El Museu Olímpic de Lausana, el Liceu i el Palau de la Música Catalana són espais emblemàtics que exhibeixen obres de la pintora i escultora Lluïsa Sallent (Ripollet, 1934). Autodidacta, amb la intuïció i els sentiments com a guia, ha exposat a prestigioses sales nacionals i internacionals. El seu estil és figuratiu i a la seva obra hi predominen les dones nues; per gust estètic, però també, com a reacció a la repressió envers el seu propi cos que va patir en créixer en un entorn on tot era considerat pecat. Pintora, escultora, model, dona de l’alta societat, parella durant divuit anys de Juan Antonio Samaranch... l’apassionant vida de Sallent ha estat un constant debat entre la moral i el sentit comú, les aparences i la veritat.
La Lluïsa de la Ferreria, com era coneguda a Ripollet, va néixer en una casa de vaquers i lleters al barri del Pont Vell. Als dos anys la va trasbalsar una tragèdia; el seu avi matern va morir a mans dels militants anarquistes revoltats al bàndol republicà. El seu pare, implicat en la detenció i mort del seu sogre, les havia abandonat a ella i a la seva mare un any abans.
L’estat civil incert de la mare i la falta d’un pare no es va traduir en comprensió per part del seu entorn; tot al contrari, la Lluïsa explica que a l’escola les monges li deien que la seva mare, per no anar a l’infern, havia de tornar amb el seu pare. “La meva mare cridava desesperada dient que si l’abandonament del pare no era prou motiu per guanyar-se el cel, preferia anar l’infern”, recorda. La contradicció entre el que dictava la justícia divina i la situació familiar va obligar la Lluïsa a qüestionar-se des de nena el que deien les institucions.
Als dotze anys va haver de deixar l’escola per contribuir econòmicament a casa. Tenia cura dels animals, venia llet i ajudava el seu oncle al camp. “Em criticaven perquè em posava els pantalons del meu oncle per llaurar la terra”, diu la Lluïsa, molt orgullosa d’haver après a conduir tractors i moto des de ben jove. També va ser carnissera i administrativa en un despatx a Barcelona. Precisament, una noia amb qui coincidia en el trajecte en tren cap a la feina li va demanar que anés amb ella a unes proves per ser model, però en qui es va fixar la firma Asunción Bastida va ser en la Lluïsa, que amb 19 anys feia 1,76 m, alçada poc habitual entre les dones de l’època.

Model d’alta costura
L’etapa com a maniquí a firmes d’alta costura la va portar a conèixer l’alta societat, un món desconegut i radicalment oposat al Ripollet dels anys cinquanta. “Que fos model va ser un escàndol a casa meva i a Ripollet, però amb els rumors i les crítiques no m’hi guanyava la vida i amb les desfilades, sí”, explica.
Arran d’aquesta feina va conèixer qui va ser el seu marit fins al 1971, un empresari que tenia contactes i amistats amb la burgesia i l’aristocràcia catalana i espanyola –en més d’una ocasió la parella va aparèixer a la revista de societat ¡Hola!– i, casualitats del destí, Samaranch va ser el seu padrí de noces. D’aquest contacte amb el bo i millor de la jet set catalana també en va conèixer la seva doble moral: “amants, intercanvis de parella i aparences eren habituals en aquest entorn”.

Pintora i escultora de sentiments
La Lluïsa té dos fills, un fillol i viu a Barcelona des que es va casar. Quan tenia 33 anys, el marit li va regalar un cavallet i per mitjà d’una cosina, va conèixer el prestigiós pintor Pere Pruna, qui en veure la seva obra li va oferir que anés a pintar al seu estudi. “Pruna em deia que pintava com un home, pels meus traços forts i contundents”, indica.
Les desavinences amb el seu marit la van portar al dilema de continuar amb una relació trencada però que li comportava estabilitat i estatus o bé, ser fidel als seus sentiments i acabar amb una relació tòxica malgrat la incertesa d’haver d’encetar una nova vida. Va posar fi al seu matrimoni i per mantenir la família, el que havia estat una afició, la pintura, es va convertir en la seva font d’ingressos.

Parella de Samaranch
El 1991, vint anys després de separar-se del seu marit, reapareix Juan Antonio Samaranch en la seva vida. Aleshores, qui va ser president del Comitè Olímpic Internacional, era una figura reconeguda i estava casat amb M. Teresa Salisachs, que va morir el 2000. Van viure un amor en la intimitat. “Vaig ser al seu costat no en les hores llampants dels èxits sinó en la seva soledat i en la malaltia, estimant-lo i acompanyant-lo”, recorda. “Qui t’havia de dir a tu que una noia de Ripollet acabaria amb el president del COI?”, li deia Samaranch. La Lluïsa, orgullosa dels seus orígens, li contestava així: “i qui t’anava a dir a tu que estaries tan bé amb una noia de Ripollet?” La relació es va fer pública el 2003 i va durar fins la mort de Samaranch, el 2010.
El buit per la mort de Samaranch i la necessitat de reafirmar-se la van portar el 2011 a escriure Vidas y apariencias, autobiografia on relata la seva vida amb valentia i franquesa. Sallent també és autora de Fortuny. Retrato de una pasión (2014), llibre que vol posar en valor la creació artística del pintor català.
La Lluïsa ha tornat en algunes ocasions a Ripollet. El 2007, per inaugurar el seu espai propi al Centre d’Interpretació del Patrimoni Molí d’en Rata, on hi ha exposada la seva escultura En sí, i el 2011, per presentar-hi Vidas y apariencias. Però des de la mort de la seva mare, el 1963, no tornava al seu barri, el Pont Vell, i ho ha fet ara, per parlar amb Vallesos.