“Antigament, als veïns de Cerdanyola de Dalt se’ls coneixia amb el malnom pejoratiu de lloparrets, mentre que els veïns de Ripollet eren coneguts com a guineuetes”. Aquesta explicació pelada, sense més afegits, és feta per l’articulista i estudiós local de Cerdanyola del Vallès Albert Lázaro al seu llibre Més coses de Cerdanyola, on fa una relació dels malnoms del poble. No n’indaga els orígens ni en diu res més. Amb tot, una recerca feta per Vallesos entre persones originàries de les dues localitats confirmen la circulació oral d’aquests malnoms, tot i que sense aclarir-ne l’origen ni ben bé l’abast concret.
Hi ha qui atribueix tots dos malnoms als veïns de Cerdanyola, indicant el de lloparrets per als de Cerdanyola de Dalt i el de guineuetes als de Cerdanyola de Baix, mentre que també hi ha qui diu que la distinció entre cerdanyolencs era, de fet, entre lloparros, a Cerdanyola de Dalt, i lloparrets a Cerdanyola de Baix. Hi ha, encara, qui sosté que el malnom de lloparrets englobaria tots els veïns de Cerdanyola, però més especialment els de Cerdanyola de Dalt, d’arrel pagesa, mentre que el nom de guineuetes correspondria a la gent pagesa de Ripollet.
Són diverses les persones que ens han testificat que aquests malnoms es deien molt a principis de segle XX i fins als anys trenta, en unes inofensives batalletes de campanar d’uns pobles llavors plenament rurals i sempre més fictícies que reals. Tot plegat serviria per remarcar una certa rivalitat veïnal de pa sucat amb oli, atès que l’ús del diminutiu ja deixaria clara la voluntat que la sang mai no arribés al riu.
Poc o molt, la tradició oral d’aquells malnoms ressona encara als nostres dies. De fet, quan els Castellers de Cerdanyola l’any 2016 buscaven un motiu per identificar la colla, es van plantejar el de lloparrets, que va ser posat a votació, però finalment van optar pel de martinets, en honor al patró de la localitat, venerat en una antiga església –avui inexistent– de Collserola; a la del cementiri, prop del castell; i a l’actual església parroquial, consagrada el 1906. Així mateix, des de fa més de deu anys, dins de les festes dels Tres Tombs de Cerdanyola s’organitza una mostra de jocs i esports tradicionals que porta el nom de Joc dels lloparrets contra les guineuetes. “Són uns jocs de competició, que han anat variant, però els vam titular així per recuperar els malnoms de lloparrets i guineutes”, explica Xavi Aguado, membre d’Arriers i Arrieres de Sant Antoni Abat de Cerdanyola, l’entitat que els organitza.

Escamats pel pillatge i per les tropes napoleòniques
L’origen dels malnoms sempre és incert. Una explicació del de lloparrets arrelaria en els anys de fundació de Cerdanyola com a municipi. L’explica Maria Cristina Casas Palau, octogenària filla del barri del Pont Vell de Ripollet, molt amant de la història, neta d’una cerdanyolenca del segle XIX –Maria Àngela Codonyers Borgonyó (1880-1920). Maria Cristina Casas l’havia sentit explicar al seu pare, Joan Casas Verdaguer (Ripollet 1895-1958), i indicaria que, en construir-se les primeres cases i carrers a la Cerdanyola de Dalt, els seus primers veïns, que eren pagesos, tant si eren propietaris com masovers tenien una malfiança general respecte dels desconeguts i espiaven recelosos per la finestra els operaris que treballaven en les obres, així com a la gent que veien passar. I aquesta actitud temorosa vindria causada pel pillatge ancestral del bandolerisme que havia afectat les cases de pagès i pel fet que, només uns quants anys abans, durant la dita Guerra del Francès (1808-1814), les tropes napoleòniques van saquejar diverses masies escampades del que seria Cerdanyola i van cremar la rectoria de la parròquia de Sant Martí, avui coneguda com l’església Vella, que d’alguna manera els feia d’ajuntament. De la feta, en va quedar destruït l’arxiu parroquial i la fundació del municipi l’hauria facilitat que el mas de Can Serraperera concedís les escriptures del cens de les cases que hi havia a la zona. D’aquell escarment pels atacs napoleònics i davant del tragí constructiu causat per gent forastera podria venir el lloparrets original que, per contraposició, hauria pogut fer néixer el de guineuetes.
Sigui quin sigui l’origen d’aquests antics malnoms, sembla clar que la relació entre llops i guineus voldria establir una certa comparança dels trets característics d’uns i altres vilatans, tot servint-se d’aquests dos mamífers de la família dels gossos carnívors i contraposant-ne temperaments. Així, segons Maria Casamitjana Berenguer, cerdanyolenca amb pare de Ripollet i mare de Cerdanyola, “els lloparrets serien més aviat temorosos, d’estar amagats als seus caus i de no sortir gaire, mirant-s’ho tot a certa distància, prevenint-se de les perversions mundanes”, mentre que, per contra, “les guineuetes serien més de voltar fora del cau, més esbojarrades i propenses a les aventures”.
També seria possible que els cerdanyolencs de Baix diguessin als de Dalt lloparrets perquè els consideraven esquerps i feréstecs, mentre que el de guineuetes se l’haguessin posat a si mateixos tot volent-se considerar més llestos i més fins. També podria ben ser, però, que els de Dalt diguessin guineuetes als de Baix, tot volent-los dir lladres. I és que la por causada per les guineus a les cases de pagès és tradiciional i fonamentada en la brutalitat dels seus robatoris de gallines i tota mena d’aviram, sovint convertits en grans matances de corral.