La finca de la família Cassi al Montnegre es troba entre l’ara i l’abans. A una banda, els vehicles motoritzats corren amunt i avall de l’artèria de l’AP-7. Ara direcció Girona, ara Barcelona. A l’altra, s’estén una sureda que un dels fills, en Santi, ha trobat perfecta per agafar una mica d’aire entre encàrrec i encàrrec. En pela l’escorça i se’n va tranquil. Del suro, fa anys que a casa no en fan negoci: el plàstic va endur-se’n el mercat quan el pare, en Josep Maria Cassi, encara era jove.
En Josep Maria Cassi, de 87 anys, ja fa temps que es va jubilar. Puja cada tarda a la finca: n’obre la porta, fa passar-hi el cotxe, volta entre illes de llenya i s’asseu a una cadira blanca que té plantada a un racó. “Arribo i superviso”, explica el pare. En Josep Maria, que ara porta bastó, mira com arriben els carregaments de l’empresa. Els treballadors descarreguen quilos de troncs que després seleccionen per diàmetres i espècies: faig, plàtan, vern, castanyer, freixe.
Els directors d’orquestra del negoci dels Cassi ara són els fills. Cinc. Excepte una, la Laura, que s’ha fet professora d’autoescola. En Josep Maria, que havia dut la batuta de l’empresa de serveis forestals Cassi, n’ha quedat en segon pla.
Des que van començar a treballar-hi els besavis d’en Josep Maria, pels volts de la Primera Guerra Mundial, el negoci s’ha girat com un mitjó. Els Domènech –així es deien la primera generació– venien de Can Caseta d’Olzinelles, al bell mig del Montnegre. Van començar l’activitat perquè hi havia mercat per a les surades de les boies de pesca i en repartien per tot Europa. “Això va ser el primer que van fer. Després ja van començar per fer ruscs amb suro perquè s’hi posessin les abelles i a fer el tap pel xampany”, explica Josep Maria Cassi.
El suro del Montnegre es va començar a repartir al nord del continent i també a Barcelona, on tenien molts clients. Amb la guerra civil van tancar les fronteres i l’avi d’en Josep M. va passar una mica de gana.

La vida al bosc
Ell va créixer al bosc, empès pel seu pare, i quan tenia 18 anys ja traginava fusta i llenya i feia taps de suro amb carracs manuals. A casa, feien tot el procés i tenien prou espai per fer-lo, perquè aleshores Can Cassi era prou lluny dels afores de Sant Celoni. Abans l’espai era prou gran: hi portaven el suro i l’apilaven. Després el bullien i el deixaven reposar abans de fer el producte.
La feina va passar amb pocs anys de ser totalment manual, a començar a tenir processos mecanitzats. A dins de bosc, es pelava a mà amb la destral de suro, com encara es fa ara. Però després l’havien de carregar a l’espatlla –amb tota la força i resistència que comportava– i el desemboscaven fins a trobar el primer camí on podia accedir el carro amb la mula o el matxo d’abast. Als anys 50, van comprar el primer camió i el negoci va començar a expandir-se. Del suro van passar a la fusta i la llenya, i durant una temporada encara van explotar una mina de quars al Montnegre.
De suro, en van deixar de fer no gaire més tard. La indústria va caure per l’extensió del plàstic i altres materials més econòmics. Ells en van mantenir l’activitat una temporada més: van deixar de fer taps de xampany, però encara en van aprofitar per fer aïllants per a diferents materials. Després ja no va ser rendible. Els últims anys han mantingut la tradició forestal. En fan “gestió”. És una paraula “bonica”, segons en Santi, per no dir que fan tales. També han hagut de passar-se a fer anivellaments, murs de pedra, enderrocs i excavacions. Uns germans es dediquen a una part del negoci i uns altres a l’altra.

Gen forestal
En Santi Cassi és el que treballa més a bosc, fent de cap de colla. Fan tales selectives i prevenció d’incendis a diferents llocs de Catalunya. Qualsevol diria que falta estómac per dedicar-se a un sector, el forestal, que s’ha anat devaluant amb el temps. ¿Quin és el secret per mantenir el negoci durant cinc generacions? Bé, ara en són sis. “Un dels nets, el fill de la Laura, ens ajuda a rapartir llenya. I la meva filla petita, que fa 2n d’ESO, diu que el bosc li agrada molt i que es farà enginyera forestal”, riu en Santi.
Per ell, que és el mitjà dels sis germans, anar al bosc és terapèutic. Sembla contradictori que vagi a passar-s’ho bé al mateix lloc on treballa. “Soc al bosc tota la setmana –a l’Empordà, a la Selva, al Vallès, a la Garrotxa–, però quan estic una mica cansat em relaxo al bosc, que és la meva vida”, diu en Santi Cassi. Reflexiona una mica. Admet que l’estima al bosc ha fet que els germans no hagin perdut el fil del negoci familiar.
La feina al bosc s’ha de reivindicar, perquè sovint la societat s’ha dedicat a menysprear-la. “Ara se’n fa molta divulgació, sobretot pel risc d’incendi, però se n’hauria de fer més. Una vegada, a l’escola de la meva filla, els van dir que havien de posar a la creu vermella a qui tallés un arbre”, explica Santi Cassi i fa que no amb el cap. “Tallar un arbre s’ha de fer, perquè li toca. S’ha fet tota la vida. No podem deixar un bosc abandonat, perquè no genera res”, explica.
En Josep Maria Cassi s’aferra al bastó, aixeca el dit i apuntala l’argument del seu fill. “S’ha de tallar el que és dolent, formar el que és petit i seleccionar els arbres perquè aguantin la humitat i l’aigua. Els boscos no són parcs; s’han de treballar”, diu el pare. I en Santi, el fill mitjà, afegeix: “Si un bosc està ben treballat i gestionat, és bonic i rendible” 
Es mira la seva sureda que hi ha una banda de la finca: està neta i cuidada. “Mira quina verdor”, explica, amb els ulls que li brillen. Una mica més enllà, hi ha uns pins que es moren. “Ningú n’ha fet aclarides i hi ha massa densitat.” Fa molts anys enrere, quan encara no hi havia l’autopista i la terra es treballava, el paisatge del Montnegre era més obert i Sant Celoni delimitava amb feixes de vinyes. Bonic i cuidat. Quin abans!