L’any 1511, el filòsof, historiador i polític italià Francesco Guicciardini, enderiat en la redacció de la Redazione di Spagna, en el transcurs del seu viatge per terres catalanes, escrivia textualment que “vàrem passar per Trenta Passes, que és un bosc d'assassins perillosos”. Efectivament, el trajecte del Camí Real – d'origen medieval i memòria romana que sortia de Barcelona i es dirigia cap a França– travessava el Vallès i, durant segles, hi ha diverses referències que esmenten repetidament la perillositat d’aquest tram que, entre Llinars i Sant Celoni, s’endinsava en una zona complexa i, segons totes les cròniques, d’un perill ben cert. Així, l’any 1603, Barthèlemy Joly, viatger francès i conseller del rei de França, descriu d’existencia d’un “lloc molt perillós que es diu Trenta Passes, perquè hi ha trenta indrets on els bandolers poden robar els viatgers”.
Aquest tram de camí, anomenat Trentapasses separava les conques del Mogent i la Tordera i, com explica Francesc Costa Oller en el seu llibre El Cami Real, de Barcelona a França, “aplegava només seixanta habitants repartits pels masos de muntanya, i Santa Maria de la Serra, l'església primitiva, del segle onze, era en una costa boscosa pel servei religiós dels pagesos. Però hi passava el Camí Real, i com a altres indrets es varen construir edificis al seu entorn, el segle catorze hi ha un ferrer, per tenir cura dels cavalls dels viatgers”. I afegeix que ara, “enmig de carreteres, cotxes i urbanitzacions, costa pensar que això era un congost impenetrable, de boscos gegantins i un corriol precari al costat d'un riu que travessava diverses vegades. Les trenta passes d'aigua.” I es deia “trenta”, per no dir moltes, en el sentit enfadós de quantitat inacabable de revolts i timbes, per terrenys accidentats i boscosos en els quals, a cada racó, en aquells anys de pillatge i precarietat, s’hi intuïa l’ombra de bandolers sense escrúpols. I tot plegat en un trajecte que, a més, quedava en tot moment entrebancat per la insistència de dos rius que no permetien escapar-se’n amb lleugeresa. De fet, l’enfilall de bandolers que, en un moment o altre, van rondar per la zona és ben galdós i des de
Perot Rocaguinarda fins a Jaume Masferrer “Toca-Sons” –Més modernament, Trentapasses o trenta passos, citat com a “strata trentapassa” per primera vegada en un document datat el 1199, ha esdevingut el municipi de Vilalba Sasserra per molt que, popularment, encara se’l continua anomenant de la manera tradicional i és, doncs, un cas excepcional en què la designació d’un municipi conserva, ben viu, el record que la transmissió oral ha preservat. Per tant, el vilalbins són, també, trentapassins.
amb un popular romanço que en descriu el seu pas per la zona: “domina a Trenta Passos/vetllava al coll del Boix/tornava a Riudarenas/y destruhian tot ”– la presència d’aquests personatges de reputació violenta i que compten amb una aurèola d’heroicitat i escalf popular, va ser constant. L’any 1511, el filòsof, historiador i polític italià Francesco Guicciardini, enderiat en la redacció de la Redazione di Spagna, en el transcurs del seu viatge per terres catalanes, escrivia textualment que “vàrem passar per Trenta Passes, que és un bosc d'assassins perillosos”. Efectivament, el trajecte del Camí Real – d'origen medieval i memòria romana que sortia de Barcelona i es dirigia cap a França– travessava el Vallès i, durant segles, hi ha diverses referències que esmenten repetidament la perillositat d’aquest tram que, entre Llinars i Sant Celoni, s’endinsava en una zona complexa i, segons totes les cròniques, d’un perill ben cert. Així, l’any 1603, Barthèlemy Joly, viatger francès i conseller del rei de França, descriu d’existencia d’un “lloc molt perillós que es diu Trenta Passes, perquè hi ha trenta indrets on els bandolers poden robar els viatgers”.
Aquest tram de camí, anomenat Trentapasses separava les conques del Mogent i la Tordera i, com explica Francesc Costa Oller en el seu llibre El Cami Real, de Barcelona a França, “aplegava només seixanta habitants repartits pels masos de muntanya, i Santa Maria de la Serra, l'església primitiva, del segle onze, era en una costa boscosa pel servei religiós dels pagesos. Però hi passava el Camí Real, i com a altres indrets es varen construir edificis al seu entorn, el segle catorze hi ha un ferrer, per tenir cura dels cavalls dels viatgers”. I afegeix que ara, “enmig de carreteres, cotxes i urbanitzacions, costa pensar que això era un congost impenetrable, de boscos gegantins i un corriol precari al costat d'un riu que travessava diverses vegades. Les trenta passes d'aigua.” I es deia “trenta”, per no dir moltes, en el sentit enfadós de quantitat inacabable de revolts i timbes, per terrenys accidentats i boscosos en els quals, a cada racó, en aquells anys de pillatge i precarietat, s’hi intuïa l’ombra de bandolers sense escrúpols. I tot plegat en un trajecte que, a més, quedava en tot moment entrebancat per la insistència de dos rius que no permetien escapar-se’n amb lleugeresa. De fet, l’enfilall de bandolers que, en un moment o altre, van rondar per la zona és ben galdós i des de
Perot Rocaguinarda fins a Jaume Masferrer “Toca-Sons” –Més modernament, Trentapasses o trenta passos, citat com a “strata trentapassa” per primera vegada en un document datat el 1199, ha esdevingut el municipi de Vilalba Sasserra per molt que, popularment, encara se’l continua anomenant de la manera tradicional i és, doncs, un cas excepcional en què la designació d’un municipi conserva, ben viu, el record que la transmissió oral ha preservat. Per tant, el vilalbins són, també, trentapassins.
amb un popular romanço que en descriu el seu pas per la zona: “domina a Trenta Passos/vetllava al coll del Boix/tornava a Riudarenas/y destruhian tot ”– la presència d’aquests personatges de reputació violenta i que compten amb una aurèola d’heroicitat i escalf popular, va ser constant.