Situat en una depressió d’accidentat relleu que s’obre als contraforts occidentals de la Serralada Prelitoral, als peus de la muntanya del Castellsapera, Vacarisses és un poble de terra argilosa. Antigament, quan els camins no estaven asfaltats, aquest fet delatava la seva gent quan es desplaçava a peu i arribava amb el calçat i els camals del pantalons enrogits. Tant se val si era per pluja o per massa sequedat del sòl i es mantenia encara que part del desplaçament el fessin amb tren. Per això, les dones de Vacarisses que anaven a treballar a les fàbriques de pobles veïns, com ara Viladecavalls o Castellbell i el Vilar, eren conegudes com a “potes roges”, perquè hi arribaven amb pols roja enganxada a les espardenyes i a les cames. A les vacarissanes fins i tot les coneixien amb el malnom de “potes roges” a Terrassa, on també n’hi treballaven nombroses.
Actualment, la colla castellera de Vacarisses es diuen potes roges en homenatge al seu motiu local. Al seu web ho expliquen així: “El nom de la nostra colla el vam triar entre totes amb la intenció de retre homenatge a les dones treballadores del nostre poble. Antigament, les nostres avantpassades anaven a treballar a pobles de la vora. Com que els camins no estaven asfaltats i la nostra terra és argilosa, tornaven de treballar amb aquest color rogenc a les cames”. Pràcticament el mateix malnom identificava i identifica també els veïns del municipi de Castellbisbal, pel mateix rastre vermellós que deixaven les seves petjades. Amb tot, els dos malnoms tenen una petita diferència: en el cas de Vacarisses, com que s’origina en les dones, sempre s’utilitza en femení i són “potes roges” tant les dones com els homes, mentre que a Castellbisbal utilitzen la distinció de “pota-roig” i “pota-roja”.