L’Àmfora, una llibreria en català en la Terrassa del franquisme
Del 1963 al 1989, en ple centre de la ciutat, l’establiment de venda de llibres i discos estava connectat amb iniciatives col·lectives d’impuls de la llengua del país en altres localitats
Joan Alcaraz
(text)
, Arxiu Tobella (fotografies)
Durant els anys cinquanta del segle XX, Catalunya s'esforçava per sortir de la desfeta, encara no gaire en l'aspecte polític però sí en l'econòmic i cultural. Terrassa i el Vallès tenien un paper important en aquesta represa, que abastava també la qüestió lingüística. Tot plegat es va concretar, a començaments dels anys seixanta, en iniciatives com Editorial Nova Terra i Edicions 62, les revistes Serra d'Or, Oriflama i Cavall Fort, o la fundació d'Òmnium Cultural.
La nova situació ja permetia que antics llibres fossin reimpresos, i també que se'n fessin de nous. Però, a més de les editorials i les publicacions, calia disposar d'una xarxa d'establiments que els comercialitzessin adequadament en català. A això es va dedicar el conegut empresari i activista cultural Josep Espar i Ticó, que connectaria amb diversos nuclis del país, mitjançant el moviment Catalunya-Cristianisme, per tal que es creessin llibreries en la nostra llengua que també difonguessin, mitjançant discs, el fenomen de la Nova Cançó.
Així van néixer les llibreries Arc, a Sabadell; Ona, a Barcelona; Les Voltes, a Girona; Esquei, a Vilafranca del Penedès... fins a una trentena a tot Catalunya. I a Terrassa, en plena Plaça Vella –al rovell de l'ou de la ciutat–, la llibreria L'Àmfora, els fundadors de la qual eren persones ben representatives d'un catalanisme vinculat a ambients cristians.
Treure la llengua de la rebotiga
Un d'aquestes ciutadans –la majoria són morts– és Josep Maria Puig i Puigdomènech, que havia estat regidor a Terrassa per Unió Democràtica de Catalunya –un partit, aleshores, amb una certa presència a la ciutat– i que ara presideix una fundació d'abast català dedicada a l'habitatge social. Puig, primer gerent de L'Àmfora, creu que “no n'hi havia prou, a Terrassa, que una llibreria tan coneguda com aleshores era la Grau tingués alguns llibres en català, però més aviat a la rebotiga. Calia que tothom pogués conèixer-los i, és clar, comprar-los. De la mateixa manera que era necessari que els discs en català i, singularment, els de la Nova Cançó es difonguessin al màxim. A part d'aquest gènere, també en teníem de música clàssica i de sarsuela”.
S'iniciava, doncs, una experiència que va néixer el 1963 –L'Àmfora es va inaugurar el 24 de desembre d'aquell any– i va durar una mica més d'un quart de segle, fins al 1989. “L'interiorista de l'establiment va ser Francesc Estrada, que era soci de l'inoblidable artista terrassenc Floreal Soriguera. Persones que, en matèria de decoració i disseny, tenien idees noves”.
O sigui que, recordant la coneguda expressió de Salvador Espriu, L'Àmfora contribuïa amb eficàcia, des de l'antiga Ègara, a “salvar-nos els mots”. Un altre dels fundadors, Jacint Cuyàs, Cinto per als amics –més tard regidor a la ciutat per Convergència Democràtica de Catalunya–, insisteix en el fet que “L'Àmfora significava, des de Terrassa, un nou pas en la nostra lluita per la pàtria”. Un impuls, remarca Puig, “que també servia per a engrescar vocacions”.
“La majoria dels fundadors –diu Cuyàs– proveníem del Centre Social Catòlic, una entitat més aviat tolerada pel règim. Això sí, el nostre era un catolicisme de caire progressista empeltat de catalanisme, i no ens delíem per omplir processons. Teníem referents tan rellevants com els sacerdots Josep Maria Ballarín o Josep Dalmau, per exemple.
Fogar d'un munt d'activitats
L'Àmfora no era només un espai de venda de produccions culturals. Com recorda Josep M. Puig, “a la llibreria s'hi feien presentacions de llibres i discs, conferències, exposicions, debats... i també participàvem en diverses iniciatives que tenien lloc a Terrassa”. A més, des de L'Àmfora es va impulsar una col·lecció de llibres, l'Àusias March, bàsicament de poesia, sota la direcció d'Agustí Bartra, Miquel Desclot, Sam Abrams i Jaume Medina. S'hi van editar 17 volums, entre els anys 1974 i 1981, a cura de l'Editorial Vosgos.
Per L'Àmfora hi van passar escriptors com Agustí Bartra –resident a Terrassa en els seus darrers anys–, la seva parella Anna Murià, Baltasar Porcel, Francesc Vallverdú, Josep Maria Sonntag, l'egarenc Manuel Tobella, impulsor de l'anuari de Terrassa... I cantants com Raimon, Joan Manuel Serrat, Enric Barbat, Francesc Pi de la Serra –nebot de l'activista cultural terrassenca Paulina Pi de la Serra–, Guillem d'Efak, Maria Cinta, Guillermina Motta... Cuyàs remarca que a tots aquests referents “no els pagàvem res, per venir. Habitualment, els regalàvem un llibre”.
I és que la situació econòmica no donava per a massa alegries. Segons Puig, “vam arribar a vendre molts llibres i discs, però mai els suficients. Els números costava que sortissin”. “El que sí que teníem clar –diu Cuyàs– és que havíem de contribuir a salvar i projectar el català, fos com fos”.
La Níssia, la cara de L'Àmfora
Una de les persones que més van enaltir la imatge de L'Àmfora va ser Dionísia Puig –Níssia per als amics–, que durant uns anys va ser-ne la directora. Amb la seva amabilitat proverbial, era qui sobretot assessorava els clients de la llibreria. “La gent s'adonava que hi érem. Hi havia una àmfora fora de l'edifici, i grans aparadors a la Plaça Vella i al carrer de Mosterol”, indica.
La Níssia –que no té parentiu amb Josep Maria Puig– és filla d'un exiliat egarenc de prestigi, Josep Puig i Arnaus, vinculat a Esquerra Republicana de Catalunya. “A L'Àmfora –explica– disposàvem d'un seguit de clients que pagaven un rebut mensual, i això els permetia adquirir llibres i discos”.
La seva dedicació la duia fins a Barcelona. “Hi anava cada dimecres per tal de comprar els llibres que els clients ens havien encarregat. Voltava per les editorials i també anava a la Casa del Llibre, on es podia comprar a l'engròs”.
De les revistes en català de l'època, a L'Àmfora també se'n venien, amb una sola excepció. “Teníem Destino, encara que fos en castellà, pel que representava aquesta publicació per a determinats sectors del país”.
El Cau Ple de Lletres... i la Grau
A L'Àmfora anaven molt justos de diners i la situació es va fer cada cop més difícil. Als anys vuitanta, la irrupció, ben a prop, de la llibreria El Cau Ple de Lletres va ser l'estocada final. Al Cau venien llibres en català, però també en castellà, i això suposava una competència evident. A més, la històrica i ja fa anys desapareguda llibreria Grau, situada també ben a prop de L'Àmfora, era igualment difícil de combatre des del punt de vista comercial. I és que ja feia temps que, a cal Grau, els llibres en català ja no eren a la rebotiga...
Què en queda, avui dia, de L'Àmfora? A més del valuós record, sobretot una destacada col·lecció de llibres de tema terrassenc, Àmfora, vinculada a la Fundació Torre del Palau. I, en el moment d'escriure aquestes línies, és en projecte la col·locació, on hi havia hagut la llibreria, d'una placa de memòria, impulsada per Òmnium Cultural, que en recordi l'existència. Als baixos d'un edifici que ara allotja un establiment de perruqueria i estètica –res a veure, doncs– i en el marc d'una Plaça Vella que continua sent el rovell de l'ou de Terrassa, però que ha canviat força pel que fa als comerços que la configuren. Comptant també que l'antiga i emblemàtica basílica del Sant Esperit és actualment la catedral del nou –per contraposició a l'històric i prestigiós– Bisbat egarenc.
Patrimoni Llibreria
