Existeix, de sempre, una mirada local de la realitat. Es tracta de definir el món des d’un punt de vista concret, arrelat a un paisatge, a unes persones que s’hi mouen, amb unes meneres de fer semblants i que sovint es defineixen contraposant-ne els valors, característiques i maneres d’actuar a les dels altres. Aquesta alteritat, aquest impuls de definir-se a partir de la diferència amb l’altra gent, l’altre paisatge, ha comportat, també, uns usos de la llengua que remarquen –a vegades des de la burla, sovint amb un cert dring pejoratiu– característiques de qui no és, pròpiament, component de la mateixa comunitat. L’enginy, la murrieria i les ganes de remarcar característiques d’aquesta alteritat ha generat motius i malnoms que, amb el temps, ben sovint han estat assimilats d’una manera habitual per la població. Perquè la llengua proporciona recursos que, amb un ús esmolat, genera frec i retorna la pugna habitual entre poblacions a un combat incruent, una dialèctica en la qual l’enginy popular i la capacitat d’atribuir característiques rellevants a la gent de cada poble és una forma d’afirmació local, de delimitació de contorns i de confirmació d’una certa manera d‘explicar la realitat. El recull que proposem de maneres ben concretes de dir-nos, de definir-nos i d’explicar-nos també genera una mirada general, bigarrada i alhora concisa de la gent del Vallès. I les explicacions i conseqüències de cada apel·latiu atribuït a la gent d’una població també ens informa de com som i de cap a on anem. O de cap a on volem anar.

Ramon Vilageliu (text)