El llegat arquitectònic de Lluís Muncunill a Terrassa
L’arquitecte modernista, autor del Vapor Aymerich, Amat i Jover, la Masia Freixa, el Palau d’Indústries, el Gran Casino o el Convent de les Josefines, va tramitar prop de 1.800 permisos d’obres a la seva ciutat
Irina Sánchez Pulpillo
(text)
Terrassa és el bressol d’un esplèndid llegat arquitectònic, d’un tresor que s’amaga als seus carrers. Si no s’hi para esment, es cau en el perill de no saber distingir entre mirar i veure el que es té al voltant i pot passar que obres del prolífic arquitecte Muncunill que poblen la ciutat acabin passant desapercebudes. I és que Lluís Muncunill i Parellada va ser l’autor d’un vast patrimoni i el responsable de configurar el paisatge industrial tan característic de Terrassa, que avui mostra l’skyline modernista que la fa única. Aquest fet es manifesta en el notable elenc d’edificis que es troben repartits per la memorable ciutat d’Ègara, també coneguda com “la ciutat del fum”, amb un passat industrial proper al qual aquest article es proposa viatjar en el temps per descobrir l’ànima que n’ha transcendit fins a l’actualitat.
Anhel de renovació
Lluís Muncunill, nascut el 1868, va demostrar el seu potencial al llarg de les tres etapes en què es pot dividir la seva ingent obra. Primerament, amb l’ús del llenguatge històric; més tard, amb l’experimentació del seu propi llenguatge i, per últim, endinsant-se en el Noucentisme.
Durant la segona etapa, desenvolupada entre 1903 i 1910, l’arquitecte va poder introduir-se en l’univers modernista i donar a conèixer aquesta faceta seva. Les seves obres modernistes destaquen per la fusió entre l’art i la natura, pel gust per l’asimetria i pel predomini de la corba sobre la recta, utilitzant arcs parabòlics i el·líptics, a més de la famosa volta catalana. La idea fonamental i predominant és concebre l’edifici com un organisme amb vida pròpia. Així va néixer un Modernisme racionalista basat en decoracions exteriors austeres i que volia fer visibles les estructures de les construccions per tal de buscar una solució racional a la gran demanda d’edificis que la societat industrialitzada requeria. Els materials més emprats que van comportar un procés de renovació en les construccions modernistes van ser, entre d’altres, l’estuc al foc, el ferro forjat i colat, la ceràmica decorativa i el maó vist, moltes vegades vinculats a la indústria.
Amb el Modernisme, que va tenir una bona acceptació a la ciutat, Terrassa va adquirir una nova aparença. Aquesta transformació produïda al mateix temps que la segona revolució industrial (1860-1910), va donar peu a un ampli ventall d’obres modernistes, com fàbriques, magatzems o cases burgeses. Es dona la circumstància que Muncunill va exercir el càrrec d’arquitecte municipal a Terrassa des del 1892 fins el 1903, però no va ser fins més tard que, mentre completava encàrrecs privats, va tenir la llibertat de crear el patrimoni modernista que s’ha mantingut fins als nostres dies.
Naus o quadres industrials
El llegat més abundant de què es disposa actualment està constituït per naus industrials, també conegudes com a “quadres”, on predomina la funcionalitat. Eren naus rectangulars amb una coberta a dues aigües que es dividien cada cinc metres i van esdevenir un espai idoni per a l’experimentació aportant modificacions tècniques com ara la volta catalana amb tirants de ferro. D’aquesta manera, van sorgir una sèrie d’edificis que parlaven per si mateixos, dels quals en tenim bons exemples, així com la Quadra del Vapor Ventalló (1888), on regnen els pilars de fosa i les bigues d’acer, o l’icònic Vapor Aymerich, Amat i Jover (1907), amb la seva teulada també coneguda com un mar de voltes per la innovadora volta catalana utilitzada en la seva construcció. Aquest vapor, actualment la seu del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (mNACTEC), és l’obra de caire industrial modernista més important de l’arquitecte que es pot trobar a Terrassa i a Catalunya. Tal com explica el director del mNACTEC, Jaume Perarnau, “aquest vapor és dels més grans que hi havia a la ciutat, a primers de segle era el més modern, el més potent de tots els vapors llaners que hi havia a Terrassa”. Com a elements destacables té els brancals i els arcs rebaixats ornamentats amb arquivoltes de maó aplantillat al llarg de l’entrada i de l’edifici annex, a més de la famosa volta catalana de maó pla doble subjectada per quatre tirants que configura la imponent coberta i on cada volta queda recolzada sobre quatre arcs: dos de rebaixats i dos d’el·líptics, que a la vegada estan sostinguts sobre columnes de ferro colat. Perarnau sosté que “és de les fàbriques que té més columnes de Catalunya, moltíssimes, però en planta no en pis”. És imprescindible mencionar l’enginyosa solució que Muncunill va idear amb el propòsit de solucionar la il·luminació de la nau, una sèrie de claraboies orientades cap al nord amb una inclinació de 70 graus, permetent que els raigs solars no incidissin directament a l’interior de la nau i no fessin malbé els teixits.
L’esplendorosa Masia Freixa
Una altra categoria del seu llegat engloba els habitatges i magatzems. En aquella època, el sistema típic de construcció era el casal que constava d’una amplada màxima de cinc metres i es va aplicar en habitatges com la Casa Baltasar Gorina (1902), on domina el maó vist i la decoració floral de ceràmica, i a la Casa Concepció Monset (1907), destacable pel seu gablet esglaonat. Menció a part mereix la singular Masia Freixa (1905-1910), que representa el Modernisme de Lluís Muncunill en el seu màxim esplendor. Indueix a respirar natura a través de les seves formes sinuoses que simulen arbres, onades de mar o muntanyes, ja sigui a través d’arcs parabòlics, arrambadors o cúpules esfèriques. En un principi era un magatzem de planta rectangular, però Muncunill va ser l’encarregat de transformar-la en residència. Un altre edifici a ressaltar és el Magatzem Joaquim Alegre (1904), actualment conegut com l’Arxiu Tobella, que incorpora sis obertures d’arcs el·líptics envoltats d’una àmplia motllura.
Per acabar el tastet arquitectònic terrassenc, Muncunill també va idear edificis amb altres finalitats: públiques, socials i religioses. Per la primera, comptem amb el Palau d’Indústries (1901), que aplica els arcs de mig punt i el paredat comú; per a la segona, destaca el Gran Casino (1920), l’obra més eclèctica i amb inspiracions classicistes i, per la tercera, el Convent de les Josefines (1906), de construcció austera, que fa servir també el paredat comú amb finestres geminades. Així, fent balanç, a l’Arxiu Històric Comarcal de Terrassa consten documentats aproximadament uns 1.800 permisos d’obres de Lluís Muncunill.
L'arquitectura ha estat present des de sempre a les ciutats, però moltes vegades no se li ha donat la importància adient i s’ha perdut o menyspreat. Des de l’oficina de Turisme de Terrassa s’admet que “Lluís Muncunill no es coneix fora de la ciutat i s’està fent un procés per divulgar-lo”. Així doncs, és moment d’aturar-se a reflexionar sobre aquest gran tresor que Terrassa amaga, que és el seu patrimoni i la seva història; és tenir la necessitat d’arribar a la seva ànima i descobrir-la. Per fer-ho cal endinsar-se pels carrers i deixar-se envair pel flux del passat i fondre’s en l’empremta que ens n’ha arribat i que, com Lluís Muncunill, forma part de la gent de Terrassa.
Patrimoni Arquitectura
