Sou a l’exili fa sis anys i mig, lluny de casa, de Terrassa. Com ho porteu?
La veritat és que ho porto prou bé, amb les complicacions de cosetes que no pots imaginar mai. Perquè això que m’ha tocat viure, i que va de camí als set anys, també ha generat moltes noves amistats, tant a Bèlgica com a la Catalunya del Nord, i situacions que, segurament, sense aquest exili, no hagués conegut. La coneixença i el tracte humà amb persones amb qui t’avens i comparteixes moments de tot tipus no deixa de ser un enriquiment personal. Del viscut n’has de treure allò bo; els mals moments el cervell ja s’ocupa d’esborrar-los o d’amagar-los en algun racó de la memòria. Soc de mena optimista i sempre em vull quedar amb la part bona.

Què és el que primer que fareu a Terrassa o al Vallès, quan pugueu?
El primer seria anar a casa, per descomptat, però hi ha moltes coses que enyoro, perquè bona part de la meva vida dedicada a la cultura l’he fet a Terrassa i al Vallès. Fa uns mesos seguia per les xarxes la posada sobre la plaça del Ball de Gitanes de Terrassa, que va fer un goig espectacular. No ho podia pas somiar, anys enrere, quan jo començava a fer el que podia recuperant danses i mirant d’ubicar-les dins de la festa, que a Terrassa tindríem algun dia un Ball de Gitanes com el que vaig veure! I és veritat que al Vallès sencer hi ha hagut un gran ressorgiment de colles de ball de Gitanes. Evidentment, trobo a faltar no haver-hi pogut ser presencialment. Jo no els hauria fet ni millors ni pitjors, però hi hauria participat, perquè sempre m’ha apassionat el món de la cultura popular.

Aquest any, les Gitanes han crescut espectacularment per tot de pobles i ciutats, amb milers de balladores i balladors.
Em consta que ha crescut arreu; de Mas Rampinyo a Rubí, de Granollers a Sant Cugat... Les Gitanes tenen un gran ressorgiment perquè són una gran peça coreogràfica, musicalment molt rica, i que encaixa molt bé en el cicle del Carnestoltes. I és admirable el que suposa per a la gent, d’assajos, de preparar-se la indumentària i sortir a plaça per ballar bé.

“Les Gitanes tenen un gran ressorgiment perquè són una gran peça coreogràfica, musicalment molt rica”

N’havíeu ballat a Rubí i a Terrassa, oi?
Havia ballat Gitanes als esbarts de Terrassa, de Rubí, i al Ciutat Comtal, però sempre dalt de l’escenari. Quan l’esbart de Rubí va decidir posar-les a plaça, per Sant Pere, ja va ser una gran aposta. Fins i tot la meva filla, quan era una nena petita, va participar-hi a Rubí. Ha estat un ball que a plaça l’he pogut gaudir poc, però que sempre l’he anat seguint, tant per les ballades de l’Agrupació de Colles del Ball de Gitanes del Vallès com en diades que hi ha hagut. Era un element de la cultura tradicional que ens feia falta.

A Vallesos ens vam estrenar l’any 2012 amb el Ball de Gitanes com a tema de la carpeta central, de tan significatiu que ens semblava, com a patrimoni vallesà, però des de llavors s’ha disparat.
Recordo perfectament aquell número de Vallesos, sí. Certament, les Gitanes són molt pròpies del Vallès i, com les Espolsades (també al Maresme) i les Disfressades (del Baix Llobregat), són un conjunt de balls amb el mateix esperit carnestoltenc, de disbauxa i de passar-s’ho bé, ballant amb vestuaris lluïts. No me’n vull deixar cap, però des de Sant Esteve de Palautordera i Sant Celoni fins a l’últim que hagi pogut veure, totes tenen una gran força i potencial de transversalitat. El que cal és assajar, però quan domines una mica el que s’ha de ballar, són uns balls molt integradors i molt bons per passar-s’ho molt bé que, al final, és el que sempre s’ha de pretendre. A mi sempre m’ha preocupat que amb la cultura popular i tradicional la gent s’ho passi bé. Ningú no ha de ballar perquè siguin balls del segle XVII, XVIII o XIX, no. Per això ja es fan estudis acadèmics i hi ha els museus. La cultura tradicional serveix per passar-s’ho bé. Ja es poden ballar bastons, Gitanes, fer castells, correfocs de diables o el que es vulgui, però sobretot cal passar-s’ho bé. Gaudint-lo és la manera que s’actualitza el patrimoni. La gent no fa castells o balla Gitanes perquè ho feien els avis i besavis sinó perquè s’ho passen molt bé i hi troben colles de gent amb qui s’empatitza, es festeja, s’hi fan relacions. Per tant, si amb un patrimoni immaterial delicat –que per qualsevol circumstància és fàcil que desaparegui– la gent s’ho passa bé, té la millor pòlissa d’assegurances que es pot fer per a la seva continuïtat.

Les Gitanes, doncs, tenen camp per projectar-se com els castells?
Sí, sí. En aquest moments, a l’any 2024, la cultura popular i tradicional en qualsevol de les manifestacions –gastronòmica, escènica, de carrer...– té un valor d’ús actual i això, sense que ens hàgim de relaxar, és el que dona més de si de cara al futur. Es fan publicacions molt ben fetes, tant de treballs d’estudis de recerca, com per a públic infantil i familiar. L’ús de les xarxes socials també fa que la informació pugui córrer molt més i no cal estar pendent que una televisió o un diari expliqui què fas, sinó que un mateix pot donar-se a conèixer a una comunitat virtual universal. Per tant, també és molt més fàcil connectar amb gent que té els mateixos interessos i gustos. Tot això canvia la cultura tradicional i li dona una altra visió.

La vostra flaca per la cultura popular va començar a Terrassa, als 14 anys, a l’unir-vos a la colla sardanista i els minyons escoltes, oi?
Sí. Va començar amb els escoltes i amb l’Agrupació Sardanista del Coro Vell; els Minyons d’en Serrat, es deia la colla. D’allà passo a ballar a un esbart i m’implico amb el Carnaval i amb l’Agrupació Sardanista d’Entitats Recreatives de Terrassa (ASERT). Amb 14, 15 i 16 anys, jo m’ocupava de contractar les cobles per a la ballada de cada setmana a la plaça Vella. No és que jo les decidís, però sí que era el responsable de la gestió i això em va posar a fer gestió cultural, encara que llavors no se’n deia així. Vaig començar a implicar-me en les juntes d’entitats i amb l’associació Carnavalis de Terrassa. La revitalització de la cultura popular era molt necessària per reforçar la consciència d’identitat, de nació, de llengua, de cultura en general. Cinquanta anys enrere ens feia molta falta aquest reforçament de la identitat, perquè era un posicionament antifeixista i antifranquista i perquè ja hi havia onades d’immigració que calia incorporar. Sempre he viscut els balls i la cultura popular com un element natural d’integració. Fa molts anys ja veies ballar noies musulmanes amb el vel i no passava res. Sempre s’ha vist gent de diferents ètnies formant part de colles castelleres i de balls de diables i, per tant, és una fórmula sana d’incentivar aquesta integració. Quan s’és estranger a un país i a una cultura, poder-se integrar a la comunitat a través de la festa, en un sentit ampli, és una molt bona cosa.

Terrassa s’hi ha posat tard, a posar les Gitanes a la plaça, però ha estat de les primeres a fer un protocol festiu complet.
Ben cert. En l’elaboració dels protocols de la festa major hi vaig estar posat, juntament amb en Jan Grau i en Marc Galí i tot d’altra gent. Als inicis de la democràcia ens trobàvem que cada canvi polític a la regidoria de Cultura era un drama, perquè tothom ho volia canviar tot, per demostrar que manaven. Va ser una fórmula de lluita cultural per tal que els polítics entenguessin que la festa major tenia un ritual que calia mantenir i preservar. Els protocols s’han anat modificant, després, com és lògic, perquè s’han d’adaptar al dia a dia, però Terrassa va ser de les primeres poblacions a establir-los i després moltes altres ho han anat fent. En certa manera, vam plantar una llavor de protocols de festa major.

“Quan s’és estranger a un país i a una cultura, poder-se integrar a través de la festa, en un sentit ampli, és una molt bona cosa”

També vau recuperar tot de balls com l’Estepera, els cants de la Sibil·la a la basílica del Sant Esperit i l’any 1992 el Laberint d’Arcàdia, que va ser una moguda de disset grups de la cultura popular.
Sí, vam fer una pila de coses. A finals dels vuitanta ningú no coneixia el Cant de la Sibil·la com es coneix ara i vam dissenyar un espectacle al Sant Esperit que es deia Breviari de les Vetlles de Nadal. Allà, diria que per primer cop, hi van participar els diables, els castellers, grups de teatre amateur, corals, dansaires... En aquell espectacle érem 150 persones actuant i cap al final s’hi feia el Cant de la Sibil·la, molt ben fet per part del Cor Montserrat. A partir d’allà vam demanar a l’Ajuntament que caldria ritualitzar el Cant de la Sibil·la perquè es pogués fer cada any, la nit de Nadal, sense tot el muntatge. No ens van fer cas i vam fer un parell de sibil·les més, però aquell Breviari de 1989 va fer que quan l’any 1991 Terrassa va ser nomenada subseu olímpica per l’hoquei, la regidoria de Cultura ens van demanar si podíem elaborar un projecte integrador i transversal, on hi participessin el màxim d’entitats alhora. Juntament amb en Jan Grau, històric de la cultura popular, vam elaborar el guió i la producció del que se’n va dir El laberint d’Arcàdia, on hi havia tots els elements de la cultura popular i, a més, els cavalls dels Amics de Sant Antoni Abat. Érem prop de 300 els participants, al parc de Vallparadís, amb 10.000 persones de públic. Va ser un veritable goig, com una gran òpera al carrer, on hi intervenia música, dansa, cant. Després també el vam fer a Elx i Girona i l’havíem de fer a la Seu Vella de Lleida, però un aiguat ho va impedir.

Amb tanta implicació en la cultura popular local, no és estrany que, a l’inici de l’exili, Terrassa us fes un homenatge impressionant i molt participat.
Jo el seguia en directe i, tot i la fredor d’una pantalla, haig de dir que les emocions d’aquella vetllada van ser molt fortes. Tinc guardat en digital aquell espectacle que em mirava des de casa d’uns amics belgues, des de Brussel·les, que van quedar realment al·lucinats de tanta participació i estimació.

“La cultura popular i tradicional serveix sobretot per passar-s'ho bé"

Vau ser nomenat conseller de Cultura després d’haver estat cap de servei de Cultura Popular i Associacionisme, director del Mercat de Música Viva de Vic, de la fira Mediterrània de Manresa i de l’empresa de gestió cultural VESC. El nomenament reconeixia la cultura tradicional com a Cultura en majúscules?
Hi havia una mica la visió que els consellers i conselleres havien de ser molt acadèmics, cosa que no vull dir que no ho hagin de ser... En tot cas, el fet que jo provingués de la cultura de picar pedra, de descarregar altaveus i posar cadires, va fer que molta gent que em coneixia se n’alegrés. Jo ho havia mamat des de la base i sabia les dificultats que hi havia tant des de l’òptica de la vida associativa com de l’administració pública i de l’empresa privada. VESC va ser tota una aventura. Ara l’empresa s’ha remodelat en una cooperativa i l’ha agafat gent jove i és fantàstic que pugui continuar. Per mi va ser una gran experiència de treball amb ballarins –com la companyia de Joan Serra, l’Esbart de Rubí, la Factoria Mascaró–, amb grups de música que començaven i artistes de llarga tradició a la cançó popular i em va permetre treballar amb gent de l’Alguer, de la Franja d’Aragó, del País Valencià, les Illes, el Principat i de la Catalunya del Nord d’una manera molt agradable. La xifra de negoci no era mai milionària, sinó molt justeta i honesta. Em va permetre conèixer molta gent maquíssima amb qui encara tenim molta amistat, amb tot tipus de noms, gèneres i edats. Vam arribar a tenir-hi dotze persones amb nòmina, cosa que per mi era un patiment. Quan arribava el final de mes i havies de pagar les nòmines sempre estaves pendent de si una administració t’havia fet o no l’ingrés de la subvenció o de quants clients t’havien pagat la factura que et devien.

Poc que us devíeu imaginar que seria un mandat tan curt, en ser nomenat conseller tres mesos abans del referèndum de l’1 d’octubre.
El mandat no l’esperava llarg, està claríssim, però està clar que també esperàvem que, si el govern i els polítics espanyols no volien parlar, ens voldrien multar o amonestar per via civil, però no pels tribunals penals com van acabar fent. Aquesta desproporció, que a través de la justícia europea s’ha anat constatant cada vegada més que no tenia raó de ser, és el que no podíem esperar. Amb tot, el mateix dia 2 de novembre, quan els companys que van anar als tribunals a Madrid ja no van sortir en llibertat, ens va caure la bena dels ulls. Vam veure que la repressió anava seriosament i la volien fer molt forta i la segueixen volent fer molt forta.

Vistos els fets, va valdre la pena accedir al càrrec de conseller?
Segueixo dient que ho tornaria a fer; que tornaria a acceptar el càrrec sabent el que passaria, perquè precisament els sis anys previs que vaig estar de director general vaig viure molt el procés de creixement de l’independentisme al carrer i l’elaboració del moviment polític que avançava cap al referèndum de l’1 d’octubre. L’abril del 2017 tots els consellers, conselleres i directors generals vam fer un acte de compromís amb el referèndum, al Palau de la Generalitat. Vam signar que ens comprometíem a organitzar i aplicar el referèndum, quan encara no se’n sabia la data. Aquell compromís personal meu davant del que estàvem vivint feia temps que el tenia assumit. Per tant, si quan el president Puigdemont em demanava de ser conseller m’hi hagués negat, m’hauria semblat una traïció a mi mateix. Més aviat sempre m’ha agradat fer allò que impulsivament penso que haig de fer, no sé si equivocadament o encertadament. Sempre he procurat obrar d’aquesta manera.

De fet, de l’exili estant, una mica heu continuat fent simbòlicament de conseller, perquè a molts actes públics se us fa participar telemàticament.
El cert és que em faig un fart de fer pròlegs de llibres, gustosament, i de fer vídeos i connexions telefòniques en directe per a actes culturals, cosa que fa que una mica el teu propi ego quedi satisfet. Suposo que se segueixen reivindicant les nostres figures a l’exili, precisament perquè som a l’exili.

Fa uns mesos, al Vallès mateix, participàveu en la inauguració de la remodelació del centenari Centre Democràtic i Progressista de Caldes de Montbui o en les III Jornades Pompeu Fabra de Sant Feliu de Codines...
En el cas del Centru de Caldes hi ha una amistat i una relació, perquè vaig ajudar en el que vaig poder en els inicis de la restauració de l’ateneu. S’hi havien de fer obres importants i estic molt content que hagin arribat al final. En el cas de les Jornades Pompeu Fabra de Sant Feliu és diferent, perquè se n’han fet tres edicions i hi he col·laborat en totes, des de l’exili. Em complau moltíssim que em convidin o em demanin de participar en actes del Vallès o d’on sigui, perquè és una forma que m’agrada de poder seguir estar present als ulls i la ment de les persones.

El vostre exili no va ser massiu, com el de 1939, però sí de persones significatives d’un Govern i un Parlament que convertien aquest exili en un afer col·lectiu.
Certament, a l’exili hi vam marxar amb el president Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Marta Rovira... Hi ha hagut gent que ens criticava si érem uns “exiliats VIPS” i que no se’ns podia dir exiliats, perquè érem uns privilegiats. A mi això no m’ha ofès mai, perquè, evidentment, no només els exiliats de 1939 sinó també els dels anys setanta –quan hi va haver molts exiliats independentistes catalans, cap a la Catalunya del Nord i cap on van poder– s’ho van passar molt pitjor que nosaltres. En aquells moments, sense una targeta de crèdit, ni telèfon mòbil ni les xarxes socials, marxar a l’exili realment era marxar a la desconnexió i l’oblit, on havien de passar moltes setmanes i mesos a enviar una carta o rebre’n una altra. Amb poques facilitats per accedir al món laboral i guanyar-te la vida. Per tant, els que ens han volgut batejar com a “exiliats VIPS”, doncs, mira... Si els sembla que és això, ells mateixos. Però el que és evident és que l’exili de l’any 2017 és un exili volgudament de posicionament personal per seguir allò que no vam concloure el 27 d’octubre, per seguir fent o intentant bellugar allò que l’1 d’octubre més de dos milions de persones vam votar. I aquesta és una xifra que cal no oblidar.

La independència continua a l’horitzó?
És que ningú no ha proposat un sistema diferent, millor. Si algú, de qualssevol de les dues bandes, tingués una idea lluminosa de com s’han de fer les coses diferents, potser estaria bé provar-ho, però a dia d’avui i del 2017 al 2024, no hi ha hagut cap polític de l’Estat espanyol que proposi res per eliminar el problema intern que té Espanya en relació a Catalunya.

Considereu gaire garantista l’Estat espanyol en allò que heu viscut?
Espanya és una democràcia fallida, encoberta. S’ha constatat que la transició de l’any 1978 ens va il·lusionar a molta gent, que vam pensar que s’obria una nova etapa, que canviaria les coses, i quaranta anys després seguim veient que no hi ha hagut el canvi esperat, perquè segueix havent-hi una manca de respecte i de protecció dels drets fonamentals, en el dret de manifestació, de llibertat d’expressió, religiosa, d’accés a la cultura, en la salvaguarda de la cultura i de la llengua. Tots aquests drets fonamentals que no paren de vulnerar-se a l’Estat espanyol, a Europa trobes que sí que es mantenen. L’exili també et permet veure tot allò de bo que tenim a Europa i que Espanya no aplica. I si no ho aplica és perquè no vol aplicar-ho, no pas perquè no es pugui. S’està veient que el sistema judicial no està en el seu lloc, ni tan sols executant i aplicant les lleis que emanen de la sobirania de les Corts espanyoles. La Guàrdia Civil no deixa de ser un cos militar, encara que la gent es pensi que no, que està al servei d’aquest sistema judicial. Mentre les coses segueixen funcionant així, Espanya no pot ser una democràcia plena.

Exercir de diputat al Parlament des de l’exili és un fet ben singular.
Aquesta és una de les paradoxes i una mica per això mateix em vaig posar a fer de diputat: perquè si volia seguir visualitzant la incongruència i la inconsistència d’aquest sistema és per mostrar que estic a l’exili, no pas fugat com alguns no paren de repetir. Estem en situació de rebel·lia per no haver-nos presentat davant del tribunal espanyol. I aquesta situació de rebel·lia no vol dir que siguem revolucionaris, ni rebels, ni terroristes, ni sediciosos, ni malversadors. Simplement, és una situació de rebel·lia perquè no ens vam presentar davant del tribunal. Per tant, que jo avui en dia pugui ser diputat i pugui participar telemàticament a les comissions parlamentàries de què formo part i que pugui enviar el vot electrònic als plens del Parlament són dels fets que més em van motivar a ser diputat.

“Tornaria a acceptar el càrrec de conseller tot i sabent el que passaria”

A les eleccions al Parlament del 2017, just després del referèndum de l’1 d’octubre, vau sortir diputat, però llavors us van obligar a renunciar...
A les eleccions del 21 de desembre del 2017, com que no ens deixaven fer prevaler el vot i en aquell moment aritmèticament feien falta els nostres vots –el meu i els de Clara Ponsatí, Toni Comin i Meritxell Serret–, vam haver de renunciar a l’acta, voluntàriament, al cap d’unes setmanes. No vam poder exercir, no. El president Quim Torra, quan va ser escollit, em va tornar a nomenar conseller de Cultura, però el Diari Oficial de la Generalitat, que estava en mans de Madrid, en aplicació de l’article 155, es negava a publicar el decret del meu nomenament. Tinc ben guardat aquell document. Davant d’aquell fet i tenint clar que allò encallava la dinàmica de la Generalitat, vaig fer una carta dimitint voluntàriament del meu càrrec per tal que el president Torra pogués acabar de configurar el govern. Més tard també vaig haver de dimitir del càrrec de regidor de Terrassa, perquè a les municipals del 2019 em vaig presentar també per la llista de Junts. Vaig sortir escollit però vaig haver-hi de renunciar, suposo perquè els secretaris i interventors municipals, polítics o qui fos no deixaven que pogués exercir de regidor de la meva ciutat. Per tant, ja porto unes quantes renúncies.

A les eleccions del 12 de maig heu tornat a sortir diputat. Què n’espereu d’aquesta nova legislatura en què les forces independentistes han perdut la majoria absoluta?
M'agradaria molt que es faci realitat la unitat de les forces catalanistes, treballant plegats per seguir tirant endavant la feina que sols podem fer entre tots els partits, entitats i societat civil organitzada. Això seria una legislatura espectacular i que donaria resposta a bona part de la ciutadania.

La llei d’amnistia us hauria de poder fer tornar aviat, però hi confieu?
La llei es va acabar aprovant, ja sigui per interessos aritmètics o per voluntats polítiques, però m’amoïna molt que l’aplicació posterior pugui tardar anys. No dic un any, sinó anys, perquè dubto molt de la celeritat que voldran prendre els jutges responsables de molts casos d’aquests –que tenen oberts o a punt de tancar–, a l’hora de retirar els expedients judicials en contra de tantes persones, no només dels “exiliats VIPS” sinó de molta gent del poble que estan en causes. Quan veig que a hores d’ara a aquests repressors encara els va bé treure temes del País Basc, com si ETA fes quinze dies que s’hagués dissolt, fa malpensar.

Així, el retorn el veieu a llarg termini...
Jo no vull pensar en quin moment del temps serà aquest retorn. Tard o d’hora confio que sí que hi serà, però no vull pensar quants dies, setmanes, mesos o anys em falten, perquè estic segur que això em provocaria un estrès o depressions quan arribés aquella data i no s’hagués complert. És una manera egoista de blindar-me davant de les emocions negatives d’un fracàs. Prefereixo que el dia que arribi sigui una alegria, per mi, la família i les amistats, no cal dir-ho, que no pas tenir falses expectatives de quan serà. Jo m’haig de mantenir ferm, resistir i persistir, com diu el benvolgut president Puigdemont. Persistir cada dia és una petita victòria. D’aquí a uns mesos –no sabem quants i esperem que passin ràpid– ja han de començar a aparèixer les sentències del Tribunal dels Drets humans d’Estrasburg. Si surten aquestes sentències en contra d’Espanya, com esperem, encara serà més necessària que mai aquesta amnistia. Per tant, el camí cap a aquesta amnistia està fet i els temps i el context geopolític europeu, català i espanyol el necessita. Ara bé, en política es veu de tot.

Quins vincles ha creat l’exili entre les persones que el patiu?
A l’exili ens hi hem trobat els noms que són coneguts, però en aquests sis anys llargs hem hagut d’ajudar molta gent anònima, de la qual no diré noms. Parlo de persones que han tingut moments de molta ansietat, que preveien un perill en les seves vides i que han vingut a l’exili i que hem hagut d’acollir i mirar de tenir infraestructures bàsiques de menjar, dormir i subsistència per a elles. Tot això algun dia la història ja ho explicarà, perquè a hores d’ara encara hi estem de ple i encara hi pot haver més persones que vulguin sortir. Molts d’aquests exilis preventius han durat unes setmanes o uns mesos, però han estat suficient per aquestes persones per veure que a fora hi ha una xarxa que acull i que també ha servit perquè els que estàvem fora ens sentíssim més solidaris amb tothom que sentia la necessitat de sortir de l’Estat espanyol. Això vol dir que es creen uns llaços humans molt forts que estan per damunt de partits. I aquesta voluntat de només posar a primera pàgina les discussions entre partits, a l’exili s’esvaeixen com fum de palla. Jo m’he relacionat amb gent de tots els partits i amb gent antipartits i antisistema que també han volgut fer aquests exilis preventius i, per tant, el factor humà va per davant i per damunt de tot. Amb la conselleres Serret, Ponsatí, amb Toni Comín, el president Puig demont o la Marta Rovira podem tenir moltes diferències de criteri polític o ideològic, però quan toquem aquest tema de fons tot això s’esborra.

Quin nombre pot ser el d’aquests exiliats anònims?
Força gent, força. Unes quantes persones, entre més de deu i desenes, de diferents procedències i en moments, èpoques i anys diferents i per situacions diferents. I potser també n’hi ha hagut dels quals no me n’he assabentat, perquè tot el que s’ha fet ha estat amb la màxima discreció per totes bandes. Hi ha qui ha volgut sortir perquè se sentia amenaçat per una fase d’instrucció, sense tenir encara data de judici, i hi ha qui aquest neguit l’ha patit tenint sentències fermes i estant pendents de resolucions de recursos al Suprem. Qualsevol de les fases de la repressió judicial provoca una gran ansietat. Hem conegut el cas del diputat Rubèn Wagensberg que amb fort estrès emocional i d’ansietat va decidir també sortir i anar a viure a Suïssa. Als represaliats i als seus cercles de famílies i amistats se’ls genera l’ansietat de no saber què passarà demà. En molts processos d’aquests poden passar mesos de silenci absolut i el dia que menys t’esperes salta la notícia, sempre abans que ho sàpiguen els advocats defensors, per la nova maniobra que ha fet un jutge o tribunal. Aquest acusament psicològic és una de les eines més fortes de la repressió, perquè va minant les persones que es troben en aquesta situació, que no saben si han de llogar un pis, si casar-se, si firmar una hipoteca, si han de deixar la feina o buscar-ne una altra... I, si la busquen, segurament veuran que estan imputats en un cas. La repressió judicial afecta tant els que estan a l’exili com els que són a Catalunya. Fa molt mal psicològic i els seus executors en són plenament conscients.

Teniu la residència a Brussel·les i la justícia belga no ha acceptat cap de les peticions d’extradició de la justícia espanyola. Us hi sentiu segur?
Sí, perquè hi he superat tres peticions d’extradició. A Bèlgica em sento bé; protegit per una justícia a la qual em presento quan em cita, que em tracta amb respecte, em posa un traductor-intèrpret i que garanteix els meus drets com a persona imputada en un presumpte delicte. Ara, sis anys mig després de la nostra arribada a Brussel·les, totes les sentències que hem tingut a l’estranger són públiques i tot el sistema judicial europeu coneix els processos que hem tingut a Bèlgica, Alemanya, Sardenya, Escòcia; allò que va dir Suïssa de bon principi... Tot això se sap i, per tant, cada dia que passa, més segurs estem.

Esteu molt a la Catalunya del Nord, cosa que deu facilitar força les coses.
A la Catalunya del Nord hi passo setmanes, que aprofito molt per reunions de feina, per entrevistes –com aquesta, amb una mitjà tan valuós com Vallesos. Per tenir reunions, a la gent de Girona els és més fàcil anar a Perpinyà que no pas a Barcelona. No s’hi pensa, però Perpinyà havia estat la segona ciutat més important de Catalunya abans del Tractat dels Pirineus i, per tant, hi ha molts territoris –com el Ripollès, la Garrotxa o l’Empordà– on passar d’un costat a l’altre ha estat normal tota la vida. Per casar-se, per treballar, per canviar de residència...

La proximitat deu ser un alleujament per veure’s amb la família.
I tant! Durant aquest procés d’exili m’han fet avi. Tinc una neta de dos anys i és molt còmode que un cap de setmana, de tant en tant, puguem estar junts a la Catalunya del Nord. Una cosa tan bonica com és tenir una neta en braços això sí que les videoconferències no ho poden suplantar.

Allò irreparable en aquest temps deu haver estat la mort dels pares.
He tingut la mort del pare i de la mare a l’exili i no és fàcil, són tràngols que he passat i que no desitjo a ningú. Per sort, en totes dues ocasions em vaig poder acomiadar d’ells pocs dies abans. També se m’han mort altres familiars més llunyans i amistats a qui també m’hauria agradat de poder acompanyar. Quan es moren familiars o amistats són els moments que més dolen. Poder donar el condol personalment –tocant, abraçant o amb un petó– és molt necessari.

Què hi heu descobert a la Catalunya del Nord?
Moltes coses, perquè la coneixia poc. Hi he descobert una terra catalana riquíssima en patrimoni cultural, tan material com immaterial, des de les festes ancestrals del ball de l’os, a l’alt Vallespir, fins al Ball del Tio-Tio que es fa a carnavals de molts pobles; alguns santjoans molt particulars, la renovació de la flama de la llengua catalana al Canigó, cada any... D’elements de cultura popular n’hi ha molts: ballades de sardanes i d’esbarts dansaires, de gegants, castellers, diables... De tot això, n’és ple. A la vegada també hi ha uns monuments del romànic preciosos, molt sovint fets pels mateixos constructors que feien els del sud. També he pogut descobrir i gaudir molt del barroc, perquè a França no es van cremar els retaules barrocs i els orgues de moltes esglésies, com sí que va passar a la Catalunya del Sud. Al Nord aquest patrimoni barroc hi és molt present i magnífic i també mantenen el carisma els nuclis antics de moltes poblacions, amb elements arquitectònics de segles. Una joia a banda és la muntanya del Canigó, no només per pujar dalt de la pica sinó per tots els seus voltants, plena de mines de ferro i de marges i barraques de pedra seca, orris i còrrecs de pedra seca. La gent no s’ho imagina o no ho sap prou, però la muntanya del Canigó té una gran intervenció de l’home i de la dona en tots aquests treballs que van ser ben presents fins a meitats del segle XX, amb una altíssima ocupació laboral. I tot això, amb la platja a tocar, en una gran pluralitat geogràfica i climatològica, com tenim a la Catalunya del Sud. I a part d’estar molt ben acollit per les persones amb qui hem travat amistat, també em sento molt ben acollit culturalment. Des d’aquí he intentat ajudar al màxim a enllaçar activitats del Nord amb el Sud i viceversa, ja sigui entre ateneus, centres d’estudis, d’espectacles... Sense tenir cap pressupost per fer-ho, he ajudat una mica a esborrar fronteres.

Com veieu la identitat de la gent d’aquí, que sovint es reconeixen en francès com “les catalans”?
Hi ha una identitat catalana present fins i tot en persones que no parlen català i saben que estan en un lloc que es diu “país català”, que té una llengua i una cultura pròpia. Aquí passen dos fenòmens contraposats: la gent que puja del Sud sovint s’adreça a la gent que viu aquí en castellà o en francès i cal que els que hi venen –per turisme o per feina– se’ls adrecin en català. Perquè molt sovint trobes que hi ha gent que sí que saben contestar en català a la segona o la tercera frase en català, però que et diuen que no tenen gaires oportunitats de parlar-lo, tot i que el saben. En tot cas, no trobes mai ningú que et rebutgi per parlar català. Aquella persona que no el sap o no l’entén més aviat et demana perdó per no poder-te respondre o entendre’t. Hi ha entorn d’uns 12.000 infants escolaritzats en català, que són pocs respecte a la totalitat de l’alumnat de la Catalunya del Nord, però aquests alumnes any a any es fan fent grans i van ocupant llocs de feina. Ara mateix el president de la Bressola és un advocat jove, Guillem Nivet, que defensa el català i lluita pel català; el president d’Òmnium a la Catalunya del Nord és un gestor de patrimoni que també parla un català exquisit. Aquesta gent que estan ocupant càrrecs van començar a les escoles Bressola o Arrels, d’immersió lingüística. També es fan activitats en català amb aquells alumnes que van a l’escola pública francesa, però que tenen unes hores en català. La consciència que aquí hi ha una cultura pròpia està més forta que mai. Ara el que cal és ampliar els espais d’us del català.

“La repressió judicial fa molt mal psicològic i els seus executors en són plenament conscients”

Sou optimista en la recuperació de la llengua i la identitat?
Ho haig de ser perquè jo, en la meva infància, només parlava en català quan entrava a casa o en cercles d’amics. La nostra vida era en castellà i les taules de multiplicar –que ara ja no sé si es diuen o no– les sabíem en castellà. En un entorn totalment hostil contra el català, que estava prohibit, vam aconseguir salvar la cultura i la llengua. Per tant, està millor ara que fa cinquanta anys enrere. Llavors potser hi havia més catalanoparlants a la Catalunya del Nord, però no hi havia les escoles en català que hi ha ara. Són situacions i contextos socials i polítics diferents, però cada cop és més la gent convençuda que no vol deixar perdre la llengua, la cultura ni la nació.

Presidiu l’Associació Casa Macià, amb seu a Prats de Molló, que precisament es proposa d’esborrar la frontera, oi?
Sí, Francesc Macià es va allotjar l’any 1926 a una casa de Prats de Molló des d’on planificava, amb un petit exèrcit armat, entrar a la Catalunya del Sud i fer-s’hi forts i incitar que la població s’anés sollevant i rebel·lant contra la dictadura de Primo de Rivera. Va ser detingut el 4 de novembre del mateix any i deportat a París per un judici que va ser, segurament, la primera fita històrica d’internacionalització del procés de Catalunya. El judici a París de l’any 1927 va tenir una repercussió internacional altíssima. L’any 2026 farà cent anys d’aquells fets i volem que llavors la casa pugui estar restaurada. Fa uns anys aquesta casa estava en venda i un grapat de persones vam decidir mirar la manera d’adquirir-la, cosa que va fer un empresari català que ens la va cedir a dues entitats: una amb seu a Prats de Molló i una amb seu a Molló, de manera que una està registrada i sotmesa al Departament dels Pirineus Orientals francès i l’altra a la Generalitat de Catalunya. Som dues entitats fiscals jurídiques, però és una entitat que treballa per a la rehabilitació de l’habitatge, per a la seva futura museïtzació per poder explicar memòria històrica sobretot i, certament, contribuir a esborrar la frontera entre catalans. Si aconseguim arribar al 4 de novembre del 2026 amb la casa museïtzada i visitable serà un motiu d’orgull per als qui impulsem l’associació i tots els socis. Aquesta és una de les moltes feines que tinc per fer i que m’ocupa moltes hores, sigui on sigui.

Heu estat activista, bomber, dansaire, empresari de cultura popular, conseller, diputat... Què us quedarà per fer quan tanqueu el malson de l’exili?
Si tot va bé espero que algun dia, aviat, em podré jubilar del món laboral. Del de la cultura no me’n penso jubilar i aniré fent allò que em vingui de gust o que m’ofereixin. Molta gent em diu que haig de fer un llibre, de les meves aventures, he, he... Jo no l’he volgut fer fins ara, però segurament també tindré ganes de fer-lo en algun moment, interessi a més gent o menys. No soc un cronista, ni especialment bo amb les dates i xifres, però sí que voldré algun dia plasmar negre sobre blanc les petites coses, sentiments i vivències més humanes i intimes viscudes, no només a l’exili.