Pota-rojos de Castellbisbal
Pota-rojos és un gentilici aplicat a la gent de Castellbisbal pels habitants dels municipis veïns amb un cert to despectiu. El motiu d'aquest malnom es troba en el color de la terra, argilosa i de color vermell, de Castellbisbal. En alguns indrets del municipi ho és tant que un cop molla per la pluja genera un fang enganxós que, quan s’asseca adherit a qualsevol superfície, és molt difícil netejar-lo. Aquest fang és la causa que un cop exposat a tota mena de calçat, tot i rentar-lo, sempre continua tenyint-lo amb un to insidiosament vermellós.
Ramon Vilageliu
(text)
Del color de la terra
La fertilitat de la terra vermellosa de Castellbisbal, la climatologia i el règim pluviomètric han determinat la llarga tradició agrícola de la població. De fet, l'orografia abrupta i irregular del terme va afavorir que gairebé totes les terres aprofitables es convertissin en vinyes, com es pot veure en la imatge de la dreta del turó de les Garses amb el camí que condueix a l'ermita de Sant Vicenç, feta a mitjan segle XX.
L’orografia, doncs, i la composició de la terra –argilosa i vermella– la feien poc apta pel conreu d’hortalisses, que es concentraven el algunes valls més fèrtils del terme municipal gràcies a les periòdiques aportacions de desbordaments del Llobregat. Castellbisbal, doncs, té aquesta tonalitat vermellosa, singular i que ha propiciat tota mena de facècies. Així, segons informació proporcionada pel mestre, dibuixant, llibreter i divulgador de la història local Josep Mateu i Miró (1917-2011), “el jovent anava en grup a les festes majors dels altres pobles, i en arribar a l'entrada del poble veí, es descalçava i amagava les sabates en algun marge o matoll, o demanaven a algú que les guardés, per recuperar-les a la tornada”. Malgrat que es desconeix l'origen d'aquesta tradició, el fet va ser popularitzat pel dibuixant Martí Ribes que, a cada número de la revista l'Arada (entre 1978 i 1984), dibuixava una tira protagonitzada per en Pota-roja.
La figura dels pota-rojos ha estat adaptada en múltiples ocasions com a símbol d’ identitat dels veïns de Castellbisbal. Així, si la colla de diables local es diu Pota-rojos, la colla dels diables infantils s’anomenen Potafocs. Des del 1979 aquestes entitats duien a terme el correfoc de la Festa Major, però a partir del 1993 van optar per dotar-lo de contingut i estructurar-lo. Va néixer així tota l'actuació de l'Empaitafoc que explica de manera popular l’origen de la terra roja i dels pota-rojos. A més, durant la Festa Major s’ha celebrat durant molts anys l’activitat anomenada “les destreses dels pota-rojos” i encara l’any passat unes potes roges n’il·lustraven el programa. També existeix l’entitat esportiva Club Pota-Rojos Competició, dedicada a les curses automobilístiques. Un altre exemple és el nom que s’ha donat a les ampolles de vi veremat, produït i envasat per la colla Amics de la Verema: Esperit del Pota-Roja. I més recentment, encara, adscrita a la Regidoria de Joventut, l’entitat Joves Pota-Rojos i a la Regidoria de Cultura el Mercat Pota-roig que se celebra el Dia Internacional dels Museus.
La llegenda
La llegenda que dona lloc a l’Empaitafocs, diu que una vegada el Diable veient-se ensarronat per una masovera que vivia vora el riu, va fugir muntanya amunt, amagant-se als boscos i serres de Can Coromines i Can Nicolau de Baix. Els castellbisbalencs, homes i dones de seny, varen acollir-lo, primer amb cautela, però després amb simpatia i bones maneres. El Diable, agraït com estava va tenyir tot el terme d'una terra meravellosa, la coneguda Terra Vermella. Aquest era el seu territori. D'aquesta manera, a tots els habitants de Castellbisbal que caminessin pels camins i corrioles del terme se'ls quedarien les potes-roges. D'aquí el mot que encara mantenen. El Diable, només amb un cop d'ull, identificava els potes-roges, i sabia en tot moment que aquests eren els seus amics i amigues. Però això no és tot, alhora servia perquè aquests fossin reconeguts entre els seus veïns de Martorell, Molins, El Papiol, Sant Andreu, Rubí, Terrassa, etc. Ningú no gosava discutir o barallar-se amb un pota-roig per no caure en desgràcia, ja que tothom temia que el Diable llencés damunt seu qualsevol terrible maledicció.
Tots els actes han estat musicats per Oriol Pidelaserra amb peces creades especialment per als diferents balls i danses de l'Empaitafocs. La música recrea un ambient sinistre amb l'arribada dels dimonis, al·ludint a l'arribada de l'aigua i de la llum elèctrica al poble. La coreografia ha estat creada per Sergi Tomé.
Carpeta Motius, dites i malnoms
