La plana vallesana envolta una part del territori barceloní i permet que els ciutadans de la capital tinguin contacte proper amb la natura i, de retruc, que augmentin el seu benestar. Així, el Vallès no deixa de ser un sobreeixidor de la gran Barcelona, però alhora se’n ressent a causa de la pressió que l’aglomeració acaba exercint. La comarca es converteix en un mosaic de colors i usos diversos, on conviuen activitats ben diferents. Fora de l’àmbit urbà hi ha, d’una banda, el que queda de la natura i del passat rural: els camps –alguns encara conreats i altres que ara són erms–, els boscos i els rius i torrents. I, d’altra banda, zones més urbanitzades, com ara polígons industrials i comercials, i també els aparcaments per a caravanes i deixalleries. Un aiguabarreig força malgirbat i desordenat, que es percep molt clarament des de l’aire, fent un volt amb avioneta o helicòpter, per exemple.
Tot plegat constitueix l’entorn natural d’una població, la part del terme municipal no urbanitzada, els voltants, els afores. El conjunt de camps, boscos, camins, cursos d’aigua, carenes, masies... que hi ha més enllà del nucli urbà i que s’entrellaça amb el dels termes municipals veïns. El que els sabadellencs anomenem rodal. Tot i que també es podria parlar de l’espai periurbà, és a dir, el que fa referència a tot allò que es troba a la perifèria d’una ciutat. No és el camp pròpiament dit, ni és l’espai urbanitzat. Es tracta d’un concepte que va néixer a França al final de la dècada de 1960 i que va arribar als Països Catalans cap als 1980. Es fa servir per designar els parcs periurbans, els que toquen més a les poblacions i que tenen per objectiu millorar la qualitat de vida dels ciutadans. Estan més empobrits que els boscos, perquè estan sotmesos a més pressió ciutadana, però tenen una funció primordial d’esbarjo. També es parla de l’agricultura periurbana, la que cultiven pagesos professionals i hortolans vora les poblacions. Proveeixen aliments de proximitat als mercats locals o a les llars particulars. En definitiva, els territoris periurbans preserven el paisatge i contenen l’expansió urbana, potencien la biodiversitat i ordenen el territori d’una manera més sostenible.

Quan la vinya dominava
El rodal dels nostres avis era molt més extens que no pas el que coneixem avui, perquè no hi havia tant de terreny urbanitzat, ja que tampoc hi vivien tants habitants com ara. Hi havia molt conreu de vinya, els camps no eren tan extensos i el bosc estava net, ben cuidat i explotat. Era, per tant, un paisatge més ordenat i equilibrat que el que veiem avui i amb més hectàrees.
I encara més segles enrere, hem de suposar que no hi devia haver tanta vinya i que convivien poblacions més petites i cases de pagès, en un entorn en què les valls i les planes combinaven la vegetació de ribera al voltant dels torrents, els camps i els boscos. Al bosc dominava el pi blanc i el pi pinyer –els arbres més populars al nostre país–, però vivien entre mig de l’alzina –de les branques i troncs de la qual se n’obtenia carbó–, el roure i els arbres de ribera.

Patrimoni històric, biològic
Com més han crescut les poblacions vallesanes, més rellevància i necessitat pren el rodal, l’entorn natural que les envolta i les comunica. I més importància té tot aquest espai com a marc de manifestacions culturals i de lleure, al costat de la potencialitat paisatgística i ecològica que agafa com a pulmó verd i com a espai lliure que ordena el territori donant personalitat a cada indret. Un espai amb uns quants valors que l’identifiquen, com ara el patrimoni històric. A part de les restes arqueològiques que hi ha enterrades i que difícilment s’obriran per explicar-nos millor el passat, a la natura propera hi ha esglésies, castells, masies i molins, camins i indrets singulars. Un conjunt que conserva una toponímia concreta, de la qual podem aprendre moltes coses. Però també hi ha restes més antigues, del passat neolític i fins i tot paleontològic. Es tracta, doncs, d’un patrimoni que ens permet interpretar la vida d’abans per saber d’on venim i fins i tot projectar-nos de cara al futur.
El rodal constitueix també un patrimoni biològic. Hi conviuen ecosistemes naturals que són força rics i que ajuden a esponjar el territori i a establir corredors ecològics més enllà de cada terme municipal. Sorprenentment, s’hi troba més biodiversitat que no pas en indrets de muntanya, perquè aquí s’interrelacionen àmbits molt diversos en espais molt propers. Els boscos de la plana vallesana proporcionen part de l’oxigen que respirem, són el millor filtre d’aire contaminat i esdevenen una protecció excel·lent contra l’erosió del sòl, a més de protegir de les plagues les zones de conreus i ser un refugi per a la fauna i la flora salvatges. Esdevenen corredors ecològics entre la plana i les serralades; des del punt de vista social, són zones verdes de gran valor paisatgístic, afavoreixen la biodiversitat de la fauna i actuen com a tallafocs.
Hi és present una combinació de petites explotacions de cereals i farratge, ramaderia, horta i vivers de plantes ornamentals. Proporcionen productes agrícoles frescos i de proximitat amb els quals el comprador minimitza les despeses del transport i s’afavoreix la comunicació entre productors i consumidors. Juguen un paper cabdal en el cicle de l’aigua, ja que capten la provinent de la pluja, que alimenta després els aqüífers i les fonts.
Aquest territori al voltant de la ciutat també és de cabdal importància per als usos socials. En un moment en què es valoren les sortides a l’aire lliure i la proximitat a l’hora de fer qualsevol activitat, aquests espais donen oxigen a la població que necessita esbargir-se i anar al rodal és una bona alternativa a sortir amb cotxe particular a indrets molt més llunyans, com ara la platja o l’alta muntanya. A l’entorn natural de la plana del Vallès es pot respirar aire més pur que no pas dins el nucli urbà, passejar per indrets més verds, a peu, amb bicicleta, celebrar trobades familiars o amicals i fer-hi fontades, és a dir, àpats en grup.
Finalment, també són rellevants els usos pedagògics. Aquests indrets són un llibre obert de biologia, història, llengua..., en què es poden practicar totes les assignatures possibles en un entorn agradable i ben proper. Les possibilitats pedagògiques hi són immenses. I una població que coneix el seu entorn és més fàcil que el defensi d’intervencions que el vulguin fer malbé, sobretot en uns indrets on la pressió urbanística, especuladora i viària és tan famolenca. A més, esdevenen un àmbit de gran valor per al lleure i l’esplai dels habitants de la ciutat, de contacte amb la natura, calma i silenci.

Perills i amenaces
Les últimes dècades, han disminuït els espais lliures, els que proporcionen qualitat ambiental i paisatgística. Una pèrdua que ha afectat la biodiversitat, la qualitat de vida de la ciutadania i la funcionalitat del territori. El problema és especialment punyent en entorns de grans nuclis urbans, ja que ara sabem que més del vuitanta per cent de la població europea viu en aquestes àrees urbanes i metropolitanes.
És molt llaminer planificar grans polígons que aporten diners als municipis. Com també ho és pensar que com més carreteres hi hagi i més amples siguin més progressarem com a societat. Però darrere d’aquests plantejaments no hi ha sinó especulació i un model econòmic que no té aturador. I la conseqüència és que, un cop s’ha vessat l’asfalt, la situació és irreversible. Per això és vital conèixer el territori, perquè la població el pugui defensar, ja sigui per mitjà d’entitats excursionistes, ecologistes o veïnals. La pressió urbanística és constant, per la qual cosa la defensa dels valors paisatgístics encara ho ha de ser més.
En aquest sentit, són rellevants els llibres i mapes editats per donar a conèixer totes aquestes zones. Com també ho són les excursions organitzades perquè la gent les conegui. Tenen per objectiu contribuir a popularitzar els paratges perquè els ciutadans els estimin i, a la llarga, els puguin defensar com a indret conegut que els ha aportat benestar. Per poder continuar dient als nostres fills i nets que “com el Vallès no hi ha res”.