De Castellbisbal, Rubí o Sant Cugat del Vallès, fins a Llinars del Vallès, Sant Pere de Vilamajor o Sant Feliu de Codines, passant pels municipis amb més població com Terrassa, Sabadell o Granollers, la plana del Vallès ocupa més de 50.000 hectàrees i per aquestes valls hi passen els principals rius, rieres i torrents del Besòs com ara el Ripoll, la riera de Caldes, el Tenes, el Mogent, etc.
Els usos del sòl principals són els camps de conreu –fonamentalment de secà- i els espais urbanitzats –zones residencials, infraestructures, etc.– amb un patró característic: els camps i boscos han quedat confinats als espais careners, mentre que les zones urbanitzades es localitzen als fons de vall. D’aquesta distribució en resulta una disposició del paisatge en faixes paral·leles urbanitzades i no urbanitzades.
Els creixements residencials i industrials de les darreres dècades estan associats a un sistema d’infraestructures que pivota sobretot en la B-30-AP-7, vial que segueix el traçat de la Via Augusta romana, així com en els eixos perpendiculars establerts a les principals valls tributàries del Besòs. Així, malgrat que en el passat el sistema d’assentaments havia estat dispers i compacte alhora, amb masies aïllades enmig dels camps i boscos i, alhora, pobles i viles força importants i compactes, actualment els assentaments de la plana del Vallès conformen un patró clarament urbà i metropolità, tendent a una forma urbana de ciutat difusa.
La plana del Vallès és una depressió ondulada situada entre dues grans estructures de relleu que es troben elevades. L’emplaçament i la configuració morfològica del paisatge són valors estètics de primer ordre en termes de visibilitat.
La urbanització hi ha estat desbordant i els àmbits més afectats per aquesta transformació territorial han estat els agraris i, en menor mesura, els forestals. Les urbanitzacions residencials amb camps i boscos hi han creat una dispersió de barris deslligats dels nuclis urbans. En un termini més o menys llarg, la superfície urbana pot arribar a ser predominant a la plana vallesana, no només lleugerament per sobre dels espais agraris, com passa avui, sinó sobrepassant-los àmpliament. Si es compleixen aquestes previsions, el paisatge identitari del Vallès, el dels espais oberts –principalment els de dominància agrària i rural-, està amenaçat.