Sant Llorenç del Munt i l’Obac - El Cairat
La silueta característica de la Mola, el Montcau i altres relleus prominents del massís de Sant Llorenç és una referència omnipresent per als habitants de la plana vallesana, que els han assumit com a tret distintiu
Els municipis vallesans inclosos parcialment o totalment dins de la unitat del paisatge de Sant Llorenç del Munt i l’Obac -El Cairat són Rellinars, Vacarisses, Viladecavalls, Terrassa, Matadepera, Castellar del Vallès, Sentmenat, Sant Llorenç Savall.
Es tracta d’un entorn amb un relleu de tipus conglomeràtic, amb importants cingleres coronades per planes o moles, en ocasions superposades, especialment a Sant Llorenç. Penya-segats on destaquen nombroses agulles o monòlits, amb una important presència en el paisatge. Entre els relleus destaquen la Mola (1.104 m) i el Montcau (1.056 m). La unitat de paisatge és notòria per les troballes arqueològiques que demostren el poblament antic de la part alta de la muntanya, en diverses fases i des de temps prehistòrics, com ara la cova de les Ànimes. A partir del segle XI el monestir benedictí de Sant Llorenç, situat al bell cim de la Mola i que sembla que s’abastia d’uns horts situats uns cent metres per davall, va ser determinant per a la implantació d’un conjunt de masies i conreus que van transformar el territori i el paisatge del vessant sud de la muntanya. Des de mitjan del segle XX, i molt ràpidament, les urbanitzacions es van estendre fins al cor del massís i només el procés de creació del Parc natural (el 1972) va aturar-ne la construcció a cotes cada vegada més elevades. Fins i tot es van arribar a enderrocar algunes construccions que ja havien estat construïdes, dins el perímetre del Parc, cap al 1980. El paisatge, com es comú als llocs marcats per la presència d’un espai protegit de renom, ve marcat per la forta dicotomia entre l’espai protegit, que manté un aspecte natural saludable, i l’espai que en queda fora, on creixen els habitatges de baixa densitat, ja siguin primeres o segones residències.
Aquesta unitat paisatgística és de caire eminentment forestal i, esdevé un escenari privilegiat per gaudir del paisatge mitjançant els itineraris i les carreteres giravoltades i de poc trànsit.
Es tracta d’un entorn amb un relleu de tipus conglomeràtic, amb importants cingleres coronades per planes o moles, en ocasions superposades, especialment a Sant Llorenç. Penya-segats on destaquen nombroses agulles o monòlits, amb una important presència en el paisatge. Entre els relleus destaquen la Mola (1.104 m) i el Montcau (1.056 m). La unitat de paisatge és notòria per les troballes arqueològiques que demostren el poblament antic de la part alta de la muntanya, en diverses fases i des de temps prehistòrics, com ara la cova de les Ànimes. A partir del segle XI el monestir benedictí de Sant Llorenç, situat al bell cim de la Mola i que sembla que s’abastia d’uns horts situats uns cent metres per davall, va ser determinant per a la implantació d’un conjunt de masies i conreus que van transformar el territori i el paisatge del vessant sud de la muntanya. Des de mitjan del segle XX, i molt ràpidament, les urbanitzacions es van estendre fins al cor del massís i només el procés de creació del Parc natural (el 1972) va aturar-ne la construcció a cotes cada vegada més elevades. Fins i tot es van arribar a enderrocar algunes construccions que ja havien estat construïdes, dins el perímetre del Parc, cap al 1980. El paisatge, com es comú als llocs marcats per la presència d’un espai protegit de renom, ve marcat per la forta dicotomia entre l’espai protegit, que manté un aspecte natural saludable, i l’espai que en queda fora, on creixen els habitatges de baixa densitat, ja siguin primeres o segones residències.
Aquesta unitat paisatgística és de caire eminentment forestal i, esdevé un escenari privilegiat per gaudir del paisatge mitjançant els itineraris i les carreteres giravoltades i de poc trànsit.