Els ceballuts: caparruts, de la ceba!
L’any 1984 va aparèixer el llibre 62 ceballuts, escrit per Joan Cuscó i il·lustrat per Emili Hierro. Els autors hi deien: “Sabadell –la ciutat de la ceba– és, presumiblement, on hi ha més ceballuts que en cap altre lloc”. El cas és que el llibre va tenir èxit i l’any 1992 en van publicar un altre de titulat Més ceballuts, en el pròleg del qual Josep Torrella escrivia el següent: “Segons el diccionari, ‘ceballut’ és aquell qui té una ceba. I aquí s’ha d’entendre ‘ceba’ en el sentit figurat de tenir ficada al cap una idea fixa. Podem dir, doncs, que ‘ceballut’ és sinònim de ‘caparrut”. De manera que si fins aleshores els ceballuts eren senzillament els sabadellencs, Torrella hi afegeix el matís de ser caparruts, de tenir una dèria per perseguir, vista en sentit positiu. Per això recomanava als lectors “que siguin tan ceballuts com els autors en el seguiment d’aquesta col·lecció de ceballuts”.
Aquests llibres els va editar Quadern, responsables també de la revista Quadern de les arts i de les lletres, en la qual van aparèixer uns quants articles que versaven sobre els dos volums ceballuts. Així, el 1985 van publicar un text en què Joan Oliver argumentava estar en total desacord amb el fet que una ceba presidís l’escut de Sabadell i felicitava els autors “pel suc que han sabut treure de la ceba en qüestió, més ben dit de la galeria de suposats ceballuts –és a dir, persones amb una idea fixa ficada al cap–, un qualificatiu que tots els sabadellencs tan ben detallats en la susdita auca han d’acceptar i fins i tot agrair, com faig jo. Ben altra cosa hauria estat anomenar-los ceballots, és a dir, estúpids o beneits”. La rèplica no es va fer esperar, firmada per Isidre Creus en qualitat de regidor de Cultura, amb un text en què confluïen el respecte, l’elegància i l’humor sabadellenc per afirmar que se sentia plenament identificat amb l’escut i que la ceba no es tocaria! Deia a Pere Quart: “Deixeu-me continuar dient als quatre vents que la Colla de Sabadell són i seran uns grans ceballuts i permeteu-me que, malgrat el vostre article, continuï estimant el meu escut i la meva ceba”. Joaquim Sala-Sanauja confessa que Joan Oliver els havia comentat, amb la seva fina ironia: “La ceba ens feia plorar”. I precisament el membre més jove de la Colla, Lluís Casals, va abonar en un altre article que calia suprimir la ceba de l’escut, perquè “el ‘Sebadell’ ja no se’l creu ningú”, és a dir, que evidenciava que el topònim Sabadell no prové de cap ceba. D’altra banda, per defensar l’escut amb la ceba, hi van ficar cullerada Pere Roca i Garriga, Joan Alsina i Giralt, Josep M. Riu, Josep Torrella i Pineda…, amb sengles articles. I Joan Ripoll va recordar que Andreu Castells havia tirat endavant la col·lecció “Els Ceballuts”. En fi…, un estol de textos que tenien un objectiu: parlar del llibre 62 ceballuts, per fer bullir l’olla.
D’altra banda, 47 ceballuts és el nom d’una carrossa i una comparsa que l’Associació de Veïns d’Hostafrancs va organitzar, l’any 1985, per al primer Carnaval democràtic de Sabadell després del franquisme. La comparsa, amb tot de criatures disfressades de cebes que simbolitzaven els plançons de la ciutat, va obtenir un accèssit. Finalment, cal dir que també són ceballuts els Bastoners de Sant Feliu de Llobregat i els habitants dels Guiamets –el poble de Neus Català– segons la dita: “A la Serra són serrans; als Guiamets, ceballuts; a Capçanes, bonicois, i a Marçà són saberuts”. I que l’expressió “ser molt de la ceba” significa que una persona és molt catalanista; però al bressol de Pere Quart es fa servir, ras i curt, per dir que algú està molt arrelat a la ciutat. En fi, que els sabadellencs són ceballuts i també molt de la ceba.

Els saballuts, habitants de Sabadell
Si a la dècada dels anys 1980 va sovintejar la paraula ceballut –basada en la ceba–, més endavant s’ha popularitat escriure el mateix so així: saballut, com a habitant de Sabadell. Segurament un factor decisiu per al canvi de grafia ha sigut l’aparició el 1994 de la colla castellera local, batejats com a Saballuts. N’és un exemple el pregó de la Festa Major del 2018, en què Gemma Ruiz va amollar: “Els saballuts som resistents, imaginatius, tossuts i potser no tenim padrins, però tenim el millor català que es parla a totes les terres catalanes que es fan i es desfan: el de la dicció més perfecta, l’accent més cristal·lí, el dringar més prodigiós”.

Saballuts diversos
• Saballuts. Els Castellers de Sabadell s’autoanomenen Saballuts. El seu color verd –manllevat de la discutible bandera sabadellenca– fa trenta anys que visita places diverses del país.
• Saballut. Panet inventat a cal Tot Teca - Forn Gotés l’any 2014 en homenatge, precisament, als Saballuts, en el marc del vintè aniversari de la colla castellera local. S’elabora amb farina de blat d’altíssima qualitat, oli d’oliva i llevat mare, a més de dos ingredients vinculats a la ciutat: la ceba caramel·litzada i deshidratada –tot recordant la ceba de l’escut– i la farina de cigró –fent referència al cigró menut cultivat al Parc Agrari.
• Saballut. Plat de faves, capipota i tripa que serveixen a Cal Pare. És un plat modern, inventat per la mestressa de l’establiment en comprovar que membres de la colla castellera local esmorzaven allí abans de cada actuació.
• Saballut. Nom que rep la revista digital del Centre d’Esports Sabadell, l’equip de futbol local.
• Saballut de Ferro. Concurs de força, resistència i enginy organitzat des del 2004 per la Comissió de Festes Populars de Sabadell, en el marc de les Barraques de la Festa Major de Sabadell. Consta de diferents proves, la majoria de les quals relacionades amb la tradició tèxtil: cursa de caixes de fil, cursa de fardells de llana, estirada de corda... També hi ha una cursa de sac per iniciar els més menuts. Els primers anys, el premi per al guanyador era un quilo de cebes i una samarreta de la Comissió.