A Can Trull estan de festa! És el dia 6 de febrer de l’any 1924 i els ha nascut una filla: la tercera. “La primera va ser una pubilla molt maca, mira que bé! La segona potser ja no és tan maca… i la tercera era jo”, explica Josefina Coromina Morató amb una ironia esmolada, concreta. De fet, el seu pare, Lluís Coromina Gispert-Sauch, fundador de la Farinera Coromina de Banyoles, “buscava l’hereu”, diu, “i es va haver d’esperar, perquè darrera meu encara van tenir una altra noia!”.
Filla d’una casa forta de la pagesia benestant de Banyoles, la Josefina, alta i ferma –“a Can Trull érem gent robusta i valenta i el meu pare gairebé feia dos metres!”, diu–, de seguida va començar a excel·lir en tota mena d’activitats. Lectora impenitent, explica com “un llibre et porta a un altre i el que en treus de casdascun se’t va enganxant i vas fent el que se’n diu cultura”. Però també explica que als setze anys ja conduïa automòbils, “el meu pare me n’ensenyava anant pels camins de muntanya i per les vores del Fluvià”, explica. “Però em va dir que si volia aprendre a conduir, abans havia d’aprendre a canviar la roda d’un cotxe i , així, vaig anar a un garatge que hi havia a la vora de casa per aprendre’n”, conclou, múrria. La pagesia del voltant quedava de pedra quan veia aquella tros de mossa amunt i avall amb el cotxe. Tampoc s‘estava d’exercitar el seu cos vigorós i la Josefina s’havia fet un fart de remar pel llac o, més tard, d’esquiar a Núria i de trescar muntanyes. Una dona moderna, doncs. Valenta.

Cap a la Universitat de Barcelona
La personalitat serena i poc vanitosa de la Josefina explica, pels seus actes i pel seu trajecte, un cert tipus de modernitat femenina poc usual en aquells anys. Sense actitud desafiant, però amb integritat, la Josefina havia detectat el curs dels temps i s’hi avançava sense angúnies ni escarafalls.
Fent seves les paraules de la seva admirada Virginia Wolf, explica que “si quan tens una edat jove, a casa et donen uns quants cèntims i llibertat per fer el que et sembli, podies aprendre tant o més que els teus germans tot i que, abans, semblava que no podia ser”. I és que havent estudiat francès de menuda, es va posar a estudiar l’anglès pel seu compte, per poder llegir-lo amb fluïdesa. I aquesta pulsió políglota la va dur a defensar-se bé, també, en alemany fins al punt que els seus fills – l’Enric, el Lluís, la Mariona, el Miquel, el Jordi i l’Ignasi– encara li diuen mutti, un germanisme col·loquial que equival al “mama” català.
Però abans dels fills, l’any 1942 havia començat la carrera de dret a la Universitat de Barcelona. “De ben joveneta, era amiga del notari de Banyoles: llegíem llibres i els comentàvem. Va ser ell qui em va dir que havia de fer una carrera i aquí va ser l’equivocació: jo anava per fer Filosofia i Lletres amb la Montse Rubió i Lois –filla de Jordi Rubió i Balaguer– que ens havíem trobat a la mateixa classe i ens aveníem molt, però el notari ho va enredar tot” diu, mig en broma. Ella, doncs, que havia passat part de la guerra entre Barcelona i Mollet –a Can Moretó de Mollet, parents de l a seva mare Josefina Morató Riera, i que també tenien una farinera– va enllestir la carrera ben aviat, però explica que “em va faltar sempre una direcció, algú que em guiés sobre què havia d’estudiar i com ho havia d’enfocar”, recorda, amb un deix nostàlgic.

Amunt i avall a can Granada
Ja de retorn a Banyoles, en un casament d’una amiga gironina, va conèixer a qui havia de ser el seu marit: l’advocat, empresari i polític Eduard Tarragona, que era un home “que valia molt i era d’aquella mena de gent acostumada a manar”. L’Eduard, fill d’una família de Balaguer, “amagava que, en el fons, era una persona tímida i, això sí, molt treballador: a la catalana”, indica descrivint el cèlebre autor del lema “al pa, pa; i al vi, vi”.
Fet i fet, i sense massa festeig, es van casar l’any 1949. El seu marit, primer enfrascat en negocis metal·lúrgics amb els seus germans enginyers i després amb projectes del sector del moble, anava fent el camí que el va portar a ser el procurador a las Cortes en representación familiar, mentre ella continuava amb les seves grans aficions, alhora que s’encarregava de la família, ben nombrosa. L’any 1954, amb els diners el seu pare li va donar a compte de la legítima, la Josefina va comprar Can Granada de Santa Eulàlia de Ronçana. “Quan vam anar al notari ell ens va preguntar a nom de qui posavem la finca. Jo vaig dir que a nom de tots dos, però el meu marit salta i diu: els diners qui els porta? S’inscriu a nom de qui els porta!”, explica amb passió.
Així i tot, no van pas venir a viure de seguida a Can Granada, “el meu marit”, explica, “tenia feina a Barcelona i hi veníem els caps de setmana: la feina era el que manava, sempre”, remarca. De fet, hi va haver un moment que va començar a venir gent de Madrid, “que a mi no m’agradava gens i, com a cosa circumstancial, es va dedicar, també, a la política: eren coses del moment”. “M’expresso bé?”, emfatitza. De fet, l’Eduard Tarragona, en aquell moment ja era un empresari important i tot i això, una vegada arreglada la casa, a Can Granada se’ls va posar al cap de fer-hi una granja, primer amb conills – amb l’assessorament d’un empresari americà que va tenir sort de poder parlar en anglès amb la Josefina– i després d’ànecs kaki. “Vam arribar a fer milers d’ous diaris”, recorda. Amb l’ajut dels masovers locals de Can Turell van tirar endavant el que van anomenar la Granja Margarita mentre els seus fills cada vegada s’havien anat fent més de Santa Eulàlia de Ronçana.
Des de la mort del seu marit sí que ja s’hi va establir , “tot i que els meus fills em deien que a Barcelona estaria més acompanyada”. També en això, va decidir ella.