El Vallès, terra de pas i d’acollida, és també una comarca de lluites socials. La Bombo Ndir és d’aquelles persones que fan virtut dels seus quatre dons: haver nascut dona, negra, de classe baixa i de nació colonitzada. I tanmateix, es deu al tèrbol atzur de ser quatre voltes rebel –una més de les que clama la nostrada poeta, Maria Mercè Marçal. La senegalesa arriba Granollers amb 37 anys i, més enllà d’assegurar un futur per a ella i la seva família, s’implica en l’activisme cívic per millorar també la vida dels altres. És la fundadora i durant molts anys presidenta de l’Associació de Dones Immigrants Subsaharianes (ADIS) de Granollers, i ha rebut la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya el 2023. És mediadora social i cultural i treballa constantment perquè tothom conegui i gaudeixi dels seus drets.
El primer destí català de la Bombo va ser Caldes de Montbui, però aviat es va traslladar: “Estava embarassada de vuit mesos i era millor ser a Granollers, prop de l’Hospital”, indica. Una família del Senegal li va deixar una habitació i també la va ajudar amb tots els tràmits: “Valoro molt que la gent tingui una bona informació perquè una acollida positiva vol dir que coneixes tots els drets, que no passa sempre. I per això hem d’estar organitzats i associats”, constata.
D’aquells primers dies a Catalunya, Ndir recorda que li deien que no sortís de casa per anar als serveis socials: “Em deien que quan passés per davant de la policia em detindrien, però els vaig dir que la meva protecció era la panxa”. Va sortir, i els serveis socials la van derivar a Càritas, on va conèixer les assitents socials Mercè Relats i Esperança Roca: “Són un referent per mi. Ens van trobar una casa d’acollida i em van trobar feina de cosidora”, explica. Va poder portar la seva filla a la llar d’infants i a partir d’aquí va poder reorganitzar la seva vida. En aquest procés, “havia d’explicar a la gent qui soc i per què soc aquí, i per això vaig parlar català”, afirma.
Al Senegal, Ndir era formadora a les escoles d’oficis del país: “Donava classes de pintura, costura i treballs manuals a un grup de dones, però la situació global era complicada”. Per a ella, és important que les dones del seu país tinguin “autonomia financera i de drets”. I és que “quan parlem de la llibertat de les dones, parlem de formació i independència econòmica”, assegura amb contundència.

Feminisme descolonial
Bombo Ndir es presenta com a feminista descolonial, que vol dir “reivindicar els drets de tenir una feina, de ser lliure i de gestionar el meu territori, i això inclou el meu cos”. Sosté que, “al Senegal s’evita la paraula feminisme, però fem servir lluita. El feminisme encara ara té una connotació molt negativa, potser perquè és importat”. Amb tot, observa que“una cosa que ens fa sentir fortes és dir: Soc una dona de Nder, que són revolucionàries”. Perquè Nder és un poble del Senegal que “té una memòria històrica molt forta: la primera resistència de la colonització francesa la va fer una dona de Nder”.
La Bombo ha afegit al seu feminisme l’atribut descolonial, perquè constata que “el colonialisme ha afectat tots els pobles colonitzats i és una discriminació afegida ja que encara no podem gaudir dels recursos naturals que tenim, que són molts”. Els diners del Senegal estan gestionats per França. I, tal com explica Ndir, “les dones, un cop arriben les barques, són les que gestionen l’economia de la pesca, el motor del desenvolupament encara que les grans pesqueres europees ens prenen els recursos del mar”. Al Senegal “també hi ha urani però, tot i això, l’electricitat no hi va bé”, explica. “Aquí a Catalunya tothom té un o dos mòbils i el cobalt per fer-los ve del cor d’Àfrica, però tot i aquesta riquesa en matèries primeres hem d’anar cap a occident per culpa d’un contracte de pesca amb la Unió Europea que ens deixa sense feina al Senegal”, conclou.

Arrelada a Granollers
El 2005 a Granollers funcionava l’associació Amics d’Àfrica que “estava gestionada sobretot per blancs i nosaltres, a més de voler-nos definir com a immigrants, també ens volíem identificar amb la zona concreta de sota el Sàhara perquè Àfrica és molt gran”, diu Ndir. A més, admet que “potser amb el temps canviarem el nom d’immigrants, perquè quan una persona porta vint anys en un lloc ja no n’és d’immigrant”. L’associació ADIS, doncs, va néixer per aconseguir avenços per a un col·lectiu que no ho té gens fàcil: “Tot és molt complicat i tenim molts problemes per accedir al sistema. No es valora l’ésser humà pel que és, sinó que aquí tot està sistematitzat”, observa. Així, constata que “per aprendre la llengua el nivell B1 és de franc, però a partir d’aquí costa diners, o en el món sanitari no es té present la interculturalitat ni l’antiracisme per falta de protocols”, explica.
El naixement de l’ADIS també va coincidir amb un moment en què es parlava de la mutilació genital femenina i reivindicaven “canviar el protocol, que era molt racista, perquè no només es fa a l’Àfrica negra, i això s’està revisant”. Ara la seva lluita també la fa constatar que “si la gent no pot arribar a estudiar i té feines precàries, no se sent d’aquí. i llavors no hi ha identificació amb el país”. Paral·lelament, l’associació treballa per a la formació al mateix Senegal d’una generació més tecnificada i amb més coneixements. El racisme és un altre front de lluita. “Avui jo soc aquí, però els catalans també van ser al meu continent, i això queda en la memòria de la gent del Senegal”, reflexiona la Bombo. L’extrema dreta, per a ella “són gent que oblida la seva història perquè Espanya ha viscut la fam, la Guerra Civil, les baralles entre famílies i la gent que marxava a l’exili”.
Del país natal, la Bombo Ndir recorda quan la seva mare li deia que s’assemblava a la Nefertiti i que era molt curiosa i intel·ligent. “Em van regalar un penjoll que feia que m’hi assemblés més i anava a escola molt orgullosa. Això m’ha donat molta confiança i també molta curiositat”, apunta. Els estímuls positius han estat per a ella un motor per treballar tenaçment. El reconeixement de la Creu de Sant Jordi, “significa moltíssim per a la comunitat negra, per a les dones i per a les nenes. Em van reconèixer com una dona amb una missió, i em truquen de tot arreu per anar a parlar de la meva experiència”, diu contenta.
Sosté que “la necessitat de lluitar i l’activisme no tenen caducitat”, i actualment treballa en altres organitzacions de suport a les dones immigrants: “Estic en molts fronts. Falta molt per fer i tenim l’esperança que hi arribarem: amb les meva filla i les meves netes”, rebla.