La saviesa pagesa que vetlla pel Montseny
El pagès i exguarda del Parc Natural Josep Masnou ha vist la transformació progressiva del massís, abans que es cosís de restaurants i hotels
Pol Purgimon
(text)
Fa cinquanta anys, les nevades d’hivern al Montseny –les normals i corrents– baixaven fins als 800 metres per sobre el nivell del mar. En fa vint-i-cinc, van començar a escalar fins a la cota 900. I des de no fa tant, que ja no van més avall dels mil metres. “Si és que neva”, tal com diu Josep Masnou (Montseny, 1947). És un dels canvis que ell observa, de fa una pila d’anys, des de la balconada oberta al massís que és casa seva. A una banda, assenyala la conca de la Tordera. A l’altra, Collformic; la neu gairebé ja no baixa més enllà d’aquest punt. Ha vist el Montseny de moltes maneres: com a veí i pagès i també de guarda del parc. Una feina que va mantenir durant quaranta anys, fins que es va jubilar fa una dècada. S’asseu en una cadira del pati de casa, sota l’airet de la muntanya. “Tinc setanta-cinc anys i això és una barbaritat. El temps ja passava ràpid abans, però des que em vaig jubilar, ja no hi ha qui l’aturi”, afirma.
Viu a La Sala, la casa on es va instal·lar en casar-se, enganxada al poble de Montseny. Al cap de poc temps de traslladar-se, va deixar la feina de pagès per començar a fer de guarda del parc. “El meu oncle era el cap dels guardes i em va dir si volia treballar-hi. Aleshores érem cinc vigilants. Primer em van fer guarda jurat i ens feien anar armats. Llavors el Montseny encara no era parc, sinó Patronat de muntanya”, recorda Masnou. Aquella feina li donava una seguretat laboral que no havia conegut fins llavors. Però encara li permetia seguir voltant per la muntanya. Se’n coneix cada pam i, fins i tot, té clissades les 1.600 espècies de plantes que hi ha al massís. Quan una no és del seu ramat, se n’adona. “Ja n’he citat tres que no s’havien trobat abans al Montseny.”
Josep Masnou va néixer en una família de pagès, al mas d’El Cot, sota Sant Bernat. “Va venir la llevadora, que aleshores anava de casa en casa a fer els parts.” La família eren masovers; tenien ramat d’ovelles i de porcs i ell va seguir el pare a fer l’ofici de pagès. Aleshores encara hi havia moltes nissagues que es dedicaven al camp: una feina que reconeix que n’era –i n’és–, de sacrificada. “No feies ni vacances ni res. I, si feies algun calé, encara era perquè no tenies temps de gastar-lo.”
El despoblament rural, fet actual
Masnou ha viscut la transformació del Montseny des que la va començar a notar de jove als peus de la terra que treballava. En un dels terrenys on feien de masovers, al camp del Tendal, van plantar l’Hotel Sant Bernat. Ell i les seves germanes hi van feinejar. I des de llavors que Josep Masnou, en part, va deixar la vida de pagès. “A Sant Bernat, feia de comodí. Si faltava el cavallista, guardava els cavalls. Si no hi havia el xofer, feia de xofer. Però la majoria de temps estava a la cuina.” L’hotel es va fer als anys cinquanta i tenia clients amb diners. “Ens va anar molt bé treballar-hi, perquè el jovent de la muntanya vam començar a remenar algun calé”.
Amb els anys, el Montseny es va cosir de restaurants i hotels. Els pagesos van anar tancant els masos i es van deixar perdre conreus i ramats. Amb prou feines en queden. La muntanya va començar a cridar gent de Barcelona: cada vegada hi pujaven més cotxes. Masnou, com que feia de guarda, apuntava incidències i feia tasques de prevenció per l’augment de turistes. “Als primers anys, hi havia hagut allaus de gent que pujava a Collformic per les navades. Però, allò que era puntual a l’hivern, ara és cada cap de setmana de l’any”, diu.
Per ell, la massificació s’ha convertit en un autèntic maldecap. Els vehicles motoritzats espanten els veïns i no deixen respirar la natura. “Des de Sant Esteve de Palautordera fins al Brull, els caps de setmana la carretera sembla un circuit de velocitat. Els que vivim a la muntanya, si no és per necessitat, no sortim; ens fa por”, explica, mentre assenyala la carretera que passa per sota casa seu. Diu que el problema és el comportament de la gent, perquè unes xiruques, per molt que trepitgin molta muntanya, no fan mal ningú. “Si és per això, la natura és sàvia: després de tot un cap de setmana, en cinc dies es recupera tranquil·lament. La gent té dret a venir i a respirar una mica d’aire.”
Si un segueix observant les vessants de la muntanya des del pati de casa Josep Masnou, la natura entra pels ulls. Els pams de terra estan folrats d’arbres i, encara en algun racó, queden claps erms o farcits de conreu. De tant bonic, espanta,
Carpeta Paisatges vius i viscuts
