El primer que salta a la vista és la llum.
Llum pertot. Arreu, claror. Arreu, sol.
Ryszard Kapuściński, Eben

Que el primer que salta a la vista és la llum, no ho sabrà fins a l’endemà. Ja és de nit quan baixa de l’avió mig endormiscada pel Lorazepam, que ha aconseguit treure-li les tremolors de fora però no pas les de dins. Es fixa en el grup que té davant, mentre fa la cua per passar el control d’entrada a l’aeroport i, per la fila que fan, li sembla més que evident que venen a fer alguna tasca de cooperació: audiòfons, ulleres, revisions ginecològiques… això no acaba d’esbrinar-ho. Es treu la dessuadora quan s’adona que la du enganxada a la pell. Recorre la cua que li és coneguda, de quan va fer-la amb l’Edu, a desgana, que ella volia passar l’estiu a Noruega, hòstia, i ell vinga a insistir que l’Àfrica, que l’Àfrica, que l’Àfrica. Als nanos de darrere seu, d’ulls cansats i una mica porucs, ben segur que els esperen, a l’altre costat de la porta, les dones o les mares o les filles o totes plegades, i potser també els pares i els germans i els fills, per petonejar-los i dir-los tot el que els han enyorat, i Que us n’heu sortit, i Que ja ho sabíem, i Que ja sou a casa. Pensa que encara és a temps, un cop passi el control, d’anar a la finestreta per pagar un bitllet pel primer vol que torni a Barcelona, i d’enviar un parell de missatges de mòbil. Primer aquest: He perdut l’avió, em sap greu, miraré de tornar aviat. Després aquest altre: Al final no he agafat l’avió, Edu, torno a casa.
Cua enllà, veu a qui ve a explorar aquestes terres, amb pantaló per sobre els genolls de color verd caqui i allargavistes dins la maleta, i també veu a qui ve a buscar carn fresca, dura, tensa, d’homes joves i dones joves i Quina angunia i Quina pena, però allà, enmig d’aquesta cua de colors i xerrameques catalanes, espanyoles, serers, diolas i franceses, l’única pena que pot sentir és la seva, i li venen al cap els T’has precipitat, els Ets una inconscient, els No el coneixes de res, i els ¿Has trencat amb l’Edu per un negre que va fer-vos de guia durant dues setmanes? Tot això li ve al cap mentre fa la cua, i li ve, també, ara, quan dues noies amb qui ha topat al colze de les cintes que fan ziga-zaga per ordenar-los com bestiar a la porta de l’escorxador, amb un català vallesà, li pregunten on va i què hi ve a fer, i on dorm, que elles encara no tenen reserva, i un munt d’altres preguntes i explicacions que l’engresquen per un moment. Li demanen el telèfon, i tot plegat li fa pensar que si surt malament, allà hi podrà trobar Casa. I és precisament aquesta sensació, la de l’olor de casa, que l’empeny a tot just fa cinc hores, quan era a la cua per passar el control de sortida, a l’aeroport de Barcelona, amb les llàgrimes del dubte que fa dies que se li escapen com el degoteig d’un aspersor que, per mal collat o per defecte de fàbrica, perd aigua. Un aspersor que fa setmanes que regalima i que, ara, la fa topar, cara a cara, mentre mira la nena enfilada a l’esquena de sa mare embolcallada com una eruga dins la tela de wax, amb la sensació amargant d’aquella última tarda, quan era tan baix el cel, i estava tan tapat, que la negror se li esmunyia boca endins. Una negror freda com una cullerada de gelat a la tardor, una negror que li va glaçar les dents i la llengua, i li va despertar el coll i la laringe i més avall, llocs que ni tan sols sabria dir com es diuen. I aquella negror va ser la que la va dur a despatxar a l’Edu ràpidament, de la manera com es despatxa a qui entra a la botiga cinc minuts abans de dos quarts de nou, i ningú va estar-hi d’acord. No van estar-hi d’acord els pares. No van estar-hi d’acord els amics. Per descomptat, l’Edu tampoc va estar-hi d’acord.
Altra vegada li venen al cap els ¿Es pot saber què has fet? els Mira que els negrets tenen moltes ganes de sortir del seu país i els ¿No saps que els musulmans peguen a les seves dones?, i altres renecs i altres retrets i altres foteses que ella va fer com qui no escolta, tot i que ara, mentre s’està a la cua, no pot parar de repetir, ni tan sols quan els braços foscos i tensos dins d’unes mànigues d’uniforme aspre i ben planxat, li estiren el passaport, ni mentre una de les mans que penja d’aquests braços hi estampa un segell, Pum! Llavors s’adona que li queda ben poc temps per recular. L’home de l’uniforme li torna el passaport i ella travessa la porta i veu cares, moltes, i totes se li assemblen. Veu els dos nanos que l’han avançat, i ningú els espera, ni mares, ni germanes, ni filles, i busca amb la mirada la finestreta per comprar el bitllet que la torni cap a casa, cap al seu Montseny. Per fi la localitza. S’esmuny entre els Benvinguts!, els Bonjour!, i els cartellets amb noms de tubab mal escrits, i ja gairebé hi és, quan unes mans l’aturen, agafant-la d’un braç, li fan donar la volta i, de sobte, es veu empresonada per l’abraçada que tants dies feia que esperava i que ara l’ofega i l’escanya com una mànega nuada.
És quan pugen al cotxe conduït per un noiet que mai hauria dit que té l’edat mínima per conduir, que s’adona, ara sí, que ja és massa tard per fer-se enrere, i amb veueta de nena, diu, fluixet, només perquè pugui escoltar-ho ella mateixa, No te n’aniràs al llit amb ell, i tant que no. Tens Lorazepams de sobres, passaràs la setmana com bonament puguis i tornaràs a casa per dir-li a l’Edu que aquesta vegada sí que ho tens clar. Ploraràs, et penediràs, i potser et costarà més que altres vegades, però et perdonarà. Llavors el cotxe s’atura i el conductor-d’edat-dubtosa i ell discuteixen uns segons per pactar el preu. Baixen, i el cotxe marxa aixecant una pols que no veu, però que se li escola nas endins. Ell li dona la mà mentre caminen pels carrers de sorra i alguna cosa la reconforta, a ella, i que Ves, que d’agafar-se de la mà, tampoc podríem dir-ne deslleialtat. Riures, crits i corredisses li arriben de lluny, apaivagats. Travessen la porta feta de canyes amb un cartell pintat de groc amb lletres negres, escrites a mà: Chez Mariama. Després de deixar les bosses a la cabanya número tres, s’asseuen sota el porxo i la Mariama els pregunta ¿Què voleu prendre mentre preparo el sopar?
Sota la llum de la bombeta que penja del sostre de palla, el mira bé, ara, després de cinc mesos en què només l’ha vist a través de fotografies que li enviava per WhatsApp i que mirava i remirava fins al vespre, quan tornava l’Edu. Llavors les esborrava per si aquella incomoditat tensa que s’havia instal·lat al menjador de casa, l’empenyia a remenar-li el mòbil en un descuit. Brindem, diu ell. Ella aixeca la cervesa i la fa xocar amb el seu got de bissap, amb tanta força, que una onada vermella surt del got i aterra a la samarreta blanca d’ell. Li veu els ulls esbatanats, uns segons, i la riallada forta, i com se li acluquen els ulls, i les dents blanques amb petites betes taronges, i els dits llargs que estiren la samarreta, Mira què has fet! I aquell riure, la fa riure, i és llavors que sent que la setmana que li espera, ben mirat, tampoc sembla que hagi de ser tanta penitència.
Tips de Thieboudienne, s’estiren al llit, i ell fa caure la mosquitera penjada del sostre tot just després de treure’s la samarreta tacada. Li venen al cap les peripècies que havien tingut amb l’Edu per fer això mateix que ell ha fet amb la destresa d’un pescador expert. Ja sense llum, la foscor se li esmuny a dins.
S’adormen suats, ella amb les cames damunt de les d’ell, i encara no ho sap, perquè no és fins a l’endemà, quan surt de la cabanya amb els ulls inflats de son, que s’adona del que no va saber veure abans: que aquí, tot està inundat de llum. Llum pertot. Arreu, claror. Arreu, sol.