Jordi Castellanos, catedràtic de Filologia Catalana de la UAB i gran coneixedor i divulgador de la novel·la Els sots feréstecs, de Raimon Casellas, en l’article “Sant Pau de Montmany contra Puiggraciós”, publicat a El 9 Nou el setembre de 2007, escrivia que la cèlebre novel·la apuntava a una lectura concreta: “L’única vida possible hauria de venir de la reconciliació entre Sant Pau de Montmany i Puiggraciós. Així, l’un evitaria la mort i l’altre la degradació”.
Però mossèn Llàtzer, protagonista de la novel·la publicada l’any 1901, no se’n va sortir. Va fracassar en l’intent de transformar aquells sots humits pigallats de masos de gent feréstega situats sota els Cingles de Bertí. Tampoc no va poder alliberar l’hostalet de Puiggraciós de la bagassa Roda-soques, l’esca del pecat que amb les seves carns ja marcides encara atreia els homes d’aquells verals. Cent vint-i-un anys després que Raimon Casellas escrivís la primera gran novel·la modernista catalana, queda clar que no hi va haver reconciliació i que ficció i realitat estan ben allunyades l’una de l’altra.

Entre el bé i el mal
En la ficció de Casellas, l’església de Sant Pau de Montmany i el seu nou rector, mossèn Llàtzer, volien ser la llum que havia de regenerar i il·luminar aquella feligresia descreguda. Per contra, l’hostalet de Puiggraciós, paret per paret amb l’església, on jeia ensenyorida la Roda-soques, era el regne absolut del mal.
L’església de Sant Pau, rònega i entaforada a baix al sot, i Puiggraciós, a dalt de la carena, eren els dos escenaris antagònics i competidors on en pocs centenars de metres s’enfrontaven el bé i el mal que guiava les doctrines modernistes del tombant de segle. Els dos espais eren la cara i la creu.
Ara mateix, la realitat és molt diferent. Sant Pau de Montmany i el seu entorn són paratges decadents, mentre que Puiggraciós s’ha convertit en un lluminós espai de vida espiritual i social obert a tothom i amb amplis horitzons. La llum ocupa el lloc on a la novel·la eren tenebres i a baix als Sots, en canvi, tot és abandó. Més de cent anys després, s’han capgirat totalment els papers.

Punt de visita
Després de molts anys de destruccions i daltabaixos, el santuari de Puiggraciós és des de 1973 una casa de pregària i de recés de monges benedictines i de persones laiques de l’entorn de la comunitat barcelonina de Sant Pere de les Puel·les. El lloc s’ha convertit en un dels punts més visitats per forasters i veïns dels pobles del voltant que cada any hi celebren diversos aplecs i veneren la talla gòtica que presideix el santuari. Però, què passa en els paratges pròpiament dits dels Sots feréstecs?
Només cent-cinquanta metres avall, a un quilòmetre de camí, la deixadesa és evident. Es pot comprovar fàcilment passant per davant de la masia de l’Ullar –la porta d’entrada als Sots– o arribant-se fins a l’antiga parròquia situada molt a la vora de la casa. Arredossats en un indret on gairebé no hi toca el sol, l’església de Sant Pau de Montmany i la rectoria, escenaris clau de l’obra de Casellas, són una relíquia del passat. Aquesta església havia tingut sempre l’estigma de la maledicció. El lloc, decrèpit i assilvestrat, no devia ser el punt més adequat per aixecar-hi la parròquia que es va obrir al culte el 1607.
Els rectors de Montmany comptaven amb pocs recursos –no cobraven delmes ni tenien confraries– i no podien mantenir l’edifici de l’església, necessitada d’obres de reforma que massa sovint es feien a deshora o no arribaven a temps. L’any 1878 s’hi va construir la rectoria, però aleshores l’església ja estava molt malmesa i l’esquerda de la façana s’havia obert encara més. És per això que l’any 1910 mossèn Pere Pintó va decidir traslladar la parròquia més amunt, al santuari de Puiggraciós.
L’esvoranc que travessa la façana de dalt a baix és l’anunci visible de la decadència que ha patit des d’aleshores. Fa pocs anys, alguns especialistes van dictaminar que hi havia un greu perill d’esfondrament de tota la volta de l’església. Però des d’aleshores no s’hi ha fet res per solucionar-ho. I si no s’hi fa una actuació urgent, l’església de Sant Pau de Montmany està condemnada a ser una ruïna.
Així mateix, la majoria dels catorze masos ocupats en la ficció pels ombrívols i feréstecs habitants de la contrada han tingut una trista fi. Ben a prop de l’església i seguint el mateix camí, hi ha algunes parets que encara queden de la Rovira, el mas d’en Cosme, i la font de les Goges, seca de fa temps. I a l’altre vessant de la vall es veuen les ruïnes del que havia estat Romaní, el cau de l’esquiu Aleix de les Tòfones i el Castell dels Moros, que en realitat és una fortificació en ruïnes dels segles xi i xii.

Memòria de país
La masia de l’Ullar, a tocar de Sant Pau, mereix una menció a part. La casa, habitada i aparentment ben conservada, presenta un entorn deplorable. La gran era i les feixes del costat estan plenes de tota mena de velles andròmines mecàniques: cotxes, jeeps, tractors, furgonetes, motos, elevadors... És un des­ballestament a cel obert a la vista de tothom. Aquesta és una activitat prohibida per les normatives referents als Cingles de Bertí que, incomprensiblement, continua activa sense que les continuades queixes d’institucions i particulars serveixin per a res. L’Ajuntament de Figaró i Montmany, on pertanyen els paratges dels Sots feréstecs, ho denuncia sense èxit des de fa vint anys!
“Quan parlem de memòria històrica només pensem en la darrera guerra civil. Però Sant Pau és també memòria, patrimoni de tots, històric, cultural i... literari. (...) El sot de la mort podria ser, com volia Mossèn Llàtzer, un racó de vida. I Sant Pau, un lloc de referència. Però no: cada dia que passa és més difícil que sigui així. Fins que un dia la volta acabi d’enfonsar-se i atrapi algú. Aleshores tot seran laments. I haurem perdut una part de la nostra memòria col·lectiva. Una part petita, però insubstituïble”, concloïa Jordi Castellanos en l’article “Sant Pau de Montmany, el regne de la mort”, publicat també a El 9 Nou el març de 2011.
Passada una dècada del plany del professor Castellanos, tot continua igual o pitjor. I si la situació no es capgira del tot, d’aquest paratge que és memòria del país ben aviat se’n cantaran les absoltes.