Des de ben petita, les manualitats han estat el fort de l’artesana Roser Nadal i Vinyeta (Lliçà d’Amunt, 1958), ceramista especialitzada en l’elaboració de guardons i professora de tallers de creació. Ho va descobrir a les monges de Granollers, on va estudiar a desgrat des dels vuit anys, quan el 1971 es va tancar l’aula de nenes de l’escola del seu poble, a tocar de Can Tuixells. L’habilitat que tenia per als treballs manuals li servia sovint per fer-ne per a altres alumnes del nou col·legi, a canvi que li fessin algun exercici dels deures. Amb aquell intercanvi devia començar una certa relació també comercial amb l’artesania.
No és estrany que a la Roser les classes de les monges li resultessin fredes i inhòspites, venint com venia d’aquella escola rural unitària de Lliçà d’Amunt, on rebia els ensenyaments de la mestra Rosa Oriol, seguidora de la pedagogia experiencial de Maria Montessori i que es desmarcava tant com podia del sistema educatiu disciplinari que imposava el franquisme.
La Roser adorava aquella mestra acollidora i aquella escola que convertia el bosc i la costa de Can Puig en el seu pati de jugar i que, anys després del seu tancament, va passar a ser una cort de vaques i avui és un malaguanyat magatzem en desús. Té una gran estima per aquell edifici que, a partir del 1921 –ara acaba de fer cent anys, doncs– va oficialitzar el nom de Escuelas nacionales a la façana i va incorporar l’habitatge dels mestres al pis superior, encara que, de fet, d’escola se n’hi feia des de molt abans. Per això, des de fa una dècada, hi realitza una singular croada personal: un cop a l’any convoca la classe i les mestres de primer de primària de l’actual col·legi públic Rosa Oriol davant del vell edifici escolar per explicar-los què havia estat i que d’alguna manera allí hi ha l’origen de la seva escola. “Caldria que l’Ajuntament el tornés a comprar, el restaurés i tornés a ser un equipament municipal, perquè és un edifici emblemàtic de la història de Lliçà d’Amunt”, diu convençuda.

Traça amb les mans
La traça amb les manualitats la Roser la comparteix de sempre amb el seu germà, en Quim, joier i artista divers, i probablement a tots dos els venia de la mare, Paquita Vinyeta, “a qui li agradava molt barrejar tinys” a la perruqueria que regentava a casa seva mateix, porta per porta amb la barberia del seu marit, en Jaume Nadal, conegut afectuosament com en Ninet. Quanta vida i conversa popular devia sorgir entre tants caps, rul·los i tisores!
El cas és que, un cop acabats els estudis de batxillerat a l’Institut de Granollers, la Roser va seguir les passes del germà a l’Escola d’Arts i Oficis la Massana, a Barcelona, on, al costat de la pintura, l’escultura i el disseny, es va especialitzar en la disciplina aparentment menys glamurosa. “Jo volia treballar amb les mans i la ceràmica requereix una tècnica complexa que s’ha d’aprendre”, diu. Finalitzats els estudis superiors, els primers anys no els va treballar amb el fang sinó repassant plànols en estudis d’arquitectura i, també a casa seva, ajudant el pare en la corredoria d’assegurances que duia amb la barberia.

Una descoberta a l’Ajuntament
L’entrada a l’Ajuntament com a regidora de Cultura l’any 1983 –on s’hi va estar un mandat de quatre anys, amb l’alcalde Isidre Ballester– va ser clau perquè la Roser descobrís les possibilitats “d’enfocar les manualitats des d’una altra perspectiva”. I és que amb la gestió municipal va conèixer els cursos de tallers creatius que feien Dolors Argemí i Assumpció Martínez per a l’Ajuntament de Bigues, a les quals va introduir al de Lliçà d’Amunt. El primer forn en el qual la Roser va fer peces, com una alumna més, va ser en el que l’ajuntament va comprar per als primers tallers de ceràmica. “Les classes les fèiem a la sala de plens, perquè no teníem cap altre espai, i quan hi havia ple municipal havíem de tapar el forn amb una roba perquè no es veiés”, recorda enriolada. És llavors que van engegar l’Altell, un taller de creació que –tot i algunes inter­rupcions– encara manté l’activitat, ara al Casal de la Gent Gran de Lliçà.
A partir d’aquella descoberta, la Roser combinaria sempre més la creació pròpia i les classes per a adults, que durant més de trenta anys ha fet a Lliçà d’Amunt, Parets, Bigues i sobretot al Centre Cultural de Canovelles i a l’Escola d’Arts Manolo Hugué de Caldes de Montbui. “M’agrada el silenci del taller però ensenyar a fer ceràmica m’és indispensable, perquè necessito el contacte amb la gent”, afirma, tot indicant que “avui la ceràmica està de moda i el públic ha canviat i hi venen metges, mestres i gent que necessita desconnectar”.

Guardons personalitzats
Diu que la Dolors Argemí ha estat “un puntal” en la seva trajectòria: “tot el que faig en fred –icones, reciclatge...– li dec a ella”, explica. I és que la seva creació personal l’ha portat a experimentar amb tota mena de materials –fang, ferro colat, fusta, vidre, pols de vidre, material de reciclatge..– i a fer tota mena de peces: plaques commemoratives, escultures amb pols de vidre, murals de gran format, regals d’empresa i institucionals... Dels molts encàrrecs rebuts per fer obsequis per a reconeixements en va néixer l’especialització en guardons, que l’ha fet treballar intensament amb el món de l’associacionisme cultural i amb ajuntaments de tot Catalunya. “El guar­dó ha de ser sempre personal i significatiu de qui el rep i d’allò que representa”, sosté. Aquesta activitat l’ha dut a terme també amb el mestre artesà Carles Vives, amb qui l’any 1989 ja havia treballat al seu taller de Can Xarlet de Canovelles. Avui tots dos són parella artística, amb taller conjunt en un edifici ben singular: una vella nau de cert estil modernista, amb parets de maó i encavallats de fusta, que va ser la seu del Sindicat Agrícola en temps del franquisme. Un espai que el règim va confiscar als seus propietaris –la família Prims, de Can Carnisser–, que el van poder recuperar quan, l’any 1986. es va fundar la cooperativa agrària La Lliçanenca i es va traslladar a una nau nova. “Poder comprar-lo va ser una sort immensa i la Paquita Prims s’hi va avenir de gust perquè ens va dir que sabia que nosaltres en faríem un ús especial”, explica la Roser, agraïda.
Diu que haver-se pogut guanyar sempre la vida com a artesana és “una sort difícil de tenir en aquest ofici”. Ara, però, enmig de la crisi energètica i climàtica, la seva obra personal se’n ressent i prioritza els encàrrecs. “Cal produir més objectes?”, reflexiona.