L’Obra del Cançoner Popular, de missió pel Vallès, fa un segle
El projecte va ser una de les iniciatives privades més ambicioses de la primera meitat del segle XX que pretenia recollir i estructurar el llegat de la tradició oral de tot el territori de parla catalana
Xavier Ciurans i Vinyeta
(text)
Al final del 1921, el mecenes empordanès Rafael Patxot i Jubert (1872-1964) va proposar a Lluís Millet i Pagès (1867-1941), aleshores director de l’Orfeó Català, la tasca de redactar un Cançoner popular de Catalunya. El que pretenia Patxot era “fer un corpus musical de totes les cançons populars nostres: les que ja són publicades; les moltes que hi ha recollides, emperò romanen inèdites; les que encara ignorem, per mor que vaguen esquerpes per les nostres contrades, on caldrà soptar-les”.
I el dia de Reis del 1922, el propi Patxot va reunir diversos representants d’entitats especialitzades en estudis folklòrics per promoure l’enregistrament i la transcripció de les cançons populars disperses pel territori de parla catalana. Al consell assessor d’aquesta magna obra hi havia el Centre Excursionista de Catalunya, l’Institut d’Estudis Catalans, l’Arxiu d’Etnografia i Folklore i, és clar, l’Orfeó Català. El mestre Francesc Pujol i Pons (1878-1945) en va assumir la direcció.
Les “missions” vallesanes
Moltes de les cançons recollides a l’Obra que ja havien estat compilades prèviament provenien del fons de Marià Aguiló; d’altres, van arribar mitjançant la convocatòria de concursos que afavorien la recerca de folkloristes d’arreu de les terres de llengua catalana, però un bon nombre de peces es van aconseguir mitjançant l’encàrrec de missions dutes a terme, generalment, per un o dos músics, o per un músic i una altra persona que l’ajudava a transcriure els textos literaris de les cançons. Aquestes missions es van desenvolupar ininterrompudament entre el 1922 i el 1936.
En el cas del Vallès, les viles i els pobles visitats van ser Polinyà, Santa Perpètua de la Moguda, Sabadell, Palau-solità i Plegamans, Sentmenat, Sant Llorenç Savall, Caldes de Montbui, Santa Eulàlia de Ronçana, Lliçà d’Amunt, Santa Agnès de Malanyanes i Llinars (altres poblacions visitades també van ser Aiguafreda, Sant Quirze Safaja i Castellcir). Entre els missioners que es van passajer per la contrada, hi havia Baltasar Samper, Miquel Ferrà, Josep Barberà, Pere Bohigas, Joan Sala, Joan Tomàs i Joan Amades.
Patxot va ser el darrer empresari del suro de la seva família, una nissaga dedicada a aquest negoci des del segle xviii. L’estirp, benestant i emparentada amb altres genealogies burgeses, va assolir una forta preeminència econòmica, social i política –el seu avi va ser alcalde gairebé vitalici de Sant Feliu de Guíxols, la vila natal. Però, el gran introductor de la música a l’ànima d’un petit Rafael va ser el seu pare, Eusebi Patxot i Llagustera (1845-1893). El fill el va descriure com una “ànima delicada”, un “home d’intimitat” i un apassionat de la música, i va arribar a escriure les paraules següents en referència al dit Eusebi: “Jo puc destriar detalls, diversificar aspectes de la seva història; emperò no el puc pas concebre separadament de la música”, i va afegir: “I donant-se les mans amb el piano, ell [Eusebi Patxot] hi desgranava magistralment les melodies de totes èpoques i de qualsevol autor, modulava els temes amb l’exquisidesa de la seva sensibilitat, vencia les més grans dificultats d’execució, joguinejava amb la lectura a primera vista per a la qual gaudia d’una facilitat sorprenent. Això es solia escaure a entrada de fosc, i com que aleshores plegaven els tapers, aquests es deturaven en colles, captius d’aquell piano que els arrencava aplaudiments indiscrets. La gent, el poble, podia no capir-ho del tot, emperò ho sentia prou bé i, per tant, ho consagrava. Quan, per la contrada, es volia estimular qualque jovincel que prometia, era corrent dir-li: te portarem a sentir En Patxot”.
Eusebi Patxot va morir prematurament, però va tenir temps de transmetre l'amor per la música al seu fill primogènit, el qual també va cultivar-la –com el seu progenitor, en Rafael tocava el piano i es delectava interpretant les peces del compositor noruec Edvard Grieg. Però, per desgràcia, aquella no va ser l’única mort precoç que marcà la vida del mecenes. L’any 1919 la seva cunyada, Concepció Rabell i Cibils, una vídua multimilionària, va morir com a conseqüència de l’anomenada grip espanyola, i aquell fet luctuós el va convertir en gestor d’una fortuna immensa amb l’encàrrec d’invertir part d’aquells béns en “necesidades del orden intelectual como la instrucción industrial, agrícola o artística”. Però, hom té la impressió que, ben aviat, en Patxot es va desviar notablement dels propòsits de la cunyada per tal d’implementar el seu propi model de mecenatge, i un dels àmbits afavorits per les subvencions d’aquell patrici va ser el de la música.
El mateix any 1919, Rafael Patxot va instituir els Premis Musicals Eusebi Patxot i Llagustera en honor al seu progenitor, on la música popular sempre hi va tenir un paper destacat. I, en una línia similar, l’any 1927 va fundar uns Concursos Musicals amb el mateix nom, en col·laboració amb l’Orfeó Català, “per tal d’honorar, pietosament i escaient, la memòria del seu difunt Pare, [...] car n’Eusebi Patxot fou un esperit cultíssim que trobà en la música esplai i conhort, i fou notable pianista.” Però la principal acció del mecenatge musical d’en Patxot es va establir l’any 1922, ara fa un segle, amb l’esmentada Obra del Cançoner Popular.
Gairebé cent anys més tard, concretament el 2019, el compositor, crític i historiador nordamericà Ted Gioia va publicar el llibre Music. A subversive history (l’editorial Turner n’ha tret una versió en llengua castellana). Al capítol dinou, titulat “El gran cambio”, Gioia explica que, a partir del segle xviii, coincidint amb el període dels grans compositors de l’anomenada música clàssica (Haydn, Mozart i Beethoven), a Europa va aparèixer un fervorós interès per les cançons folklòriques. Aleshores van proliferar un munt de compiladors de cançons tradicionals que es dedicaven a pentinar les zones rurals a la recerca de melodies i lletres transmeses oralment. En el món anglosaxó, aquest moviment va cristal·litzar en el recull Reliques of Ancient English Poetry, publicat pel bisbe irlandès Thomas Percy l’any 1765. Segons Gioia, diversos teòrics van beneir tal missió, tot i que, sens dubte, el puntal més destacat de tot aquell envelat va ser el filòsof alemany Johann Gottfried Herder (1744-1803), el qual va situar el Volk, és a dir, el poble, al centre de l’autenticitat.
Punt culminant
Per a l’historiador de la música nordamericà, el que va motivar a “recuperar” la música folklòrica a partir dels segles xviii i xix a diversos personatges podia variar: pels uns, allò era una eina per donar suport a un determinat projecte nacionalista; pels altres, la promoció de cançons tradicionals resultava útil a l’hora de fomentar un pensament social de caràcter conservador; en canvi, hi havia qui utilitzava les velles melodies per enfortir una ideologia progressista, sobretot si les seves lletres es podien relacionar amb la consciència de classe, la protesta o la revolta. Gioia apunta, també, que, simplement, alguns compositors van pouar en les cançons tradicionals per revitalitzar les sales de concerts, o bé que uns estudiosos de la música van considerar aquest llegat com un nou àmbit d’estudi intel·lectual; irònicament, Gioia afirma que potser hi havia qui recopilava cançons populars perquè gaudia escoltant-les. Fos com fos, aquella tendència nascuda al segle xviii es va transmetre arreu d’Europa, i Catalunya no en va ser una excepció.
Els erudits Manuel Milà i Fontanals (1818-1884) o el citat Marià Aguiló i Fuster (1825-1897), probablement com a receptors d’aquelles tendències promogudes per autors com Herder, havien fet treballs relacionats amb la compilació de cançons del poble, ja fos, diria Gioia, per una creença nacionalista, per una mentalitat conservadora, per un interès intel·lectual o bé, simplement, pel propi gaudi. Però, a les terres de parla catalana, el punt culminant de tot aquell moviment musical folklòric va ser la dita Obra del Cançoner Popular de Catalunya impulsada pel gran mecenes empordanès.
Probablement mai sabrem què va impulsar aquell home a engegar aquella tasca hercúlia amb prou certesa: la influència paterna? El seu sentiment personal envers la idiosincràsia de la terra catalana? Els amics barcelonins de la colla de l’Avenç? Aquell corrent de fons i subterrani que filòsofs com Herder havien impulsat un munt de dècades anteriors?... L’únic que sabem de cert és que en Patxot ens va llegar un patrimoni cultural (vallesà i català) extraordinari i, fins i tot millor, un exemple de compromís imperible.
Patrimoni Història
