L’any 2019, l’actriu Rosa Aguado va rebre un dels reconeixements populars més importants de Terrassa: ser escollida capgròs de l’any. Hi ha cap vallesà que no conegui aquesta preciosa tradició? Des de 1982, el divendres de Festa Major, acabat el pregó, es descobreix davant de l’ajuntament el secret més ben guardat de la cultura popular terrassenca: el nou capgròs de l’any.
L’homenatge a la Rosa és també un reconeixement al teatre i al conjunt de les arts escèniques. I és que aquesta terrassenca, nascuda el 1958, ha tocat totes les tecles: teatre, cinema, televisió, doblatge, teatre radiofònic, direcció, la docència... I ho ha fet al costat de grans noms del panorama local i nacional. També és un homenatge a la constància, la modèstia i la passió d’algú que hi ha dedicat i hi dedica la vida, perquè ella segueix ben activa: encara és als escenaris amb Les traces del silenci, amb l’Esther Lázaro. També formant noves actrius i actors o dirigint espectacles de la Fira Modernista.
Però quan va rebre la picada del verí del teatre? A casa, explica, no eren de gaire tradició teatral: “La mare havia fet alguna col·laboració puntual a El Social, de joveneta, però res més”. De fet, ella tenia al cap fer Belles Arts: “M’agradava la pintura i l’escultura”. Però als 18 anys, un amic de l’institut, d’aquells que t’acaben entabanant, li va dir que al grup de teatre de La Coral Els Amics, del carrer Pantà, buscaven gent: “Em van fer una prova i el director em va escollir”, diu. L’obra proposada no era fàcil: Dansa de mort, de Strindberg, de només tres personatges. “Tu vols fer-ho?”, li va dir el director, “Doncs ho faràs!”. Tal dit, tal fet. Així es va estrenar l’any 1978 i va rebre una picada tan profunda que encara dura. Ah! Aquell director de teatre, Lluís Barón, acabaria sent la seva parella.
En aquell grup de i en d’altres com els Amics de les arts hi havia bons actors, com Pep Ferrer o Jaume Bernet. Eren temps d’una gran efervescència teatral: “Recordo com, de la mà d’en Lluís Barón, se’m va obrir tot un món. Anàvem molt al teatre, sobretot al Lliure”. I en va continuar fent, amb tant d’encert, que un parell d’anys més tard, el 1980, rebia el seu primer premi d’interpretació amb l’obra Ara plouen figues, de Joan Mas. Són anys de joventut i intensitat: “Llavors passem al grup de El Social, on fem un cicle de clàssics catalans: Guimerà, Rusiñol, Joan Oliver o Rodoreda. I també estrenem les primeres obres de Sergi Belbel: petites escenes com Triangle de paper o Calidoscopis i fars d’avui”.
Tanta passió i activitat només podia acabar d’una manera: a l’Institut del Teatre, a la seu que feia poc s’havia inaugurat a Terrassa i que aleshores “era molt familiar. Com a molt una quinzena d’alumnes per aula”. Al primer curs va coincidir amb Ramon Madaula i, de professors, “vam tenir gent fantàstica com ara Marissa Josa, Feliu Formosa o Pau Monterde”. Etapa màgica i feliç: “Treballava als matins, a la tarda anava de 4 a 9 a l’Institut i encara tenia temps d’anar a assajar a El Social”. Va fer la carrera i una tesina d’interpretació, als anys 90, representant La dona jueva, de Bertolt Brecht, traduïda expressament per Feliu Formosa.

Una escola pròpia
El 1998 va engegar amb el Lluís un altre gran projecte de la seva vida: l’escola Acció Teatre, a prop de la Plaça Vella. Escola que ha durat més de vint anys. “Fer classes cada dia, tardes i vespres, m’obligava a fer una aturada en la meva faceta d’actriu. Però d’altra banda, em permetia conèixer el teatre amb una profunditat immensa i superar molts reptes, com ara ensenyar a interpretar a una gran varietat d’alumnes, des de nens i nenes de quatre anys fins a adults”.
Traient hores d’on no n’hi havia, encara va estrenar el 2004 una versió especial de El verí del teatre de Rodolf Sirera, dirigida pel Lluís, que transformava els dos personatges masculins en femenins.
De la llarga llista d’autors que ha interpretat, es declara apassionada de Lorca i Brecht. “Lorca és tot poesia i imatges, encara que escrivís en prosa. Fixa’t en la potència d’una Bernarda Alba quan diu: Eres una sembradora de vídrios o ¡Qué lástima no tener un rayo entre los dedos! És pura imatge, pura poesia”, afirma. A Terrassa encara es recorda també el seu paper protagonista a Yerma, que ha interpretat diverses vegades. I pel que fa a Bertolt Brecht té un amor especial per l’esmentada La dona jueva i per La bona persona de Sezuan, que va dirigir el 2008, en homenatge a Lluís Barón, que havia mort un any abans: “Ell l’havia començat a dirigir, però no va ser a temps d’acabar el projecte”.

Papers de cinema
Entre tantes tecles, no hi falta el cinema, on ha participat en pel·lícules catalanes mítiques. Sota la batuta de Romà Guardiet fa un paper de cuinera a Solitud (1990). Amb l’Antoni Verdaguer, la veiem de minyona a La teranyina (1990). Anys més tard, la tornarà a dirigir a Morir sense morir (2010), que parla de l’eutanàsia, o també a la versió cinematogràfica de La dona jueva (2014). En total una quinzena de produccions, sense oblidar diversos curtmetratges del terrassenc Jan Vaca. A la pregunta de si prefereix el teatre o el cinema, la resposta és clara: “El que vius amb el teatre, en directe, és únic”. També li agrada, però, el cinema, del qual diu que “tota la gesticulació ha de ser més petita, més subtil, i la mirada és molt important”. El més complicat és anar repetint escenes perquè sempre fallen coses. “Una vegada és la llum, una altra un efecte i quan diuen: Ara és la bona!, de vegades per tu no ho és”.
Esporàdicament també l’hem vist a la televisió: en episodis de Laberint d’ombres (1999), El cor de la ciutat (2002), Porca misèria (2006), La Riera (2011) o Nit i dia (2019). La Rosa Aguado és una artista total, amb una trajectòria llarga, plena i envejable. “El teatre ha estat, és i serà la meva vida”, conclou. És o no és el capgròs del teatre terrassenc?