Eloqüent i múrria, la Maria Costa Vilatimó sempre s’ha fet estimar molt. Ara, amb cent-un anys repicats i una sorprenent vitalitat, també. I a la base d’aquest tremp hi ha, segurament, la felicitat. No es pot dir pas que, amb tants anys, no n’hagi passat de tots colors, la Maria, però, com ella mateixa diu, “quan passes una desgracia grossa, tot plegat dura una temporada..., però després tornes a ser com ets”. I, efectivament, pel seu natural, és una persona feliç, que encomana aquest estat de plenitud.
Nacuda a Vic el 17 de juny del 1921, explica que la seva infantesa va estar marcada per uns pares que s’estimaven molt. “Ara, si ho sentís, la meva mare potser em renyaria, però, de vegades, quan anava del menjador cap a la cuina, si es trobava el pare a mig camí, es feien un petó d’esquitllada”. Aquest ambient deliciós de placidesa estava amorosit d’experiències artístiques: als sis anys ja cantava a l’Orfeó de Vic i, a més, “hi fèiem funcions i ens ho passàvem molt bé”. El seu pare Esteve Costa i Bosch, encarregat de la fàbrica de calçats on feien les cèlebres Chiruca, s’havia casat amb Caterina Vilatimó i Costa, i era d’una família amb talent per a les arts. Fins i tot un germà seu, Llucià Costa i Bosch va ser un reconegut pintor i dibuixant, a qui la seva ciutat, més tard, va dedicar un carrer. Amb un altre germà, en Jacint, havien fet famosos els pessebres de la Casa de la Caritat, amb el qual fins i tot havien guanyat premis internacionals de pessebrisme.

Esporoguida a mitja carretera
Aquesta infància plena d’estímuls es va esfilagarsar amb la Guerra Civil. Un daltabaix compartit que, a casa de la Maria, va tenir un sotrac ben concret amb la mort de Miquel Vilatimó Costa, germà de la seva mare. Canonge de la Catedral de Tarragona i també professor de filosofia del Seminari va ser assassinat per un grup de milicians des­controlat, el juliol de 1936. Ella es va quedar a Vic, amb la mare, mentre que el seu pare la seva germana Montserrat i el seu germà Miquel es van amagar, a pagès. “Un dia vaig dir que volia anar a buscar el pare, i quan vaig ser un tros enllà em vaig trobar tot de morts a la carretera: vaig recular cap a casa molt esporoguida. Són coses que m’han quedat per sempre més a la memòria”, explica.
Tan aviat com es va acabar la guerra, la Maria, va anar a buscar feina a una sastreria i, tot els inicials morros familiars, la seva passió per cosir i la seva energia la van dur a poder compaginar estudis i feina. Picava colls i solapes, i sobrefilava que era el que feien les aprenentes. I la primera setmana ja va guanyar un duro. “El vaig perdre de camí cap a casa, però al final el vaig trobar i la meva mare me’l va deixar quedar!”. Feliç i tendrament entremaliada, “el sastre em feia anar a portar feines aquí i allà i un dia em va dir que anés a un lloc, i vaig trigar: vaig dir que m’havien donat una poma i me l’havia menjat però la veritat és que havia trobat canalla que jugava a bales i m’hi vaig quedar. M’agradava molt jugar a bales!”.
Però encara li agradava més ballar. A l’Antoni Ramon Rossiñol, que anys després havia de ser el seu marit, no li agradava pas gens ballar. Tot i això, amb bonhomia, l’esperava mentre ella voleiava amunt i avall amb valsos i foxtrots –“i tangos! encara que no vaig ensopegar cap noi que em fes ballar el tango amb tota la parafernàlia, que potser sí que ho hagués provat de fer”. Rememora aquesta passió pel ball i, sense pensar-s’ho massa, s’aixeca i punteja amb ritme.

“No canviïs mai!”
Poc després la Maria i l’Antoni es van casar i, amb dos fills –la Maria Dolors i l’ Esteve– van anar a viure a Sant Celoni: com a encarregat de la companyia Fecsa que era, l’Antoni havia d’anar a Sant Celoni com a nou destí professional i van iniciar-hi una nova vida. “Vaig dir a la meva mare que no coneixeria a ningú, allà, i ella em va dir: ‘Tu? Al cap de dos dies enraonaràs amb l’alcalde!’. I així va ser! Acabats d’arribar amb el meu marit anàvem pel carrer i me’l van presentar, l’alcalde. Em van venir unes ganes de riure!”, explica, melindrosa.
És ben cert que si s’és alegre, al voltant sempre hi ha gent alegre. “Una vegada li vaig dir al meu marit que, com que ja teníem la canalla grandets, jo potser havia de ser més sèria i més formal. ‘No canviïs mai!’, ell em va dir”. Però, ja amb el tercer fill, el Miquel, i quan la Maria només tenia trenta-set anys, va perdre el marit en un accident ben trist: anant a una festa, a Can Cadiraire, i volent ajudar un company que estava tibant un cable de corrent elèctric, una furgoneta es va endur el cabdell i va fer caure l’Antoni de cap a terra. No es va morir a l’acte i encara va tenir temps de dir a la seva dona que “això no serà res, però Maria, tu tira endavant!”. Quatre dies després es va morir. “Jo sempre he pensat que el tinc al meu costat”, diu la Maria, “i quan em passa alguna cosa sempre li explico, com si encara ara fos amb mi”. La Fecsa es va portar molt bé amb ella però, tot i això, no es va aturar: al cap de poc temps ja treballava de cosidora a una empresa de confecció de pell fent abrics, americanes i gavardines. I entre una cosa i l’altra va anar fent créixer la canalla a Sant Celoni. “Un dia li vaig dir al meu fill que estava molt contenta de com n’eren de feliços i em va dir, ‘Mare, és el que hem viscut!’ És ben bé que s’aprèn del que es viu”, reflexiona.

El que hem viscut
Anys després, amb els plançons gambats, la Maria va haver de tornar a Vic a cuidar la mare i, després, es van quedar sols ella i el seu pare. Però la seva filla gran i el seu marit, el Ramon, els van anar a buscar perquè tornessin a Sant Celoni. “Fa més de quatranta anys que vam tornar a viure junts, amb la meva filla, el seu marit , la seva canalla i, mentre va ser viu, el meu pare!”. Està molt agraïda perquè en tot aquest temps tot ha sigut cortesia i amabilitat. Ara, amb la mort del Ramon fa tres anys i amb els fills de la Maria Dolors grans, viuen juntes mare i filla. “Ben poc la vaig renyar quan era petita, i ara ella tampoc em retreu massa res”, explica, enriolada.
Quan va fer cent anys, Raül Garcia, l’alcalde de Sant Celoni, la va venir a felicitar i ella va pensar en el que li havia dit seva mare, “no només hi enraono amb l’alcalde, em va fer dos petons i tot!”, diu tota eixerida. I és feliç.