquè hi ha un equilibri entre tots aquests elements. L’ésser humà s’ha anat desvinculant de la natura, però cal recordar que en formem part”.

Emergència climàtica
No cal entendre en papallones, però després de la conversa amb la Clàudia queda clara la importància que tenen en el nostre entorn i allò que representa la seva absència. “Per mi, són interessants pel seu caràcter bioindicador, perquè són sensibles als canvis ambientals”, explica, “i com que tenen un cicle vital curt, aquests canvis es donen molt més ràpid que a la resta de l’ecosistema; per tant, estudiant les papallones i les seves tendències et pots fer una imatge força clara de com respondrà la resta de l’ecosistema”. A més, apunta, “són molt visibles i és més fàcil estudiar-les: si disminueixen, vol dir que hi ha altres organismes que també estan desapareixent”.
Aquest ecosistema, tots ho sabem, està canviant per culpa de l’emergència climàtica: “en els últims trenta anys, hem vist que la tendència general de les papallones en el nostre territori ha sigut negativa, no només pel canvi climàtic, sinó també per canvis en l’hàbitat (o per totes dues coses). La majoria es veuen perjudicades, es veuen afectades negativament, però n’hi ha d’altres, com és el cas de la papallona tigre al nostre territori, que es veuen afavorides; encara que els hiverns i les tardors siguin més càlides o que hi hagi falta de pluges a la primavera, estan adaptades a regions àrides. És cert que les muntanyes actuen com a refugi climàtic, però si es manté aquesta situació, també s’acabaran veient afectades”.

El paper de les dones
Explica que des del grup de recerca de lepidòpters també treballen sobre relacions de mutualisme i antagonisme –com ara el parasitisme de les larves– o sobre espècies amenaçades –i en fan gestió per protegir-les, perquè no es perdin del tot. També comenta que el juliol van publicar una guia pràctica per dissenyar un jardí de papallones: “és un recull d’eines pensat per a les escoles i institucions, però també per a particulars, perquè, sovint, als jardins o als parcs, hi trobem plantes ornamentals; són boniques, però no són les més utilitzades pels animals. D’aquesta manera acabem tenint espais verds amb poca vida quan podríem afavorir la biodiversitat dins les ciutats, que és, justament, on hi ha fragmentació de l’hàbitat”.
Ella és l’única dona d’aquest equip d’investigació de lepidòpters; el premi que ha rebut, de fet, va néixer com una resposta a la baixa participació de dones en el Premi Torras-Foulon en edicions anteriors i té com a objectiu impulsar la participació i trajectòria d’investigadores en la recerca naturalista que requereixi treball de camp. “Trobo que aquest enfocament és encertat”, apunta; “des de sempre, la història s’ha escrit pels homes i per als homes i la ciència no n’és una excepció. Les dones quedaven relegades a fer tasques menys rellevants en el camp del coneixement, o feien tasques no productives, com ara les tasques de cura, que sempre s’han invisibilitzat. Això ha comportat que no hi hagi referents i, per aquest motiu, costa més que altres dones s’hi interessin: és una roda. Iniciatives com aquesta són una manera de trencar-la.
Per acabar, li demanem què li diria a una estudiant de batxillerat científic que s’estigui plantejant estudiar Biologia Ambiental: “Que endavant! Quan vaig decidir estudiar la carrera, no vaig pensar en les sortides, vaig pensar en el que m’interessava”. I a una persona que desconegui totalment el món de les papallones? “Quan en comences a saber coses, t’adones que encara hi ha molt terreny per recórrer: hi ha molts enigmes i moltes coses per descobrir. És el que comentàvem al principi: moltes vegades, a la gent els fan fàstic els insectes, però conformen el 85% de la biomassa d’animals del planeta. Són molt importants, sense ells no existiria el món tal com el coneixem!”. Marxem que aquestes ales de colors, filles d’una metamorfosi, que han omplert tantes i tantes pàgines de literatura i que han vestit de vida quadres i grans obres d’art, ens avisen, també, des del seu silenci, amb un llenguatge invisible.