Mala raça i mala pell, cara i creu de les rivalitats locals
La rivalitat entre municipis veïns genera versions de la realitat que, sovint, refermen la identitat local, enriquint-la
Miquel Crusafont i Sabater
(text)
Què és allò que defineix un país, una nació? Hi ha elements importants, com ara la llengua, però a vegades n’hi ha de mes subtils, menys clarament generalitzables, però prou importants com per donar-nos una mena de fisonomia com a pobles. Una manera de ser i d’actuar que ens fa diferents dels altres pobles. Els castellans han fet un retrat prou encertat de nosaltres: “El catalán de las piedras hace pan”.
De la mateixa manera podríem trobar certs trets propis de certes comarques i també de cada poble. La realitat és que, com a elements distintius i com aquells trets que fan diferents les persones, hi ha també un conjunt de característiques, no sempre bones, és clar, que fan diferents els pobles.
Cada població, doncs, té uns elements propis que no deixen de ser una riquesa per al país i que en algun moment ens pot aportar la clau per sortir d’una dificultat.
La parla identifica
Entre poblacions properes sorgeixen a voltes rivalitats. A vegades entre la capital i una altra que voldria ser-ho. A vegades pel fet de treballar ambdues en temes semblants i fer-se la competència. A vegades per algun esdeveniment històric... I a vegades per fets del tot irracionals i difícils d’entendre. Les rivalitats, però, si tenen a voltes conseqüències negatives com ara una certa incomunicació, també poden ser un estímul, un element d’emulació i, per tant, tombar per la banda positiva.
Fins la parla s’enriqueix, a voltes, amb formes locals que poden esdevenir molt encertades com a definicions de determinats fets. A Sabadell, si un és desordenat, deixat en el vestit i poc curós, es diu que és un xaix. Però a Manresa han trobat una paraula ben contundent si es dona el cas que el xaix, a més, és brut, el qualifiquen de xotre. Però també hi ha formes divertides que varien d’una població a l’altra. Així a Sabadell a la llonganissa prima o fuet n’hi diuen petador, però a Terrassa (com a molts altres llocs) n’hi diuen espetec. Recordo una vegada que un sabadellenc i un terrassenc varen descobrir aquestes denominacions dels seus veïns i es trencaven de riure pel fet de trobar-les respectivament ridícules i forassenyades. També a Sabadell s’anomena badabadoc a la rosella, cosa que pot fer riure als que n’hi diuen frares, pipiripips o altres formes. Són també paraules ben sabadellenques estrep, per denominar la pega dolça, o xips, per designar les patates primes i fregides que solen vendre’s en bosses.
Del “centro lanero” a la “Sabatassa del Caudillo”
Una anècdota sobre la rivalitat Sabadell-Terrassa es va produir en temps franquistes quan a Sabadell hi havia l’incombustible batlle Marcet. L’ajuntament sabadellenc va fer posar al coll de Montcada un gros cartell on hi havia un be i la frase: Sabadell, primer centro textil lanero de España. Els terrassencs es van afanyar a corregir dues lletres del “lanero” i el van deixar en “pavero”. El batlle Marcet, indignat, va fer arrancar les lletres postisses i va anar a veure el de Terrassa i les hi va llançar sobre la taula tot furiós. Sembla que la cosa acaba aquí, però els terrassencs es varen inventar un final enginyós. Diuen que el batlle terrassenc li va dir a en Marcet: “Caram, sí que esteu malament els de Sabadell que torneu les lletres!”.
La poca distància entre Sabadell i Terrassa i el seu potencial ha fet pensar en alguna ocasió en una possible fusió de les dues ciutats i, en aquesta línia, es varen voler crear uns serveis en l’espai intermedi del que podria ser en el futur una Mancomunitat entre les dues. En algun moment la cosa va prendre més volada i uns grups faceciosos de l’esquerra varen suggerir com a nom del nou ens “La Sabatassa del Caudillo”. Una broma que alguns mal informats han pres com a iniciativa oficial i fins atribuïble al mateix Franco! El fet és que les dues ciutats han crescut per tot arreu mentre que l’espai buit intermedi que hi ha entre elles s’ha mantingut i no sembla que cap de les dues vegi amb bons ulls una possible fusió.
A cops de roc
La rivalitat entre sabadellencs i terrassencs, que avui és vista per molts com una broma innocent, va ésser molt més aguda en temps passats. Cap a finals del segle XIX colles d’un lloc i l’altre anaven a esbatussar-se a la Riera de les Arenes a base de tirar-se mútuament els abundants còdols que hi trobaven. Pel que sembla, almenys els de Terrassa, duien bandera i cantaven un himne de guerra i tot.
Curiosament, al barri de la Barceloneta de Vacarisses, on estiuejàvem molts sabadellencs i terrassencs, sempre hi va haver bona concòrdia i es feien colles mixtes sense que mai hi hagués sentit dir la més mínima broma sobre la procedència d’uns i altres. Se m’acut que això era així perquè els d’aquell barri teníem altres enemics comuns. D’una banda “els del poble”, que es miraven amb una mica de menyspreu als de la Barceloneta, potser perquè al principi havia estat una colònia rural amb abundància de forasters. D’altra banda, hi havia també rivalitat amb els de la gran urbanització de Torreblanca, perquè nosaltres els consideràvem una mica pinxos. La rivalitat es resolia sense massa sang a la festa major del barri amb un disputat partit de futbol amb “els del poble” i unes partides de tennis amb els de Torreblanca, que sempre apareixien impecablement vestits de blanc, mentre que nosaltres jugàvem amb espardenyes de set vetes.
Tot i que això ja és un altre tema, també podríem parlar dels malnoms. Així es coneix com a “ca l’esgarrapacristos” la casa d’una família de Sabadell que era molt anticlerical, de la mateixa manera que a Vacarisses hi ha “cal Plorarire”. No té res d’estrany. Més enllà del Vallès, a Sant Feliu de Guíxols hi ha “ca la Marta pixa-ampolles” o a Amposta “cal Culderó”.
I, encara que quedi lluny, com a exemple de rivalitats entre poblacions, és divertit el cas d’Alacant i Relleu, un poble proper i petit, però amb rivalitat i amb la forma una mica estripada que tenen sovint les bromes dels valencians. Els d’Alacant diuen que “els de Relleu foten a Déu” i els de Relleu els contesten: “I els d’Alacant per darrera i per davant”.
Carpeta Motius, dites i malnoms
