Palaudàries: 1.120 anys del poble i dues dècades d’església restaurada
La parròquia de l’amagat veïnat rural de Lliçà d’Amunt té la nau romànica i el campanar gòtic i és l’única de la Vall del Tenes que té comunidor
Vicenç Relats
(text)
En ocasió dels mil cent anys del primer esment escrit de l’antic poble de Palaudàries, el setembre de l’any 2004 es va inaugurar la restauració de l’església parroquial d’aquest veïnat rural recòndit de Lliçà d’Amunt que manté la bellesa i la quietud, tot i estar voltat d’urbanitzacions. De nau romànica i amb torre-campanar d’estil gòtic, Sant Esteve de Palaudàries és l’única església de la Vall del Tenes que té una torre-comunidor, amb quatre finestres obertes als quatre vents, on antigament el rector beneïa les collites i deia les oracions contra les tempestes i les pedregades.
Incorporada al municipi lliçanenc l’any 1835, en disgregar-se la baronia de Montbui a la qual havia pertangut, va continuar sent i és avui una parròquia independent, on ara només s’hi celebra el culte per les festes pròpies –el patró Sant Esteve, la festa major i Sant Valerià–, que hi és oficiat pel rector de Caldes de Montbui, Alejandro Cantero, que també ho és de Palaudàries. Esmentada ja l’any 1802 pel bisbat de Barcelona com una “parròquia rural de segona classe”, va entrar en desús poc després de la Guerra Civil, en què la rectoria va ser assaltada, i va caure en decadència progressiva als anys cinquanta, amb l’abandonament d’alguns masos de la zona i en quedar sense capellà permanent. L’últim rector que hi va residir –Manuel Rigau Bori– hi va ser entre els anys 1939 i 1949.
Amb un deteriorament progressiu que n’amenaçava l’esfondrament, la restauració d’ara fa vint anys va ser promoguda per qui llavors era el rector de les parròquies de Sant Julià de Lliçà d’Amunt i de Sant Esteve de Palaudàries, Jordi Maria Herrero, que es va aventurar a impulsar-la amb l’ajut dels feligresos i la col·laboració del Bisbat de Barcelona, l’Ajuntament de Lliçà d’Amunt i la Generalitat.
Un antic palau
De fet, l’any 2004 se celebraven els onze segles del primer esment documental de Palaudàries, citat en la denominació original llatina de Villa Palatio Aries en l’acta de consagració de l’església de Sant Esteve de Parets l’any 904. Aquella simple referència havia permès saber que al començament del segle X en aquella vall solcada pel torrent de Paiaigua –afluent del Besòs prop de Mollet– hi havia un poblament organitzat entorn d’una gran propietat que tenia com a centre un “palau”. Era l’actual masia de Palaudàries –reconstrucció de l’antiga vila Palatio Aries– i l’església, situada just al seu costat, no surt esmentada fins l’any 1059, com un feu de Montbui.
Actualment, l’antic Palatio és un mas deshabitat i a mig restaurar, però els seus finestrals gòtics dels segles XV i XVI hi llueixen junt amb l’escut de la família Palaudàries. L’església, la torre-campanar i la masia, que és fortificada amb un barri, formen un conjunt unitari en el qual se suposa que el campanar devia haver estat l’antiga torre de defensa d’aquell casal senyorial.
Una vella aspiració
La restauració de l’església va ser una obra singular, reclamada durant molts anys a la parròquia de Sant Julià pels veïns dels antics masos de Palaudàries, que veien que cada dia es feia més malbé. L’any 2002, l’ajuntament i la parròquia van tenir l’oportunitat de demanar un ajut al departament de Cultura de la Generalitat i van obtenir el permís del bisbat per fer l’obra. “Només ens demanaven un projecte, que va fer l’arquitecte Joan Albert Adell, especialista en restauració d’edificis antics, d’un pressupost de 122.000 euros”, explica Jordi Maria Herrero. Amb tot, a diferència del que sol passar, les obres es van culminar a un preu molt inferior, per un import total de 76.681 euros.
Els treballs van començar l’any 2003 amb una aportació conjunta de 16.895 euros de la Generalitat, l’ajuntament i la parròquia de Lliçà d’Amunt. “Amb aquells diners ens marcàvem tres objectius: assegurar la teulada del comunidor, tapiar un pas que unia antigament l’església i la rectoria i instal·lar una estructura de ferro que consolidés la nau per evitar que s’obrís”, explica el llavors rector. Al mateix temps, van decidir recuperar les valuoses pintures murals barroques del baptisteri, dedicades a Sant Francesc d’Assís i Sant Domènec, en una obra que van dur a terme les restauradores Sílvia Brustenga i Mercè Gual. No es van poder recuperar, en canvi, les restes d’altres pintures de motius florals a les parets, que es van arrebossar.
El permís del bisbat per poder vendre un camp de la vella parròquia de Sant Esteve va suposar una nova entrada de fons. “L’antic masover de la masia de Palaudàries, Joan Marsal, va renunciar voluntàriament a explotar la vinya parroquial per tal que es pogués vendre per finançar les obres”, recorda Herrero. La contribució de la parròquia de Sant Julià, que hi va aportar prop de 36.000 euros, “va ser decisiva per poder completar tota la restauració”, detalla.
L’estalvi econòmic, de més de 45.000 euros respecte a allò pressupostat, va ser possible “gràcies a l’aprofitament de recursos i d’un treball molt intens de les persones que hi van participar”, segons Jordi Maria Herrero. Així, remarca “la implicació d’en Lluís Prims i l’Antònia Colomé, de Can Magrana” i “la gran contribució d’en Francesc Molins, de Can Lledó, que en va ser l’ànima i va supervisar les obres cada dia amb mi, vigilant els preus i buscant materials aquí i allà”.
Un altar amb pedra de molí
L’antic altar, fet de totxo i en mal estat per causa de la humitat, va ser substituït per un de fet amb una antiga pedra de molí fariner de Can Lledó, suspesa en una estructura de ferro forjat que forma un cep de vinya –feta pel serraller Francesc Franch–, on l’antic rector va “buscar la simbologia del pa i el vi de l’eucaristia”.
La teulada del comunidor es va fer més petita que l’original per recomanació de l’arquitecte i es van recuperar la majoria de les rajoles esmaltades que la cobrien, però va caldre fer-ne moltes més, que van ser obra dels ceramistes Roser Nadal i Carles Vives, junt amb la creu ceràmica que el corona. L’artesana lliçanenca també va ser l’autora del Sant Crist modern que presideix l’església, inspirat en el rostre d’un immigrant arribat al poble als darres anys, així com de la portella del sagrari.
L’església havia experimentat diverses reformes al llarg de la història, ja que al segle XVI se n’havia eixamplat la nau i construït l’absis i al segle XVII s’hi van fer capelles laterals i el comunidor, entre d’altres. Les de fa dues dècades van permetre restaurar també el campanar, la teulada, mobles de la sagristia del segle XVIII i fins i tot recuperar dos finestrals gòtics que per algun motiu havien quedat tapiats.
“La restauració va fer una renovació integral de l’església deixant-hi ben visibles les petjades de les diferents èpoques: romànic, gòtic, pintures barroques ...”, indica amb satisfacció Jordi Maria Herrero. El gran al·licient que havia estat el 1.100è aniversari de Palaudàries va permetre tenir-les enllestides a temps i la inauguració es va fer el 19 de setembre del 2004, coincidint amb la data de la seva antiga festa major.
L’actuació feta, que va portar-hi el subministrament elèctric fins llavors inexistent, també va permetre ampliar el cementiri amb nous nínxols, ja que els antics s’havien fet petits per encabir-hi les caixes mortuòries dels veïns que hi volien ser enterrats.
Patrimoni Popular
