Tal com explica Joan Amades en el seguit d’articles "Refranys geogràfics" publicats al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 511, l’apel·latiu de “puputs” a la gent de Santa Perpètua de Mogoda prové d’una història segons la qual “uns veïns de Santa Perpètua un dia veieren pel voltant de la població un puput, el qual ocellet no s'havia vist mai per aquell terme, i en veure'l tan bonic i amb aquell plumall, el van prendre per la Mare de Déu. De seguida van pensar en fer-li un present per tal d'atraure’l i fer-lo arribar fins a casa seva. No sabent què oferir-li, van córrer al poble a cercar un parell d'ous. En allargar-los-hi, l'ocell fugia tot saltironant de branca en branca mentre cantava ‘puput, puput’, i els perpetuïns l'anaven seguint mentre li dejen: ‘No ho són de pudents, Mare de Déu, que són ben frescos”.
L’anècdota que dona nom, segons Amades, a la gent de Santa Perpètua de Mogoda té ressons clàssics perquè sant Isidor de Sevilla (600-636) anomenava la puput com a avis spurcissima (au immunda) justament a causa de l’insuportable olor que desprèn el seu niu. De fet, el seu nom, puput, com explica amb la seva sagacitat habitual Joan Coromines en el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana (DECLLC), prové de la paraula llatina “upŭpa, alterada per influència de put ‘fa pudor’, perquè realment és un ocell pudent”, diu. Sobre aquesta mala olor que, amb bon criteri, els veïns de Santa Perpètua descartaven que fossin dels ous, ben frescos, sembla que l’ocell la segrega per la glàndula uropigial situada a la base de la cua i té una funció impermeabilitzant i alhora defensiva.