Paremiologia és una paraula estranya. Com la definiria per explicar la feina que fa com a paremiòleg?
Fa més de trenta anys que em dedico a recollir tot el que trobo relacionat amb la paremiologia. Aquesta paraula em va molt bé, perquè és com un paraigua que engloba l’estudi dels refranys, els proverbis, les frases fetes, les locucions… tot d’expressions que reflecteixen els costums populars. Tot i això, jo vaig més enllà i ara parlo més aviat de fraseologia i de llenguatge figurat, perquè documento també tot el que trobo, ja siguin onomatopeies, insults, exclamacions, endevinalles, corrandes curtes, rodolins, versos… Ho faig classificant tot el material en una base de dades i penjo els resultats a internet, per tal que tothom els pugui consultar de manera pública i gratuïta. A part d’això, ja he publicat, sol o en companyia, vuit llibres en paper, sempre també relacionats amb la paremiologia.

I tota aquesta recerca com la fa?
Tinc una biblioteca especialitzada de 1.500 llibres i he catalogat vora 8.000 obres, però encara n’hi ha moltes més per buidar i classificar. Recullo els refranys de tota la vida i els equivalents en altres llengües, perquè una pregunta que em plantegen molt sovint és: “Aquest refrany castellà, com es diu en català?”. També documento material divers, fins i tot llenguatge d’argot juvenil… Com que som una comunitat lingüística relativament petita, jo m’he dedicat a la paremiologia catalana; en altres llengües se n’encarreguen principalment associacions lligades a les universitats. Però en català ho faig jo, perquè, si no ens ho fem nosaltres, no ho farà ningú…

Des del primer dia ha divulgat tot el que recull a internet. Per què?
Crec que avui internet és la gran eina de distribució del coneixement. Durant uns quants anys, penjava totes les meves recerques en blogs diversos. Però patia, perquè tota la feina podia desaparèixer si els servidors tancaven l’aixeta. Ara estic molt més tranquil, ja que he trobat una solució fantàstica! Des del gener de 2020, i gràcies a una col·laboració amb Softcatalà –entitat sense afany de lucre de la qual també formo part–, tot el material està inclòs en el portal Paremiologia Catalana Comparada Digital (PCCD), que inclou més d’un milió cent mil registres que tinc recollits a dia d’avui. Pere Orga, que és el desenvolupador del Paraulògic, s’encarrega de tota la part tècnica i de desenvolupament i jo m’he d’ocupar només de les qüestions lingüístiques.

D’on surten els refranys?
Neixen en una societat oral, en què la gent no tenien accés a llibres ni sabien escriure i quan els coneixements s’havien de transmetre de pares a fills. Per això són peces curtes, amb rima, amb repeticions, amb ritme. Molt sovint tenen un sentit literal –com el de les feines del camp–, però després hi ha un sentit ocult, un doble sentit, amb què dius les coses sense que sembli que les dius. A mi em té fascinat el fet que entronquin amb el llenguatge figurat i que tinguin tant de joc. Avui ja no se’n creen de nous, perquè ja no transmetem el coneixement així, per això el món dels refranys és tancat. Però estic convençut que es continuaran fent servir.

Quins són els refranys més estesos?
Ara mateix el que es fa servir més és el “Cel rogent, pluja o vent”, però fa uns anys el més difós era el “Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era”. En això, observem la feina que fan els meteoròlegs dels mitjans en català, que no s’estan de fer servir refranys i a la gent li agrada. Ja se sap que en això del temps els catalans hi tenim la mà trencada… Dintre de la paremiologia hi ha la part popular, generada espontàniament, que ningú no sap com s’ha creat, però també hi ha la paremiologia sàvia, és a dir, les cites d’un autor concret, que s’han convertit en frases populars. Com aquella que diu: “Les nostres vides són com rius que van a parar al mar, que és la mort”, que ha esdevingut popular, però que s’ha atribuït a Jorge Manrique, tot i que no deixa de ser una adaptació de “Tots els rius van a parar al mar”, una frase del llibre de l’Eclesiastès, un dels volums de l’Antic Testament.

I quina és la dita vallesana per excel·lència?
Ara mateix deu ser “Com el Vallès no hi ha res”, que era un vers i que ara ja podem considerar com un refrany… De refranys vallesans n’hi ha molts, sobretot referits als noms dels municipis. Jo els anomeno dites tòpiques, que fan referència a un lloc concret. Normalment són rimes fàcils, sovint despectives… són com llufes que els pengen els pobles veïns. També hi pot haver personatges –com el Met de Ribes–, la majoria dels quals no se sap qui eren. N’hi ha un de molt curiós, que és: “A la Roca, el sol hi toca”, que jo pensava que era un eslògan inventat aquí, però que ve d’un nom de lloc de la comarca del Conflent i que està documentat del començament del segle XX, de manera que aquí el devien adoptar.

Creu que ja no reneguem tant com abans?
No reneguem tant i amb molta menys diversitat...! Sort que hi ha personatges com en Vegeta, de Bola de Drac, o el capità Haddock, de les aventures d’en Tintín, que han popularitzat alguns insults. Una de les meves preocupacions és trobar fórmules genuïnes en català, potser de les terres de l’Ebre o d’un altre indret, per no fixar-ho tot en l’estàndard central, que es puguin generalitzar, per no haver de recórrer a traduccions del castellà, que ens bombardeja per tot arreu. El fet de morir o d’anar al cementiri, per exemple, a cada lloc es diu d’una manera diferent; cada terra fa sa guerra... La llengua no és unívoca i no hi ha només una expressió correcta. Cal buscar la riquesa; no empobrir, sinó eixamplar al màxim les maneres d’expressar-se. Soc molt defensor del català popular i col·loquial, d’entendre que una expressió pot no ser correcta, però sí en una conversa de cafè. Tot depèn del context. Ara l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) no parla tant de correcció o d’incorrecció, sinó que parla més aviat de mirar d’adequar-se a una manera de parlar.

El vallesà Sebastià Farners (Sant Feliu de Guíxols, 1854-1934) va ser un gran estudiós dels refranys. Què va representar?
És el pare de la paremiologia catalana. Té molts estudis sobre dites i refranys i intenta donar explicacions de quin origen tenen. Ell va fer una mena d’assaig de paremiologia comparada i, amb el que tenia recollit, pòstumament s’ha fet l’obra Paremiologia catalana comparada, que és una joia, una enciclopèdia de vuit volums i 27.000 registres. Ell devia treballar amb fitxes i calaixeres, com Antoni M. Alcover i Joan Coromines, o com Joana Raspall, que ho feia amb capses de sabates. El seu fons és magnífic i es conserva a la Universitat Rovira i Virgili. Quan em jubili, vull anar-hi a investigar, perquè conté referències a refranyers i obres manuscrites que no són enlloc més.

I el gran paremiòleg actual, també vallesà, Victor Pàmies, quin propòsit s’ha fixat amb tanta feinada com fa?
Aquesta és una feina inacabable. El meu propòsit és posar unes bases per a la continuïtat de l’obra, perquè jo no l’acabaré. Dels 1.500 llibres en paper que tinc per buidar, no en tinc fets ni 200. Estic buidant el diccionari Alcover Moll i vaig pel volum vuitè, i del Quintilingue –un diccionari del 1831, en català, castellà, francès, llatí i italià– en sortiran 40.000 registres més. Sé que no acabaré tot el que he començat, però vull garantir que el dia que jo no hi sigui l’obra seguirà. Intento estar al dia i buidar obres actuals –argot, renecs, insults, onomatopeies– i també tot el que són obres que surten del normal. M’he format de manera autodidacta com a paremiòleg, perquè no hi ha cap universitat amb aquesta especialitat. Voldria trobar algunes persones amb qui poder compartir la feina. La idea és trobar algú que m’hi acompanyi.

Això és una feina ingent i és sorprenent que la faci una persona sola, voluntàriament i sense ajuts oficials, quan és gairebé una estructura d’estat.
Les comparacions són odioses, però en Joan Coromines anava fent feina i des de l’IEC el deixaven fer. Si s’hagués plantat, o si jo un dia em plantés i digués que tanco la barraca, potser sortirien padrins a la porta. Per això diuen que quan fou mort el combregaren... Sort que he trobat en Pere Orga i Softcatalà, amb qui ens entenem molt bé, que són molt sensibles a la llengua i als diccionaris, i que faciliten que l’operativa tècnica sigui molt útil per a l’usuari. El deixeble que em segueixi, però, encara no l’he trobat.