El carrer Lluís Duran de Mollet del Vallès és un carrer una mica anodí i sense gaire personalitat encara que hi trobes, més o menys a la meitat, un lloc que no crida l'atenció, a priori, però que és el contenidor d'art més singular d'aquesta ciutat vallesana. La façana de color terracota aglutina diversos habitatges que fa anys van ser independents i que, ara, formen un conjunt museístic que acull una col·lecció d'obres d'art de primer ordre.
L'arc de carreu que emmarca la robusta porta, fosca, em dona la benvinguda, sòbria. Una porta que no deixa entreveure el món de les meravelles que hi ha darrere seu. Un món immens, fascinant, eclèctic, inclassificable i únic. Un món que respon a la vida irrepetible, singular, apassionada i compulsiva que va tenir el seu creador: Joan Abelló. Artista i col·leccionista; col·leccionista i artista.
Travesso la llinda i apareix davant meu, sota un sostre amb bigues de fusta, un ampli passadís amb vitrines plenes d'objectes singulars, escultures religioses, mobles clàssics, plats decorats i acollidores catifes…
–Però vostè no era pintor? –pregunto al Joan Abelló present a la gran fotografia que em mira seriós amb americana i la seva habitual corbata de llaç, assegut a l'escala de cargol; les mans sobre la falda com si estigués descansant un moment per seguir, després, creant la seva obra pictòrica i, també, la seva gran col·lecció d'art.

Cent anys del seu naixement
Tot això ho he vingut a veure avui, que coincideix amb el centenari del seu naixement (1923), amb l'esperança que ell m'acompanyi tot descobrint casa seva, i posi per a mi com si seguís present, deambulant sense una direcció fixa, però gaudint novament del treball de tota una vida: la seva vida.
Tot i que la casa no m’és desconeguda, mai no deixa de sorprendre'm l'ordre eclèctic i, aparentment, inexistent dels espais, conseqüència de la unió de diversos habitatges que aporten singularitat al conjunt. És cert que estem acostumats a visitar museus on els recorreguts estan perfectament traçats i responen a una lògica cartesiana, però en aquesta casa és tot al contrari i la sorpresa està assegurada darrere de cada cantonada, racó, escala… Així començo a moure'm per les estances pensant on podria estar esperant-me el pintor.
Passejar en solitud per aquesta casa permet escoltar el silenci quan els meus passos, en trepitjar les catifes, deixen de ressonar sobre la fusta. Enderiat en això, estic davant del Crist crucificat quan passa davant meu l'esperit del mestre. Em llenço la càmera a l'ull i premo el disparador just abans que desaparegui en passar al costat del seu bust, endinsant-se a la sala on ell va pintar una impressionant obra que ocupa tot el sostre, dedicada al seu amic Salvador Dalí.
Segueixo darrere seu i quan passa davant de Cadaqués, torno a disparar. Gairebé a l'instant ja no hi és i jo em quedo en silenci, i sol, mirant el sostre hipnotitzat.
Ara, escolto un lleu frec, com si alguna cosa o algú estigués movent una cadira, però no pot ser, estic completament sol!, o no? Vaig cap on m'ha semblat que sortia el so i veig l'esperit assegut en un petit tamboret mirant un quadre on hi ha un guitarrista. Li faig una altra foto i tanco els ulls, i una suau melodia de guitarra ressona al meu cap que, durant uns minuts, em deixa a mercè d'un somieig on es fusionen la música i la pintura. La música cessa; silenci; el tamboret és buit; el guitarrista segueix allà, el pintor, no.
Ja estic totalment perdut, aquesta casa té el poder de fer que em senti com un caçador de papallones darrere un exemplar esquiu que vola en un territori que el pintor coneix perfectament i que jo no. Continuo passejant per una sala envoltat de retrats femenins; estils diferents però sempre la Dona… El mestre també era un mestre pintant dones. Em giro i al fons de la sala contigua, l'esperit, com José Nieto Velázquez a Las Meninas, està travessant una porta amb forma de quadre emmarcat. La il·lusió és completa: dones/menines i la porta/quadre al fons fan que miri al meu voltant buscant Velázquez pintant, un moment que l'esperit aprofita per creuar i tornar-me a deixar sol.
Pujo i baixo escales; miro els sostres alts i m'endinso en estrets passadissos aguditzant l'oïda…, però tot segueix en silenci i, gairebé per casualitat, topo amb una sala menuda amb les parets plenes de pintures, dibuixos, cartells, gravats, fotografies i més. Tot això amb el tema emblemàtic de molts artistes: el Toro. I allà, com José Tomás, executant l'art del quietisme, veig l'esperit observant les obres, com diuen els taurins que cal observar el toro: amb valor i respecte. Absort pel moviment continu de les parets, gairebé m'oblido de la càmera, però, a l'últim moment, disparo captant, penso, un moment excepcional del meu passeig davant d'unes obres que reflecteixen una època ja passada en què l'artista vivia la vida intensament.
Després de tres hores em trobo en una altra sala envoltat de retrats de Joan Abelló que els seus amics artistes li van fer durant la seva llarga vida. Veig el mestre jove i vell; realista, abstracte, surrealista…, amb barba, amb bigoti, amb barbeta, segons l'època. Ho veig amb aspecte seriós i amb abundant color. I quan em pensava que aquella tarda ja no tornaria a veure'l, des d'una petita porta en un racó, ell treu el cap, em mira, somriu i se'n va, deixant-me tot sol en aquella sala envoltat de Joans Abellós que em miren a través dels ulls que van pintar els seus amics i, em dic: no serà l'amistat el més important? Potser sí. I mentre miro d'orientar-me per anar apropant-me a la sortida on hi ha la fotografia del mestre, em saluda novament i em convida a tornar un altre dia a visitar-lo i m’assegura que la visita serà molt diferent.
Visitar la casa de Joan Abelló cada cop és diferent. Creu-me, és així.
Les vuit fotografies que vaig poder fer durant aquella tarda màgica formen una sèrie que sota el títol de “L'esperit de Joan Abelló” es van exposar durant l’any 2023 a diversos espais del Vallès Oriental, inclòs el Racó de l'artista del Museu Abelló. A més a més, una de les imatges va guanyar el Primer Premi del Concurs de Fotografia de Sant Vicenç 2023, de Mollet del Vallès.