La imatge central que il·lustra aquesta pàgina reflecteix dos mons ben contrastats, en una síntesi precisa de l’aiguabarreig paisatgístic que avui es pot trobar a la plana del Vallès, entre eixos viaris concorregudíssims que fiten amb polígons urbanitzats de tota mena i camps conreats esparsos, a vegades pasturats i tot. I és que l’espai comunicatiu estratègic que és avui la plana vallesana, convertida en la columna vertebral del corredor mediterrani, recorregut per l’autopista AP7, ve de ben antic. No deixa de ser la transformació de la Via Augusta dels temps dels romans, que unia la península d'Hispània amb el centre del món romà al llarg de la costa mediterrània.
De fet, la fotografia esmentada és feta fa uns anys a la carretera C-17, de camí cap a Vic i d’entrada Granollers –des del terme de Lliçà de Vall–, i avui ja no seria ben igual perquè el tram d’autovia que s’hi veu s’ha ampliat amb un carril lateral i les naus i els vials dels seu voltant també han crescut. I allí ara costa més d’atrapar-hi un ramat.
El desenvolupament viari de la plana vallesana ocupa milers de quilòmetres llargs d’asfalt, difícils de precisar, entre ramals creixents d’accessos a polígons industrials, noves àrees urbanes i grans superfícies comercials i altres zones terciàries que han proliferat les darreres dècades. En l’àmbit comercial i de serveis ho han fet seguint les passes de l’emblemàtic centre comercial Baricentro, enclavat en un nus viari a Barberà del Vallès, que va ser inaugurat l’any 1980 i que, amb quaranta-dos anys de vida, és el primer gran centre comercial del Vallès, però també de tots els Països Catalans. Baricentro va ser una idea arriscada que pretenia reunir una àmplia oferta comercial als afores de la ciutat i va resultar un èxit rodó, entremig d’urbs en expansió -com Sabadell, Terrassa, Cerdanyola, Barberà, Ripollet... Un complex comercial que va liderar l’expansió d’un model d’oferta terciària conjunta que s’ha replicat arreu del Vallès i del país, en formats concrets de certa diversitat, que han suposat un repte d’adaptació al comerç tradicional del centre dels pobles i ciutats.

Paisatge de contrast
En aquest paisatge bigarrat de la plana vallesana continua havent-hi camps conreats, menats per tractoristes que els sembren i baten a l’engròs, subs­tituint els pagesos que fins no fa pas gaire els treballaven a la menuda, i fins i tot s’hi pot veure algun pastor, que els ressegueix amb el ramat, en imatges de relíquia.
La convivència d’aquests dos mons la trobem a pocs quilòmetres de la imatge de la C-17 referida, en un veral força més tranquil, prop de l’església romànica dedicada a les santes Justa i Rufina, a tocar de la carretera comarcal C-1415B que enllaça Granollers i Caldes de Montbui. Per allí s’hi pot trobar cada dia en Joan Castellà, de la masia veïna de Can Canyelles, en terme de Canovelles, que hi pastura el seu ramat d’ovelles i cabres per rostolls i boscos de Ca l’Amell Gros. Esclar, pastor i ramat es mouen d’un camp a l’altre en funció dels conreus, perquè les ovelles només ressegueixen l’herba de camps amb la collita ja feta a l’estiu o sembrats expressament de farratge per ser pasturats a l’hivern.

Un ramat que creix
Joan Castellà també viu en dos mons perquè compagina el pasturatge del ramat que l’absorbeix totes les tardes de l’any amb la jornada laboral completa que fa als matins dels dies feiners a la brigada de jardineria de l’Ajuntament de Canovelles. La feina de pastor és ben vocacional i s’hi va posar de ple l’any 2002 quan el seu pare es va jubilar de pagès i va tenir l’oportunitat d’estabular a casa, on sempre havien tingut vaques, un ramat que va començar comprant una trentena de xaies i que va anar engrandint. “Els remugants petits ja m’havien atret de nano i, en canvi, maleïa les vaques que teníem”, explica. El satisfà haver aconseguit de convertir amb els anys de convencional a ecològica tota la seva producció de carn de xai de raça ripollesa i de cabrit, certificant la pastura en terres agroecològiques i que no s’administra medicació agressiva al bestiar. Ell mateix comercialitza la carn a restaurants i comerços de la zona i li prenen dels dits. I per això amb el sarró, el gos d’atura i el ganxo de pastor que sempre l’acompanyen no es deixa mai el mòbil, on rep encàrrecs i despatxa comandes sense parar. Una feina intensa però que l’omple, sabent que ofereix “un producte sa i elaborat de forma sostenible”. Jardiner als matins i pastor a les tardes, amb el ramat se sap també guardià del paisatge. I més d’un cop ha d’advertir els incívics que amb gossos o motos li espanten el ramat o llencen runes per camins que pastura.