Cartes inèdites de Màrius Torres des de Puig d’Olena
Les cartes que el poeta lleidatà va enviar al seu amic i metge Josep Saló mostren el trajecte creatiu que va viure al sanatori fins a la seva mort
Xavier Cateura i Valls
(text)
, Arxiu de la família Saló (fotografies)
El 29 de desembre de 1925 moria al sanatori de Valmont (Suïssa) el gran poeta de llengua alemanya Rainer Maria Rilke. El mateix dia, però de l’any 1942, va morir al sanatori de Puig d’Olena, un altre poeta, per a molts un dels més grans poetes de la nostra llengua, Màrius Torres i Pereña.
D’aleshores ençà, el cementiri de Sant Quirze Safaja, un lloc tranquil i silenciós, en un nínxol on mai falta una flor, s’ha convertit en lloc de trobada i homenatge de gernacions de lletraferits tant del nostre país com de fora.
Un metge malalt
Màrius Torres va néixer el 30 d’agost de 1910 al carrer Majorde Lleida, una ciutat a la qual es va sentir íntimament unit i que sempre va estimar. Seguint la tradició familiar, el 1934 es doctorà en medicina i es va especialitzar en malalties de l’aparell digestiu. Una professió que no va tenir temps d’exercir perquè ben aviat, el 18 de desembre de 1935, li va ser diagnosticada tuberculosi, una malaltia molt freqüent en aquells anys, i va haver d’ingressar en un sanatori.
Feia uns anys que Maria Planas, la senyoreta Maria, com l’anomenava tothom, que temps enrere havia vist a Suïssa com tractaven els infectats pel bacil de Cock, va decidir fer construir el sanatori de Puig d’Olena, a uns vuit-cents metres d’altitud, un edifici amb les galeries orientades al vessant sud per tenir més hores de sol per a la convalescència dels malalts. Aquell nou sanatori amb tots els avenços i comoditats es va fundar el 31 de gener de 1933 i va acabar esdevenint un dels més avançats i preparats de la seva època. El doctor Ribas Soberano, que era tisiòleg, també en va ser cofundador i va dirigir l’establiment.
Així doncs, el diumenge 22 de desembre de 1935, amb només 25 anys, Màrius Torres traspassava la porta del sanatori sense poder imaginar quin món poètic se li obriria entre aquelles quatre parets de dolor. No en va la malaltia li va ser present cada un dels dies que va estar convivint amb els altres interns, conscient de la seva gravetat i d’un més que previsible final, no endebades era metge.
Al cap de pocs mesos d’estar ingressat esclatava la Guerra Civil. El 29 de setembre de 1936, com un crit sorgit de la premonició d’allò que havia caigut sobre el nostre país i sobre ell mateix, escrivia aquells versos que comencen amb un prec ben amarg: “Dolç àngel de la mort, si has de venir, més val que vinguis ara...”. Són paraules d’un home, encara jove, que ho ha perdut tot, lluny de la seva terra, lluny de la família... Com ell mateix va expressar, se sentia un home amb tot el seu futur “sembrat de sal”. L’abril de 1938 les tropes franquistes van entrar a Lleida. Al cap d’un any, assabentat de les mesures instaurades pels militars, escriu aquella punyent poesia que li fa dir: “Ara que el braç potent de les fúries aterra la ciutat d'ideals que volíem bastir...”
El grup íntim de Màrius Torres
A més de conrear la poesia, Torres era un gran amant de la música, d’aquí l’harmonia i el ritme dels seus versos que transmeten la cadència habitual d’una cançó, no en va se’n nodreixen d’ella. Ben aviat va entrar a formar part d’un grup amb els mateixos interessos artístics que constituïen el cenacle, com li deien els seus components, i que consistia en sessions literàrio-musicals que sovint feien al pis que la propietària tenia al mateix sanatori, o al Mas Blanc, una masia a prop, que també pertanyia a la mateixa senyoreta Maria. Allà Torres tocava el piano, llegia les seves poesies i conversava amb uns quants bons amics i amigues, com la mateixa mestressa, el metge Josep Saló, amb qui va fer una gran amistat, la gironina Mercè Figueras, malalta com ell i que va esdevenir la Mahalta dels seus poemes (recordem aquells versos que comencen amb: “Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels...”), o la seva germana Esperança Figueras que molt sovint anava fins al sanatori. A vegades s’afegia a aquell grup algun altre artista o lletraferit, com Joan Sales i la seva esposa Núria Folch, o l’esposa del doctor Saló, Dolors Orfila, que feia poc s’havien casat a la capella del sanatori sent en Màrius un dels testimonis. Aquell grup íntim a vegades també es reunia a l’habitació de Torres.
Després d’estar enllitat per l’agreujament de la malaltia, Màrius Torres va estar-se al Mas Blanc de juliol a novembre de 1942. Allà va poder gaudir dels darrers dies de la pau i la tranquil·litat que tant necessitava, escrivint, traduint i de vegades musicant alguns dels seus poetes preferits, que a la vesprada amb els seus amics íntims recitaven. Mentre Torres tocava al piano peces de Bach o la Chanson d’Automme, de Verlaine, que feia poc havia musicat i que la Mercè cantava.
Durant la festa de sant Josep, els quatre amics feliciten el doctor Saló amb aquestes lletres escrites per en Màrius: “Per molts anys els teus ulls tan blaus i tan rodons / puguin, un dematí de març, obrir-se en festa / donant gràcies al Déu que vetlla els bons minyons, / per la llum, per l’amor, i per tota la resta!” Una felicitació que porta les signatures de Mercè, Maria, Esperança i Màrius.
Va ser justament en aquelles estances de febre on el nostre poeta es va dedicar amb cos i ànima a conrear el que anomenem poesia, terme que ha estat definit com el llenguatge de l’ànima. Es pot ben dir que va ser precisament allà on Torres va conformar tot el seu corpus poètic. Cal recordar que només va viure trenta-dos anys, dels quals en va passar set malalt al sanatori, ell que deia que “l’eternitat és un present que s’eixampla”.
Al llarg d’aquells anys va travar una gran amistat amb el doctor Saló com ho demostren tant les cartes de Torres que aquest metge va guardar curosament, com els poemes manuscrits que li va dedicar i que va dipositar a Montserrat.
El dimarts 29 de desembre de 1942, a les dues del migdia, atès per Saló i la germana Josefina Domínguez, moria a Puig d’Olena aquell que va definir la mort com un “tancar els ulls, escoltar el silenci de quan la música comença”. Un cop mort, Josep Saló, molt aficionat al dibuix, n’hi va fer un quan encara era al llit. L’edició de la seva obra poètica no es va publicar fins cinc anys després de la seva mort, quan Sales, que estava exiliat a Mèxic, les va fer editar. No va ser fins al 1950 que a casa nostra es van poder llegir les seves poesies editades ja a Barcelona gràcies també al seu amic Joan Sales.
Un itinerari de recerca personal
La guerra, la nostra darrera Guerra Civil, com la postguerra, que tant han pesat sobre diverses generacions, també pesen i molt en els poemes de Màrius. Hi queda reflectit el patiment per la separació de la seva família, primer a Lleida i aviat a l’exili, i per la Catalunya anorreada per la força de les armes, ja que bo i estar aïllat al sanatori se sentia compromès, com a republicà i catalanista, amb el moment històric que li va tocar viure. Es mostrava preocupat pels esdeveniments polítics i socials i les lleis que imposaven els vencedors. Malaltia, guerra, repressió, tuberculosi, mort..., malgrat tot això, la seva mà sempre fa rebrotar l’esperança en allò que escriu, perquè ell és, sens dubte, el poeta del goig de viure: “Potser la nostra vida sigui un mal instrument / però és música, viure!”.
La seva poesia, tendra i serena, resulta un bon itinerari de recerca personal, una poesia que sacseja molt endins d’un mateix. Són pocs els poetes que, cercant un sentit a la vida i a la mateixa existència, arriben tan lluny, tan endins de l’ànima humana. Hi ha qui assegura que Màrius Torres ens posa en contacte amb el nostre inconscient, i això l’ha convertit, per a molts, com a un mestre espiritual. Ja sabem que “el llenguatge és la casa de l'ésser”. El nostre poeta repetia que res no manca de sentit, i potser el seu sentit va ser deixar-nos una de les poesies més riques en la nostra llengua, esdevenint un recer per a les nostres ànimes que cerquen en el buit i sols troben el silenci. I és que la poesia de Torres ens alliçona sobre la joia del viure però també sobre el dolor. Aquests són els dos temes cabdals de la seva curta, però fecunda obra. De la mateixa manera ens parla sobre el pas del temps i la mort, l’esclat de la natura, la melanconia, l’enyorança, el sentiment amorós i aquella presència silenciosa de Déu “... i el teu silenci etern profanem amb paraules / que mai no poden ser paraules de tothom”.
Sí, també és un poeta espiritual, religiós si es vol. Un home que a partir de l’ambient i l’educació que va viure dins la seva família (cal recordar que el pare practicava la metapsíquica), la religió de Torres no era pas la predominant a casa nostra, era molt lluny dels dogmes i també dels corrents ideològics d’aleshores. Ell va interrogar-se, va dubtar i a partir de la seva experiència més pregona, va bastir la seva pròpia idea de la vida aquí i del més enllà. De l’adversitat en va llevar vitalitat, és a dir, en va extreure el nervi central de la seva obra que és, malgrat tot el que va haver de passar, un cant a l’esperança i sobretot a la joia de viure.
Màrius Torres, com Rainer Maria Rilke, dos poetes distants, però tan pròxims en molts aspectes, van fer seu allò de: Durch Leiden, Freude, a través del dolor, la joia. La joia de viure!
Patrimoni Literatura
